Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

L’esperit de l’1 d’octubre

La proposta d’investidura acordada entre el PDeCAT i ERC és un text de combat on s’inventa una realitat que té ben poc a veure amb els fets

Ferit després de la càrrega policial a la Barceloneta.
Ferit després de la càrrega policial a la Barceloneta.

El moment actual de la política catalana s’explica perfectament en el preàmbul a la proposta d’investidura acordada entre el PDeCAT i ERC, que va ser rebutjada per la CUP. Aquest preàmbul porta el significatiu títol de L’esperit de l’1 d’octubre.

Es tracta d’un text breu, de només un full, que planteja el dilema davant del qual es troba el moviment separatista després del resultat de les eleccions del 21 de desembre: cal replegar-se a les casernes d’hivern i governar la Generalitat en el marc jurídic actual o bé seguir endavant amb el procés, com fins ara, amb entusiasme però sense idees i sense pla? Dels deu paràgrafs, nou estan dedicats a remuntar els ànims nacionalistes i un, només un, a introduir un cert realisme i insinuar, tímidament, una vaga sortida a l’embolic actual.

Els primers, els de l’enardiment nacional, resulten impropis d’un document polític d’aquesta naturalesa. En realitat, més que una introducció a un acord de govern, es tracta d’una proclama encaminada a entronitzar el passat 1 d’octubre com un dia històric, un més en el calendari sentimental-nacionalista de Catalunya. Per fer-ho, naturalment, es parla sempre en nom de Catalunya com un sol poble, es falsegen sistemàticament els fets, s’invoquen falsos drets i es promou amb gosadia l’odi a l’enemic, és a dir, a l’Estat espanyol, que en el seu llenguatge, com és ben sabut, és un símil d’Espanya.

Vegem el contingut i, especialment, el to d’aquest breu text. La primera frase ja pretén expressar, amb subtilesa, la dignitat ofesa d’un poble, de tot un poble: “Els catalans no oblidarem mai la jornada de l’1 d’octubre, dia de la celebració del referèndum”. I afegeix: “Contra un poble indefens i amb les mans alçades en senyal de pau, la Policia i la Guàrdia Civil van carregar amb una violència inaudita, inversemblant i impròpia d’un Estat de dret. Totes les línies vermelles de l’ofensa a la dignitat humana es van traspassar i superar. Qualsevol previsió de la brutalitat que un es podia imaginar es va quedar curta”.

Després d’aquest “suau i amigable” començament, tan cenyit, a més, a la realitat dels fets, en uns paràgrafs més endavant s’insisteix i es recapitula: “Desgraciadament, doncs, aquell dia vam constatar que la repressió per part de l’Estat espanyol ja no té límits. Un Estat que, en lloc de protegir-nos, ens ataca; en lloc de garantir la nostra llibertat, ens empresona i obliga a marxar a l’exili, ens inhabilita, ens imposa multes exorbitants, ens amenaça, ens degrada com a persones, ens anul·la com a poble”. Realment, es tracta d’un text de combat, en el qual no s’exagera, sinó que s’inventa una realitat que té ben poc a veure amb els fets.

Ara bé, s’obliden algunes dades bàsiques. Primer, aquell referèndum no era legal, se n’havia advertit repetidament, fins i tot mitjançant interlocutòries judicials, i els qui el convocaven ho sabien extensament, va ser una provocació; segon, els Mossos d’Esquadra, el cos de seguretat pròpiament competent, no va complir amb la seva missió de fer respectar la llei, va desobeir una ordre judicial i va obligar els qui no eren directament competents –Policia Nacional i Guàrdia Civil– que improvisessin una tasca per a la qual no estaven preparats, passant a ser així víctimes d’una emboscada traçada perfectament; tercer, la violència “inaudita”, “brutal”, i tots els altres adjectius que es vulguin utilitzar, tenint en compte les circumstàncies, va ser més aparent que real, tal com prova que, amb una excepció, ningú va ser ingressat en un hospital aquell dia. Per tant, mentides sobre mentides.

Però aquest llenguatge ferotge i agressiu, que no convida al diàleg sinó a la confrontació, se suavitza al final del text, amb la finalitat d’atreure’s la CUP, en l’únic paràgraf que conté un cert realisme. En efecte, allà es fa una crida a les forces polítiques independentistes del Parlament perquè sumin i avancin amb l’objectiu d’ampliar les seves bases socials i polítiques i anar eixamplant la seva minsa majoria en escons i la seva minoria en vots. En definitiva, una confessió d’impotència per seguir amb el procés, una expressió de la necessitat de guanyar més suports.

Aquest és el dilema que afronta l’independentisme. Però utilitzar aquest llenguatge moralment groller, aquest nou mite de l’esperit de l’1 d’octubre, ni convenç la CUP ni crea condicions per superar la difícil disjuntiva en què es troba.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.