Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Experiència del bell, melangia profunda

A 'Ample vol de nit', Josep Maria Fulquet ha buscat la inspiració en 'El Paradís perdut' de John Milton

Josep Maria Fulquet.
Josep Maria Fulquet.

Diuen que un autor novell va ensenyar la seva producció poètica a Eugeni d’Ors i que aquest li va dir, més o menys: “Se li entén tot; si vol fer carrera de poeta, li convé complicar-ho”. És una anècdota possiblement apòcrifa, però reflecteix molt bé la idea popular que la poesia és una manera excessivament complicada de dir les coses, així com el rebuig acadèmic a una literatura immediatament accessible. Josep Maria Fulquet (Barcelona, 1948), a Ample vol de la nit, nou llibre amb què va guanyar el premi Carles Riba 2017, afegeix complexitat a la manera d’escriure iniciada a Morir com un riu(2016) i persevera en l’objectiu d’assajar un relat sobre l’experiència del creador artístic.

En aquest cas ha cercat inspiració en El Paradís perdut (1667) de John Milton, un dels grans poemes de la literatura universal, on el personatge de l’àngel caigut presenta trets, com ara l’afany de llibertat i l’esperit de revolta, que l’han fet sempre apte per representar la disconformitat i la insatisfacció constants de la condició humana. Fulquet no es remet al Gènesi ni inquireix sobre l’existència del mal, però n’agafa el to i l’actitud de desafiament per elaborar el discurs ideal del creador descontent amb el món i el moment que li ha tocat viure. “Tu ets més gran”, es diu, tot revoltant-se contra el “menyspreu prodigat pels indignes”; l’orgull es combina amb el ressentiment per no haver estat reconegut: “És molt el que ha brollat de tu i ha quedat escarnit”.

Aquest és el punt d’arrencada a partir del qual desenvolupa interrogants entorn del fet creatiu, sense arribar a conclusions amb què guarir la inquietud essencial: “L’experiència del bell” porta a “la melangia profunda”; cercar “la forma absoluta és una guerra perduda”; “la presència del mal” “fa inútils els bons sentiments”… Dividit en sis cants, que permeten tant una lectura seguida com aïllada, és un llibre dens, força dispers, sobretot suggeridor i potser excessivament complicat. Les frases són molt llargues, amb acumulació d’imatges i reiteracions a vegades excessives. Menció a part mereix la versificació escollida. La mètrica accentual presenta el problema que si la seqüència que es repeteix és molt rígida, la lectura pot arribar a cansar. En aquest poema ens trobem que els versos són majorment de ritme ternari, per exemple: “Aquell món era un món concebut i creat per ser etern, un món únic”. Si tots els versos fossin així, seria molt tediós. Per contrarestar-ho, de tant en tant el ritme es trenca, com ara: “Aquest immens brogit, que se’n va, desertant, amb el vent”, però no sempre de manera tan afortunada.

És inevitable fer-se la pregunta si Fulquet no podria assolir el seu propòsit d’una manera menys complicada, amb períodes sintàctics més breus i amb un ritme menys arriscat i més natural; però si acceptem com a premissa una de les idees que exposa, que “no elegim les paraules” sinó que són “les paraules que ens trien”, haurem de concloure que potser aquesta és la millor manera possible. La poesia té la virtut de persuadir-nos que la forma com es presenta és inevitable i necessària. La qüestió sempre és si val la pena enfrontar-se a determinades dosis de complexitat. En aquest cas, es tractava de reflectir els vaivens d’una ànima torturada que creu que rere l’acte creatiu hi ha sempre “una angoixa infinita”, que lamenta la seva “collita tan magra” i el “mal tracte” rebut, i que es resigna a la condemna de Sísif de “reprendre el treball (…) de pujar la gran pedra perfecta per un rost costerut”. Segurament sí, encara que no és una visió gaire engrescadora de l’ofici.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >