Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI i

Puigdemont digereix el seu dol entre la ira i la resignació

Si com a president de la Generalitat va desacatar les lleis de la democràcia espanyola i de l'autonomia catalana, ara, des del seu refugi exterior, desafia les de la natura

Anna Gabriel i Carles Puigdemont, aquest dilluns en un acte a Brussel·les.
Anna Gabriel i Carles Puigdemont, aquest dilluns en un acte a Brussel·les. AFP

Fins i tot algun dels seus reconeix que ell viu una realitat paral·lela. Potser per això s'abstreu mentre recita d'una tirada el seu argumentari. En tot cas, compartir tres denses hores amb Carles Puigdemont a Ginebra —dues d'elles en una intensa taula rodona sobre Catalunya i l'autodeterminació— ajuda a esbossar una conclusió: si com a president de la Generalitat va desacatar les lleis de la democràcia espanyola i de l'autonomia catalana, ara, des del seu refugi exterior, desafia les de la natura.

Diuen que la digestió psicològica del dol passa per cinc fases successives. Però ell les acumula totes en una, sense empatxar-se.

Practica la negació de la realitat (autoconvence's que la pèrdua no es va produir), quan es refereix a la no nata i fantasmagòrica república com una criatura viva. O en afirmar, taxatiu, “soc el president de Catalunya”.

Però ja lletreja tot això amb menys ardor: la referència republicana sona llunyana, tènue. I la seva autoreivindicació presidencial resulta protocol·lària, de present continu resignat: “Soc el 130è president [a l'espera del 131è] de la Generalitat, el Parlament no em va destituir”.

La segona fase, la ira, se superposa a l'anterior. Busca culpables del seu infortuni. Ara ho és menys el PP, o “l'Estat”, que un franquisme rediviu que ho impregnant tot i tots els Altres, com si no hi hagués hagut Transició: “És cert que Franco és sota terra”, em replica, “però segueix en terra de Patrimoni Nacional i cal pagar una entrada de nou euros”, aquesta prova irrefutable de democràcia absent. O “el jutge” [del Suprem, Pablo Llarena], “per prevaricar” [sic].

També la tercera fase, la negociació (fantasiejar sobre solucions sabent-les impossibles) es produeix simultàniament. Després del fiasco de la tardor a l'hora d'obtenir el suport de la Unió Europea per pressionar el Govern espanyol a negociar amb la república que neix, ara es tracta de fabricar soroll mediàtic. Es prodiga i es conté, una yenka per la qual demostra mestratge gestionant la fam dels periodistes per tot allò que és rar, per insòlit, sorprenent.

Busca un soroll que li doni suport en la revenja judicialitzadora: acudirà a tots els organismes internacionals possibles i impossibles. Segurament perdrà, com acaba de passar davant del Tribunal d'Estrasburg, que no li va concedir cautelars (contra la prohibició del Suprem d'investir-se des de terres llunyanes). Però així botarà la pilota i espremerà els agredolços fruits del victimisme. Que també potser facin germinar algun intent de “mediació”... al qual ja es postula des del paradís superior suís l'expresidenta de la Confederació Helvètica Micheline Calmy, panelista amb nosaltres, satisfeta perquè Puigdemont lloa el confederalisme del seu país, suggerint-lo com a eventual alternativa a la secessió.

Seria una mediació “entre dues legitimitats”, escombra —cap al seu client— l'altre convidat, el professor Nicolas Levrat, autor d'un petri dictamen autodeterminista encarregat pel Govern. Belles mediacions amb gairebé tots els actors a favor!... i aquesta meritòria tribu de 150 seguidors arribats de casa a aplaudir “el diàleg” i xiular qualsevol discrepància.

La quarta fase és la depressió, que no aflora en el prosceni, però la confessa un íntim, entre bastidors: Carles es veu “com un empestat davant dels espanyols”. “Odiat, caricaturitzat, ridiculitzat”, una cosa difícil d'empassar per a un actor que reclama afecte.

¿Quan arribarà la cinquena estació, encara inèdita, l'acceptació resignada que la pèrdua és inevitable? Quan sigui del tot tangible.

Per ajornar-la, el “líder independentista” —com el titula el festival de cinema dels drets humans en què s'emmarca l'acte— sembla que ha mutat el seu discurs, apunta en la proximitat un analista europeu.

Ara ho fica tot en un túrmix que postula com a postnacionalista (ja ningú gaudeix lloant el nacionalisme): el Valle de los Caídos, la burocràcia de Brussel·les, la democràcia directa, els drets de la dona, l'autodeterminació, fins i tot per a un “petit municipi: tots tenen dret si s'organitzen”, contra “les unions sagrades”.

La motxilla plena de conceptes heteròclits aclapara: “Per moments semblava escoltar, en una sola veu, els de Podem, els grillini i els conservadors del Brexit”, evoca l'expert europeu.

Aquest nou nacionalpopulisme amb pàtina 2.0 no requereix rigor argumental específic: el seu relat anul·la dades clau, com el cop parlamentari del setembre amb les seves lleis de ruptura que van abrogar la Constitució i l'Estatut i van il·luminar els desastres posteriors.

N'hi ha prou amb receptes senzilles per a problemes complexos (urnes, tant se val com), el clam d'una identitat indefinida, l'apel·lació al fet que la base rellevi l'elit, la protesta contra una persecució universal: tota oferta de missatge capaç de cobrir una demanda, aquesta llei del màrqueting en què és un entès. I l'empatia. Serà Puigdemont una joguina humana trencada —i d'arestes letals per a les altres joguines— o un carlista abraçat a un Sputnik. Però no s'ha d'oblidar que a distància curta segueix sent un paio empàtic.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ