Selecciona Edició
Connecta’t

Jordi Turull, el guardià de Convergència

El polític ha estat, amb el seu estil agressiu, la millor defensa del PDeCAT davant dels casos de finançament il·legal

Francesc Sánchez, Oriol Pujol, Daniel Osácar i Jordi Turull, el 2011.
Francesc Sánchez, Oriol Pujol, Daniel Osácar i Jordi Turull, el 2011.

Jordi Turull ha estat en les últimes legislatures el millor defensa parlamentari que ha tingut Convergència (CDC, avui PDeCAT) davant de la corrupció. Un faixador disposat a resistir totes les acusacions abans de passar a l'ofensiva des de la tribuna. “Espera el seu moment i, quan veu l'oportunitat, passa a l'atac per trastocar l'oponent amb qualsevol treta. Ha estat el Rafael Hernando de CDC”, explica un exdiputat d'ICV al Parlament. “És, abans de res i sobretot, un home de partit. Sap quina és la seva missió i la compleix sense miraments. Pots qüestionar-li moltes coses, però per a CDC ha estat un actiu insubstituïble”, afegeix un diputat socialista, molt bregat.

Turull (Parets del Vallès, 1966) va arribar al Parlament el 2004, després de créixer políticament al món local. La seva meta, fins ara, ha estat exercir com a conseller de Presidència i portaveu durant els últims mesos de la darrera legislatura, els més candents de la història de l'autogovern català. Des d'aquest càrrec va defensar aferrissadament el full de ruta independentista i el referèndum il·legal de l'1 d'octubre, i ho va fer amb una dialèctica incendiària com mai s'havia vist a la Generalitat. De fet, quan va arribar al Parlament va trigar poc a donar mostres del seu estil agressiu i de la seva disposició a actuar com a corretja de transmissió entre l'activitat parlamentària i les intimitats inconfessables del partit. La seva primera missió rellevant va ser sortir al rescat de Xavier Crespo, alcalde de Lloret de Mar (Selva) i figura emergent de CDC.

La Sindicatura de Comptes investigava el 2005 Crespo, metge de professió, per unes irregularitats en un hospital públic. Amb l'auditoria encara en marxa –i per tant, secreta–, Turull va saber que les conclusions eren demolidores. I va passar a l'atac. Primer va forçar una reunió amb el cap de la Intervenció, que havia destapat el cas. I després va llançar al Parlament una dura bateria de preguntes contra la Sindicatura. Va preguntar al síndic major, Joan Colom, sobre l'abast de les investigacions. Va demanar “el nom” dels membres de l'organisme de control que havien decidit iniciar l'auditoria. Va plantejar que la Sindicatura s'havia “extralimitat” en les seves funcions. I va exigir saber “de qui era la responsabilitat”.

Turull va guanyar la partida. Uns mesos més tard, el ple de la Sindicatura va decidir, malgrat la gravetat dels fets, enterrar l'auditoria en un calaix. I allà va romandre l'anomenat Informe Crespo durant cinc anys, fins que EL PAÍS el va treure a la llum el 2011 per revelar que Crespo i la seva dona s'havien lucrat amb gairebé 300.000 euros a costa del centre sanitari. El llavors diputat va sortir indemne del cas, però la seva carrera política va acabar el 2013 després de ser detingut (i més tard condemnat) per les seves relacions prohibides amb la màfia russa.

Turull va fer una jugada similar el 2009, quan va esclatar el cas Pretòria. Les investigacions van destapar greus pràctiques corruptes a l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet (PSC). Però si per als socialistes el cas era un problema local, per als convergents suposava una garrotada en l'àmbit autonòmic, ja que al centre de la trama hi havia també dues de les figures amb més pes als Governs de Jordi Pujol: Lluís Prenafeta i Macià Alavedra.

L'ara candidat a presidir la Generalitat va posar llavors el focus en unes escoltes telefòniques del sumari, que suggerien que la constructora Tau Icesa rebia un tracte de favor dels socialistes. Amb una altra bateria de preguntes parlamentàries, que furgaven en tots els contractes adjudicats per la Generalitat a la constructora, Turull va buscar estendre la sospita a l'Executiu presidit per José Montilla (PSC).

Documents als quals ha tingut accés aquest diari, no obstant això, revelen que qui estava cobrant en aquestes dates de la constructora era la mateixa Convergència. Només uns dies després que Turull llancés les seves preguntes, Tau Icesa va fer una donació de 25.000 euros a la Fundació CatDem, investigada pel seu paper clau en el finançament il·legal del partit en el cas 3%. Era el primer de quatre pagaments que se superposaven al mil·límetre amb la licitació, adjudicació i signatura del contracte d'un edifici d'habitatges socials a Sant Cugat, llavors l'administració més gran controlada pels convergents. Les quatre donacions van ascendir a 109.000 euros, el 2,91% de l'import de l'obra.

No era la primera vegada que s'entrellaçaven els destins de Turull, Sant Cugat i les donacions de constructores a Convergència. La sentència del cas Palau destaca la presència del polític en la mesa de contractació que va adjudicar en aquell municipi un poliesportiu pel qual Ferrovial va pagar una comissió il·legal del 4%. La sentència no imputa a Turull cap delicte, però sí que subratlla que amb la seva presència “la vinculació entre mesa de contractació i […] CDC apareix diàfana”.

Ningú nega que Turull pot ser un parlamentari molt dur. A ICV encara no li perdonen el seu paper en la comissió d'investigació per la mort de cinc bombers en l'incendi forestal d'Horta de Sant Joan (Terra Alta), el 2009. “Tots sabíem que allò va ser un tràgic accident, sense negar que d'aquestes desgràcies sempre es treuen lliçons que ajuden a millorar coses”, recorda un exdiputat. “Però ell, amb els morts gairebé sense enterrar, ens va atacar despietadament amb l'únic objectiu de desgastar políticament”, afegeix.

Un altre episodi recordat per la resta de partits és el seu paper en la comissió sobre el cas Palau. Malgrat totes les evidències, Turull va atacar durament l'oposició per qüestionar “l'honorabilitat” de Convergència sense oblidar-se de llançar diverses insinuacions malintencionades contra la resta de partits.

Però Turull també té una altra cara, la de bon company de partit i persona que no treu fora de l'hemicicle les disputes, segons expliquen companys de partit i altres diputats. A Catalunya Sí que es Pot (on estava integrat Podem) temien la primera reunió amb ell. “Ens havíem passat els últims anys cridant-los lladres i corruptes, així que no sabíem gaire bé com aniria la trobada”, recorda un exdiputat. “Però ens va rebre tan tranquil. Es va aixecar, ens va donar la mà somrient i ens va dir: 'Hola, com esteu?'”.

Els seus companys de files elogien la seva manera de treballar. Turull va assumir el 2013 la presidència del grup parlamentari de CiU, un mandat que és recordat com a “molt afable” entre els convergents. “Sap delegar i donar joc. Només li interessa que es faci la feina. Com que ho aconsegueix, acaba guanyant-se la gent”, explica un exdiputat de CDC. Un altre company de partit el defineix amb les paraules següents: “No és especialment brillant ni carismàtic, però sí disciplinat, lleial i treballador”.

Fora del Parlament, Turull “és la persona més normal del món, potser el que menys ha canviat amb la vida política”, afirma l'exdiputat convergent. Casat i amb dues filles, i encara que l'apassiona viatjar, des de fa dècades té el seu refugi preferit en un minúscul poble del Pirineus de tot just 40 habitants, i hi puja sempre que pot per desconnectar.

Tampoc se li coneixen aficions exòtiques ni gustos cars. “Li agrada molt el senderisme i gaudir del menjar. Però no de restaurants cars ni de coses sofisticades, sinó la bona cuina de poble de tota la vida”, expliquen en el seu entorn. “A la muntanya és un dièsel. Va a un ritme tranquil. Però va fent camí i quan te n'adones, ja t'ha esgotat. Pot anar a poc a poc, però arriba lluny”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >