_
_
_
_
_

La Pedrera ‘treu’ els colors a Xavier Miserachs

Una exposició reivindica el fotògraf més enllà de les seves icòniques imatges en blanc i negre de la Barcelona dels seixanta

José Ángel Montañés
Panell d'imatges que rep els visitants a la Pedrera. A la dreta, Miserachs al seu estudi.
Panell d'imatges que rep els visitants a la Pedrera. A la dreta, Miserachs al seu estudi.

Xavier Miserachs (Barcelona, 1937-Badalona, 1998) va tenir una vida curta però intensa. El 1954, amb només 17 anys, amb una de les seves fotografies, un passadís fosc ple d'ombres del metro de Barcelona, va guanyar el primer premi del concurs convocat per l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya. El 1962, amb 25, va començar Barcelona. Blanc i Negre, el llibre més important de fotografies que s'havia fet fins llavors sobre la ciutat, fonamental encara per conèixer la Barcelona dels seixanta. I entre un any i un altre va començar la carrera de Medicina, que va abandonar en l'últim curs, quan tot just li quedaven unes assignatures, per dedicar-se del tot a la fotografia. Després d'això, semblava que Miserachs no tenia res més a fer.

De fet, la gran majoria de les seves fotografies, les que l'identifiquen davant d'altres autors, són d'aquest moment: seva és la imatge dels emigrants nouvinguts a l'estació de França de Barcelona carregats de maletes i esperances; la del carretó carregat amb mig centenar de caixes prop del Born; la de la floreta a la Via Laietana i la de Teresa Gimpera, icona pop, jove i bonica, promocionant la discoteca Bocaccio. Però Miserachs és molt més, tal com mostra Xavier Miserachs. Epíleg imprevist (fins al 15 de juliol), l'exposició antològica més ambiciosa, que ha obert les seves portes a la Fundació Catalunya la Pedrera, centrada en aquest fotògraf, que assegurava que una imatge era bona si aconseguia pessigar l'ànima a l'espectador com ho havia fet a l'artista.

Quatre de les fotografies en color dels anys vuitanta realitzades a Barcelona per Miserachs.
Quatre de les fotografies en color dels anys vuitanta realitzades a Barcelona per Miserachs.

L'experta i comissària Laura Terré, filla del bon amic de Miserachs, el també fotògraf Ricard Terré, ha seleccionat unes 150 fotografies, la meitat en blanc i negre i l'altra en color, i moltes d'elles inèdites, després de repassar l'arxiu de l'artista, format per prop de 10.000 imatges de l'arxiu dipositat al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba). La idea és mostrar el Miserachs total, que té molt a veure amb la convulsa Europa de la segona meitat del segle XX, però també el fotògraf que va utilitzar el color en la publicitat i la moda, mostrant, com cap altre, dones alliberades i desinhibides, o el que treballava per al món editorial. “Les imatges han estat seleccionades dels contactes de Miserachs. I moltes es mostren per primera vegada en el seu format original, no com al final van sortir publicades després de passar per edició”, explica la comissària, que defensa que la selecció és “un recorregut pel temps que li va tocar viure i mostren l'evolució d'una mirada compromesa i reflexiva, sempre de complicitat amb el públic, més que amb l'assumpte”.

Amb temàtiques i plantejaments propers a fotògrafs de la seva generació, com Oriol Maspons, Colita i Ricard Terré, la comissària considera que una de les diferències significatives de Miserachs amb la resta “és la seva versatilitat i el seu talent de fotògraf-escriptor”, perquè va bolcar per escrit bona part dels seus coneixements teòrics. De fet, un dels seus reconeixements més grans li va venir amb un dels seus llibres, Fulls de contactes. Memòries, amb el qual va obtenir el premi Gaziel el 1998. “Un text en el qual respon a molts dels dubtes i preguntes que es poden plantejar”, assenyala Terré.

Más información
Miserachs, més enllà de Barcelona
Col·leccionar el món
Escenografies al Macba

La mostra recull la seva sèrie Costa Brava Show, del 1965, en la qual plasma la transformació i conquesta del turisme del paradís que era la costa catalana; unes imatges en les quals conviuen el passat i la modernitat que va representar l'arribada d'estrangers. Després arribarà l'explosió de color que va representar els seus treballs en la publicitat, el reportatge i la fotografia de llibres, com els encàrrecs que li va fer Pasqual Maragall als anys vuitanta, per a un llibre col·lectiu, com va ser Els barcelonins, del 1988. Però també amb escenes de mig món, des de Leningrad fins a Guinea Conakry i Nova York, fruit dels constants encàrrecs que va rebre com a corresponsal per a publicacions com La Actualidad Española, Gaceta ilustrada, Interviu o Triunfo, revista amb la qual va signar el 1968 un contracte de disponibilitat exclusiva. Miserachs va morir el 1998, als 61 anys, i va deixar el seu arxiu perfectament organitzat i classificat en fulls de contacte en els quals és possible veure, tal com va mostrar el Macba el 2015, la seva metòdica forma de treballar.

“Ja estem tranquil·les”

El setembre del 2015 el Macba, dipositari de l'arxiu del fotògraf, va inaugurar Miserachs Barcelona, que va ser rebuda amb tèbia emoció pels seus familiars i professionals de la fotografia. "No sé si a ell li agradaria", va comentar la seva germana Toni Miserachs amb tristesa, mentre que les seves filles, Arena i Mar, que van dipositar el fons el 2011, es van mantenir prudents.

Durant la roda de premsa d'aquest dijous, les germanes assentien a les explicacions de la comissària Terré sobre el treball del seu pare. Després d'un primer recorregut, el rostre de l'Arena mostrava l'alegria per l'exposició que pot veure's a la Pedrera: “Ara ja estem tranquil·les”, va dir.

Unes imatges més de la Barcelona dels seixanta de Miserachs.
Unes imatges més de la Barcelona dels seixanta de Miserachs.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

José Ángel Montañés
Redactor de Cultura de EL PAÍS en Cataluña, donde hace el seguimiento de los temas de Arte y Patrimonio. Es licenciado en Prehistoria e Historia Antigua y diplomado en Restauración de Bienes Culturales y autor de libros como 'El niño secreto de los Dalí', publicado en 2020.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_