Selecciona Edició
Connecta’t

Una diva sota un pont

Roberto G. Alonso i Marc Rosich expliquen la història d'una artista caiguda en desgràcia a 'A mí no me escribió Tennessee Williams', a La Seca

Roberto G. Alonso com a dona madura.
Roberto G. Alonso com a dona madura.

“El Roberto em va demanar que li escrigués un monòleg sobre l'actriu dramàtica que porta a dins”, explica Marc Rosich mentre Roberto G. Alonso fa que sí amb el cap, encantat. A partir d'aquell moment, va començar un brainstorming continu entre els dos creadors, una successió de propostes, idees, cançons, frases… I el resultat, A mí no me escribió Tennesse Williams (porque no me conocía), el signen tots dos: el dirigeix Rosich i l'interpreta Alonso. És un monòleg impossible d'etiquetar: teatre de text, dansa, performance, musical, playback…? “Pertany a tot, és lliure, bastard”, sentencia Rosich. Una presumpta diva de la cançó caiguda en desgràcia explica i canta la seva història des de sota un pont, on viu des que la van desnonar. Després de triomfar a Fira Tàrrega el 2016, on es va representar, efectivament, sota un pont, ha conegut molts espais i moltes geografies, i ara recala a La Seca Espai Brossa, a Barcelona, on es podrà veure fins a l'1 d'abril.

El personatge és tot tendresa, malenconia i passió. "No sabem si diu la veritat o s'ho inventa tot. Però tant se val", diu Rosich. "És una dona? És un home que fa de dona? És algú que es creu les seves pròpies mentides? Ni tan sols li vam posar nom, apareix al guió com a dona madura". Els referents són molts: "Em fascinen aquells melodrames en blanc i negre de Katharine Hepburn, Jane Wyman, Vivian Leigh", diu Alonso. Però la cosa es va desencallar quan va sortir el nom de Tennessee Williams ("De una calada me habría fumado toda", diu l'artista en escena) i els seus personatges perdedors, lluitadors, íntegres. Aquesta diva que Alonso porta a dins és, de fet, qualsevol personatge del dramaturg americà, des de la Maggie de La gata sobre la teulada de zinc, fins a la Serafina de La rosa tatuada o, per descomptat, la Blanche Dubois d'Un tramvia anomenat desig. "A partir de la Blanche vam anar estirant el fil", diu Rosich.

La protagonista, no obstant això, és molt actual. "S'ha d'inventar un món de fantasia per lluitar contra un sistema que està per sobre de les persones. Amb tota la seva coqueteria troba una espurna d'esperança al seu món", comenta Alonso. Però, per sobre de tot, manté la dignitat. "Si no fos així, no hi hauria personatge".

Aquesta situació, tan habitual, li dona proximitat. "El que li passa a ella ens pot passar a tots: qualsevol pot deixar de pagar tres quotes del lloguer, quedar-se al carrer i caure en una dinàmica terrible. Tots som vulnerables", diu Alonso. "Quanta gent dorm sota un pont, o en un caixer, desconnectada de la vida, en una bombolla, tan a prop i, alhora, tan lluny de nosaltres?".

Entrem, aquí, en el terreny de la denúncia. “Qui diu que jo no faig teatre polític?”, repeteix en escena la dona. "En fer qualsevol espectacle, per més banal que pugui semblar, ens estem posicionant. De vegades el fet estètic es menja el discurs, però sempre hi ha el punt de vista de l'autor. Tota la frivolitat de l'obra té una punta d'ironia demolidora, dards molt ben dirigits", explica Marc Rosich.

Un abocador de bellesa

L'escenografia està feta a partir de deixalles. "Crea bellesa de les escombraries", diu Rosich. Un carro de supermercat, mil cartrons, una taula plegable, una caixa de nevera que fa de paravent, llibres i revistes, tot vell. I vestits... "Porto roba dels Encants, coses que ja tenia de la meva companyia, o faldilles, vestits i sabates de la meva mare, que va ser una lluitadora, com la protagonista. Em canvio de roba 21 vegades", diu Alonso. I riu: "Acabo esgotada!"

"El mateix passa amb les cançons: els donem una nova vida. Són versions xungues. La de la Tocata i fuga de Bach que fa amb l'arpa [un estenedor, de fet] no és la millor. Fins i tot la cançó en què la protagonista parla amb la banquera que la desnona és molt estranya... (Després hem sabut que és de Jaime de Mora y Aragón!) Són cançons que podríem trobar en els pitjors cassets de les gasolineres, però convenientment tunejades ens agraden. Tot molt trash". I, sobretot, són temes narratius perquè ens situen: des de la veu aspra de Chavela Vargas fins a Loquillo preguntant-se Qué hace una chica como tú en un sitio como este, passant per Sara Montiel o per Memòries d'Àfrica.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ