_
_
_
_
_
Crònica
Crónica
Texto informativo con interpretación

La filosofia de Gang

Cuiner i mag, vol viure en societat “sense molestar ni tacar”

Gang, propietari del restaurant Río Dragón de Barcelona, on practica la seva màgia taula per taula.
Gang, propietari del restaurant Río Dragón de Barcelona, on practica la seva màgia taula per taula.Joan Sánchez

Dimecres. Migdia. Soc amb en Gang al seu restaurant quan rep una trucada d'un popular portal de recomanacions per a viatgers. No sé què li proposen, però la seva resposta explica moltes coses sobre aquest personatge: “Miri, jo no busco el turista. No estic còmode treballant per a turistes que no saben on van. M'agrada comunicar-me amb qui ve i no sé anglès. Això és un restaurant cultural. Vull que la gent, quan vingui, es recordi de mi”. Després de penjar farà una ironia de les que li agrada fer. “Soc com la Sagrada Família: no podem moure'ns de Barcelona, ens venen a veure i paguen al comptat”.

En Gang va néixer a Manxúria fa 54 anys. Harbin n'és la capital, un paisatge de terra negra, molt rica, “amb mongetes, patates… tot molt gros”. La ciutat és a la conca del riu Drac Negre i d'aquí va agafar el nom per al seu restaurant barceloní del carrer Oblit traient-li el “negre”, Río Dragón. El primer emigrant de la família va ser el seu avi que, passant per Hong-Kong i Taiwan, va acabar obrint un restaurant a Alemanya. Quan va morir Mao i la república xinesa va començar a obrir les portes, ell i la seva família van venir a Espanya. En Gang tenia 17 anys. Van passar per Tarragona i l’any 1983, els seus pares, la seva germana i ell, amb l'ajuda de l'avi, van obrir el restaurant. “Llavors tots els restaurants xinesos eren iguals” i el seu propòsit, a poc a poc, va ser fer-lo diferent. En Gang havia fet tot l'aprenentatge. Va ser rentaplats, cuiner d'arrossos, tercer cuiner… I va buscar la inspiració on havia nascut. Aquests anys ha anat diverses vegades a Manxúria, on té família i amics. D'allí torna amb idees. Fa una cuidada cuina domèstica. El seu plat més cèlebre són les tallarines de Manxúria, que es preparen íntegrament a casa, començant per la pasta. L’any 2000 va publicar un llibre il·lustrat, Secretos de la cocina china, on parla d'estris, preparacions, receptes, ingredients… “Els clients em preguntaven com feia els plats i d'aquí va sorgir el llibre. La veritat és que no el vaig escriure jo. Vaig donar un munt de notes a l'editora i ella va ser qui el va ordenar”. L'any passat, la gent del concurs Joc de cartes li va proposar participar en un episodi. La seva dona, aragonesa, i les seves filles l'hi van desaconsellar perquè era una competició. Però a en Gang li va agradar el nom, joc de cartes, i va anar-hi. “Vaig tenir mala sort i vaig guanyar. Ara s'acosta al restaurant gent que no sap res de casa meva, es presenten sense reservar. I em sap greu no poder atendre'ls”. En Gang defensa que per anar a menjar al seu local cal tenir temps, “és com l'amor, pas a pas…”.

En Gang, a més del que s'ha dit, fa màgia. Taula per taula, al costat del client construeix petits prodigis amb cartes, gomes elàstiques… No és el primer propietari d'un restaurant que és mag. Vam tenir, per exemple, el recordat Joan Llobet, del Chicoa. En Gang va començar amb la màgia, precisament perquè li agrada comunicar-se amb la gent que visita casa seva i quan van obrir el restaurant el seu espanyol era molt zigzaguejant... i va pensar que fer uns jocs de màgia, molt de prop, era una bona manera d'aconseguir-ho. Va començar amb el que ell en diu "jocs" amb llumins, capsetes. Després va aprendre trucs. Però per a en Gang saber quatre trucs no és fer màgia. Cal arribar a una mena d'encanteri. Un dels primers mags que li va ensenyar coses a la mateixa taula del restaurant va ser el Màgic Andreu. I en Gang va començar a prendre-s’ho de debò, molt de debò. Va estudiar cartomàgia amb Pablo Domènech i els seus alumnes, va ingressar a la Societat Espanyola d'Il·lusionisme (SEI)… i ara pot mostrar una dedicatòria de Tamariz: “Al xinès alegre i totalment màgic”. “Per a mi és com un diploma”. El menjador és ple de fotos de famosos i de molts mags, que el visiten, intercanvien coneixement. “Per menjar…pots anar a qualsevol lloc. La gent sap que quan surti d'aquí tindrà una cosa per explicar”. I ell també aprèn dels seus clients. En Gang pensava que l'allioli era una creació xinesa i li van explicar que el van portar els romans d’Egipte. També li van explicar que l'expressió “treballa com un xinès” ve de quan es va construir el tren Barcelona-Mataró. “Ho van fer els xinesos”, i per la mateixa raó hi ha una platja a Mataró que es diu Pequín.

La gent sap que quan surti d’aquí tindrà una cosa per explicar

“El mag és com un cuiner, sempre hi ha algú més bo. Cal millorar”. I en Gang practica de nit, quan tanca el restaurant. Llavors comença un temps d’esbarjo que dedica a la cal·ligrafia xinesa sobre paper d'arròs, a l'assaig de rutines màgiques, algunes de la seva pròpia invenció, i a fumar un puro havà. Perquè en Gang vol agafar-se la vida amb tranquil·litat. L’any 2004 va decidir reduir l'horari del restaurant. No serveix, per exemple, els migdies laborables, per tenir més temps per a ell, la seva família, les seves tres filles, el seu piano… El local obre els dissabtes, diumenges i festius per dinar i de dimecres a dissabte per sopar. I necessita temps perquè només a dormir destina 10 hores, incloent-hi una migdiada a les set del vespre. No té internet ni mòbil, conrea el sentit de l'humor, practica el taitxí Chen, un art marcial d'inspiració taoista i precursor d'altres disciplines més recents. La bicicleta també és un element important en la seva vida. El 60% del gènere que entra al restaurant el porta en la seva bici. “És sa i no contamina. Vull viure a la societat sense molestar ni tacar”.

Amable, partidari del somriure, cuiner, mag… en Gang té tota una filosofia de la vida: ”Soc feliç. No pateixo. No dec diners a ningú. Puc mantenir una família estupenda. La vida és molt llarga. Cal viure-la xino-xano”. I somnia que quan mori, als 120 anys, canviarà de cos i obrirà un altre restaurant i que quan tingui 300 anys anirà a fer màgia a la Lluna. “I si no és així… doncs què hi farem”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_