Retrats de la postguerra
Dos grans de la il·lustració catalana com Roser Capdevila i Cesc revisiten el seu passat
Si, com s’afirma sovint, llegir un llibre és una forma de submergir-se en un ambient, en una atmosfera, en una època, hi ha dos llibres que permeten dues formes d’endinsar-se en els costums, els paisatges, els actors i la societat de la postguerra a Catalunya: la primera, a través d’una autobiografia il·lustrada, i la segona, a partir de la reedició d’uns contes de principis dels seixanta.
La nena que volia dibuixar és l’autobiografia de la infantesa de la il·lustradora Roser Capdevila (Barcelona, 1939), segurament la primera autora catalana que va aconseguir, i amb molta transcendència, internacionalitzar uns personatges elaborats aquí, Les Tres Bessones. La seva és una autobiografia curiosa, el més semblant i més proper al quadern d’apunts d’un dibuixant, i així ho fa saber en el pròleg: “Un àlbum ple d’esbossos, d’apunts i de notes per explicar la meva infància i adolescència, un recull desendreçat d’imatges que se’m van fer molt presents quan em vaig traslladar a la casa d’Horta per cuidar la meva mare”.
Al llarg de moltes pàgines, Capdevila descriu al detall, amb una memòria increïble i precisa, els personatges que l’envoltaven, els hàbits de l’època, l’educació que rebia, les pors i les històries —a vegades, provinents dels punyents sermons dels capellans— que les provocaven, els jocs i les sensacions: el fred de les cases, la grisor de les visites a familiars, la foscor de l’adoctrinament escolar, el color de la vida al carrer, l’alegria dels dies d’estiu...
Capdevila presenta unes memòries molt directes i molt sinceres que retraten la seva vida, però sobretot l’època fosca dels primers anys de la postguerra. La combinació de text —lletra cursiva— i dibuix esdevé una potent màquina del temps que trasllada el lector a aquells anys. A més a més, porta a conèixer de primera mà l’univers que envoltava una persona que ha esdevingut una de les grans creadores de la nostra època.
Francesc Vila Rufas (Barcelona, 1927-2006), conegut artísticament com Cesc, va ser, entre d’altres coses, un dels principals referents de l’humor gràfic i la il·lustració. A través de la finestra de diverses publicacions periòdiques —Diario de Barcelona, Avui, El Jueves, Cavall Fort...— va esdevenir un dels millors cronistes de la vida de Catalunya de la segona meitat del XX. Ara, Kalandraka reedita els tres contes que formaven la col·lecció Els nostres tipus, publicada el 1962 pel segell Lumen, i ho fa amb tal cura que l’ha portat a mantenir-ne el singular format original: vertical, cobertes de cartró gruixut i el llom de tela, que criden força l’atenció del lector...
A cadascun dels contes, el retrat d’un ofici, d’una persona senzilla i treballadora que poblava els carrers dels anys seixanta: El peó de camins, La florista i L’escombracarrers. Cesc descriu la vida quotidiana a partir d’aquests tres personatges, els quals humanitza i tracta amb elegància, tendresa i delicadesa, amb el seu característic traç àgil, les seves expressions properes i amb un text breu i amable, que conté un to poètic, un pèl crític i humorístic. Malgrat que són històries que queden lluny del context actual, tenen valor com a llegat històric, i una edició tan pulcra en reforça totes les seves virtuts.
Tots dos llibres representen una oportunitat de retrobar-se amb una època no tan llunyana com sembla i amb l’estil i la veu de dos dels grans referents de la il·lustració catalana contemporània.
