Selecciona Edició
Connecta’t

El bloqueig de la investidura del nou president fragmenta el bloc independentista

Els independents de Junts per Catalunya, la CUP i l’ANC s’enfronten a l’estratègia autonomista d’ERC, el PDeCAT i Òmnium

Carles Puigdemont, aquest diumenge a Ginebra.
Carles Puigdemont, aquest diumenge a Ginebra. AFP

L’independentisme viu aquests dies les seves hores més baixes des que Artur Mas va engegar el procés secessionista el 2012. Després de tres mesos de la victòria del bloc independentista a les eleccions del 21-D , Junts per Catalunya —la llista en la qual està dissolt el PDeCAT—, Esquerra Republicana i la CUP no aconsegueixen formar govern. Ningú dubta que es puguin posar d’acord in extremis, com ho han fet en altres moments crucials. Però pel camí, segons les enquestes, van perdent el suport ciutadà.

Les tres formacions són un bloc en tant que comparteixen un objectiu: la independència de Catalunya. Cap d'elles ha renunciat a consumar aquesta finalitat, si bé difereixen en el mètode per aconseguir-la. Poques coses els uneix més enllà d’aquest objectiu a llarg termini. Els problemes per aconseguir la constitució d’un govern han anat evidenciant dos subblocs dins de l’independentisme.

D’una banda, estan els partidaris de seguir endavant amb la via unilateral tant sí com no i d’obviar els problemes que acumulen tant als jutjats com en el terreny polític. Formen part d’aquest grup l’equip de fidels a l’expresident Carles Puigdemont dins de la candidatura Junts per Catalunya i els antisistema de la CUP. Des del carrer, els dona suport l’Assemblea Nacional Catalana, que aquests dies també debat internament si canvia de rumb o no.

L’altre grup, partidari de frenar la via unilateral i de retirar-se a les casernes d’hivern per reposar forces està configurat per Esquerra Republicana i troba simpaties en el PDeCAT, el partit a què paradoxalment segueix pertanyent Carles Puigdemont. De la societat civil, el suport a aquest grup arriba des d’Òmnium Cultural, l’entitat que, juntament amb l’ANC ha organitzat les grans mobilitzacions independentistes. Aquest segon bloc defensa aparcar la secessió i formar un govern autonomista, per bé que sense deixar de costat la retòrica independentista.

Desconfiança al bloc

Les seves diferències es van evidenciar altre cop aquesta setmana. Junts per Catalunya va decidir insistir en Jordi Sànchez, a la presó preventiva, per presidir la Generalitat malgrat que el Tribunal Suprem no autoritza que assisteixi al Parlament. Des d’ERC demanaven proposar un candidat viable, és a dir, sense càrregues judicials, igual que una part dels diputats del PDeCAT. La CUP, fidel a la seva línia, exigeix desobediència i implementar la república proclamada a l’octubre.

El discurs oficial de Junts per Catalunya i Esquerra és que es treballa incansablement per tancar un Govern. Representants d’ambdues formacions s’han passat dies insistint que només quedaven “serrells”. No obstant això, més enllà de les resolucions judicials que ja han impedit dos intents d’investidura, el desacord i la desconfiança mútua són grans. En diverses ocasions s’han boicotejat els uns als altres. El president del Parlament, Roger Torrent (ERC), s’ha negat a tirar endavant les peticions de canvis legals proposats per Junts per Catalunya, per exemple, la investidura telemàtica. La llista de l’expresident Carles Puigdemont ven acords que ERC desmenteix, amb la boca petita.

Els líders d’Esquerra, Oriol Junqueras i Marta Rovira, van demanar aquesta setmana en una carta “allunyar-se de declaracions grandiloqüents i dels focs artificials” que cullen escassos resultats. Els republicans no aconsegueixen sortir del xoc de tenir Junqueras a la presó des de fa més de quatre mesos. Des del món neoconvergent els retreuen que frustressin la intenció d’avançar eleccions l’octubre passat, just abans de la declaració d’independència i l’engegada de la intervenció del Govern de la Generalitat emparada en l’article 155 de la Constitució.

Esquerra vol ara desaccelerar. Del “tenim pressa” de Junqueras el 2012 s’ha passat a la idea de treballar més per ampliar la base independentista, que d’acord amb les últimes eleccions representa el 47,5%. Segons l’últim Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, el suport a la independència s’ha desplomat vuit punts en quatre mesos. A l’octubre, el penúltim sondeig, era del 48,7%. Al de febrer, del 40,8%.

Aquest Govern del “mentrestant” des d’ERC l’anomenen “republicà” per tenir una agenda social i de desenvolupament de Catalunya. Però, malgrat aquest discurs, i pensant a fer que la CUP doni suport a desencallar la investidura, els republicans i Junts per Catalunya ofereixen als anticapitalistes tirar endavant un procés constituent amb una nova consulta i seguir el procés d’elaboració d’una Constitució des de Brussel·les, pilotat per l’expresident Carles Puigdemont.

Junts per Catalunya viu la seva pròpia dicotomia. L’excap del Govern va tenir carta blanca per forjar la seva candidatura, que reivindicava la restitució del Govern cessat. El seu partit, el PDeCAT, va facilitar tota la seva infraestructura. Dels seus 34 diputats, només 13 són del partit, i d’aquests com a mínim cinc són més puigdemonistes que neoconvergents, com és el cas de l’alcalde de Valls, Albert Batet. Els punts de vista són molt diferents, i mentre que els independents del grup parlamentari volen marcar un perfil radicalment secessionista i de confrontació amb l’Estat alguns del PDeCAT defensen “un Govern estable dins de la legalitat”, en paraules de la coordinadora neoconvergent, Marta Pascal.

L’entorn de Puigdemont guanya el PDeCAT

L’anunci dels independents de Junts per Catalunya de voler formalitzar-se com a moviment polític, una unió a l’estil de la qual va portar Ada Colau a l’alcaldia de Barcelona, ha fet aixecar les alarmes dins del PDeCAT. “Ningú pot pensar que puguem renunciar a aquest actiu polític que hem construït durant tant de temps”, va afirmar la coordinadora general del partit neoconvergent, Marta Pascal. Els independents ja han aconseguit imposar les seves tesis, com la d’insistir en la candidatura de Jordi Sànchez per no caure, diuen, en el “marc mental” del Govern, en detriment d’investir l’exportaveu del Govern de Carles Puigdemont, Jordi Turull.

Aquest ànima més radical de Junts per Catalunya també es veu més a prop de negociar amb la CUP i veu marge per proposar a un dels seus —tal vegada el diputat Quim Torra, exdirector del Born Centre Cultural— com un candidat que agradi més als anticapitalistes i permeti aconseguir el seu suport. La CUP ha vist des de la barrera les negociacions entre Junts per Catalunya i ERC, els continguts de les quals s’han limitat a les filtracions, d’una banda i de l’altra, sobre conselleries i càrrecs, alguns tan suculents com la direcció dels mitjans públics catalans.

Els anticapitalistes volen una data pel multireferèndum, i aquesta setmana, per primera vegada, el seu líder, Carles Riera, va advertir que, si bé el nom del proper president no és un problema, “un candidat molt vinculat al PDeCat no posa les coses gens fàcils”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >