Selecciona Edició
Connecta’t

Mig segle de l’escola Eina

Pionera en tendències, era com una antena que predeia el que s'acabaria portant més tard

La seu d'Eina, a Vallvidrera.
La seu d'Eina, a Vallvidrera.

El disseny a Espanya no hauria estat igual sense l’escola Eina. La seva fundació va ser un pèl rocambolesca perquè es va deure a la dimissió, el 1967, de 26 professors de l’escola Elisava. Aquesta havia estat creada el 1961 pel crític d’art Alexandre Cirici, l’arquitecte Federico Correa i els artistes Albert Ràfols-Casamada, Maria Girona i Josep Maria Subirachs, als quals es van afegir arquitectes, entre ells Xavier Sust i Pep Alemany, i els dissenyadors Miquel Milà i Yves Zimmerman.

Però van sorgir discrepàncies polítiques amb l’entitat que els acollia, el CICF (Centre d’Influència Catòlica Femenina), que va destituir Ràfols de director per la seva participació en la Caputxinada i va expulsar Romà Gubern per haver recomanat el film Suspense, de Jack Clayton. Els professors s’hi van solidaritzar i van decidir crear una escola nova, amb seu en una preciosa torre de finals del modernisme construïda per Rubió i Bellver a la falda de Vallvidrera. El nom el va idear Cirici, i el logotip va ser una creació de Joan Carles Pérez Sánchez. El seu ideari —molt influït per la pedagogia de la Bauhaus— es resumia així: “Eina pretén formar professionals a nivell universitari que resolguin els problemes que presenta la conjunció de l’art i la indústria. El seu programa està encaminat a implantar en ells una profunda base humanística i desvetllar una consciència de responsabilitat de cara a la societat”. Una filosofia, doncs, progressista, humanista i il·lustrada.

Hi havia tres especialitats: disseny industrial, gràfic i d’interiors, però com que es volia dotar l’alumne d’una formació global, també s’impartien matèries de sociologia, art del segle XX, urbanisme, literatura o cinema. Entre el professorat dels primers anys hi havia Josep Maria Castellet, Manuel de Solà-Morales, Manuel Sacristán o Xavier Miserachs. No hi havia gaires dones, però per l’època que era la participació era significativa: entre d’altres, Anna Bricall, Maria Girona, Pilar Mangrané i Maria Antònia Pelauzy. Quan un anava a aquelles classes de seguida s’adonava que l’escola convidava tothom que tenia alguna cosa nova a dir en el pensament o la creació; hi va anar, per exemple, el Gruppo 63 italià, amb el poeta Nani Balestrini, Furio Colombo, Umberto Eco i Gillo Dorfles. També es va informar del Maig del 68 francès, cosa que va provocar, durant un temps, l’assistència als seminaris d’un inspector de policia que prenia notes i s’avorria mortalment.

Eina va ser pionera en tendències que més tard han estat temes d’interès en l’art, la museografia, la moda o fins la vida quotidiana. Era com una antena que predeia el que es portaria més endavant. Un any, Ràfols-Casamada va proposar “llegir semiòticament” la travessera de Gràcia, i un altre any va realitzar un supercollage que ocupava totes les aules i que, vist avui, s’assembla a l’obra Merz, de Kurt Schwitters. En una altra ocasió, es va organitzar una exposició memorable sobre el grup ADLAN al Col·legi d’Arquitectes, amb muntatge de Xavier Olivé i Toni Miserachs. Olivé va impulsar —amb Miquel Espinet i Llorenç Torrado— les classes de cuina i cultura gastronòmica. Una altra mostra es va dedicar a Objectes passats de moda no recuperats. També es va fer un còmic en viu amb Mariscal, Montesol i altres il·lustradors madrilenys.

Tampoc l’art conceptual català hauria estat igual sense les accions i el que avui en diríem instal·lacions fetes a Eina. Girona, per exemple, va fer un Projecte de transformació del jardí a escala 1/1 col·locant balustrades i fonts extretes de decorats teatrals i situant-les enmig dels elements reals. El 1974, Jordi Pablo, Fina Miralles, Joan Brossa i altres artistes van dur a terme l’acció Al voltant del tronc, on, entre altres coses, Miralles interactuava amb un arbre com si aquest fos un ésser humà. També es va recrear —amb les bellíssimes germanes Núñez i ideat per Carlos Pazos i Xavier Olivé— el quadre de Dante Gabriel Rossetti El somni de Dante. El 1975 Pazos i Olivé van convertir diversos joves de tots dos sexes (recordo el magnífic Ramon Olives sobre el seu pedestal) en escultures vivents. Eina no hauria estat el mateix sense la gerència d’Anna Maio i la secretaria de Mercè Valeri. I d’Eina han sortit artistes com Carlos Pazos, Jordi Colomer, Xano Armenter, Ramon Herreros o Francesca Llopis, i dissenyadors com Carles Riart, Ramon Isern, Pepe Cortés, Claret Serrahima, Josep Lluscà o Pati i Alicia Núñez. Avui, a 50 anys, comença una existència renovada. Llarga vida a l’escola Eina, la més moderna de la seva època.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >