Selecciona Edició
Connecta’t

Béns ben preuats, cossos subalterns

A les distopies les dones solen ser cabdals per a la supervivència humana, però reduïdes a poc més que una ‘maquinària’ amb fins exclusivament reproductius

Fotograma de 'Children of men'.
Fotograma de 'Children of men'.

L’èxit d’El conte de la serventa, sobretot a partir de la seva adaptació televisiva, ha posat en evidència fins a quin punt avui percebem els mecanismes reproductius (naturals i artificials) com una forma de control que les societats exerceixen sobre els seus membres, en particular sobre les dones. En el context del capitalisme global, el lloguer de ventres planteja alguns debats de tipus bioètic i jurídic que els relats distòpics s’afanyen a recollir i amplificar. Entre la publicació de la novel·la de Margaret Atwood, el 1985, i l’emissió de la primera temporada de la sèrie, a HBO, el 2017, s’han succeït les obres tant audiovisuals com literàries que s’ocupen d’aquesta forma de maternitat.

Sobre el tema s’han rodat pel·lícules com Children of Men (2006) i també sèries de televisió com Utopia (2013), The Lottery (2014) o la mateixa El conte de la serventa, que a l’abril estrenarà segona temporada. Una adaptació que reprodueix amb encert la major part d’aspectes de la trama de la novel·la, a més de participar del seu ambient opressor i angoixant, gràcies al talent d’actors i actrius —meravellosa Elisabeth Moss com a Offred, encara que no resulta menys impactant la seva antagonista, Serena Joy, encarnada per Yvonne Strahovski—, guionistes, directors i productors, amb l’assessorament de la mateixa Atwood.

De la mateixa manera, s’ha publicat un nombre important de novel·les juvenils al voltant d’aquestes qüestions: les trilogies Chemical Garden (2011-2013), de Lauren Destefano, i The Lone City (2014-2016), d’Amy Ewing, totes dues nord-americanes, i la més complexa i interessant Only Ever Yours (2014), de la irlandesa Louise O’Neill. Dirigida a un públic adult, cal esmentar The Core of the Sun (2013), de la best-seller finlandesa Johanna Sinisalo. Totes elles comparteixen molts elements: són narracions distòpiques en què es descriuen societats decadents o caòtiques —bé com a conseqüència d’un cataclisme nuclear, bé com a efecte de la contaminació i el capitalisme salvatge—, sobre les quals plana l’amenaça de l’extinció.

Com diu Atwood en la introducció a El conte de la serventa, el descens de la fertilitat converteix les dones, per una banda, en béns preuats (perquè d’elles depèn la supervivència de la humanitat), però, per l’altra, en subjectes reduïts a cossos subalterns i explotats amb una finalitat reproductora. Sota aquesta lògica, i com passa a la teocràcia de Gilead, les societats retratades presenten una estratificació estricta en relació amb els individus que les integren, sobretot en funció del seu gènere: per a les dones aptes per reproduir-se, tenir descendència és quelcom que els ve imposat per la força, o sobre el qual no poden discrepar. Abans que subjectes de ple dret, les protagonistes d’aquests relats són percebudes (i es perceben a si mateixes) com a “recipients”, “atuells”, “matrius amb potes” o “incubadores humanes” (expressions extretes de les diverses novel·les).

Aquestes narratives estableixen, per tant, un vincle evident amb alguns debats, molt vius ara, al voltant de la maternitat com a funció social de la dona en un sentit ampli i, de manera concreta, al voltant de l’ús de la seva capacitat reproductora per a altres fins —inclosos els comercials— diferents dels que es deriven dels tradicionals lligams biològics, familiars i afectius entre mare i fill. Aquest, però, ha estat des de sempre el terreny de la literatura no mimètica: fantasiejar amb les derives de la humanitat a partir dels nous avenços científics que anuncien un futur millor —lliure, per exemple, de malalties—, i simultàniament expressar pors antigues, com la de perdre el control sobre el nostre destí en tant que espècie humana o sobre la nostra identitat en tant que éssers humans.

La narrativa hispànica actual, especialment la produïda per dones, també ha estat receptiva a integrar el motiu de la maternitat subrogada en el context de la literatura distòpica. Prova d’això són les novel·les Planeta hembra (2001), de Gabriela Bustelo, o Fruta podrida (2007), de Lina Meruane, així com els relats Cyber-proletaria, de Claudia Salazar (Las otras. Antología de mujeres artificiales, 2018) o 2084. Después de la revolución, de l’alacantina Elia Barceló (Mañana todavía. Doce distopías para el siglo XXI, 2014). En elles no és possible obviar la connexió d’aquest motiu amb el pensament feminista: en alguns casos, la subrogació enuncia la submissió al poder patriarcal, mentre que, en d’altres, es revela com una arma eficaç contra els dictàmens d’aquest mateix poder.

Ana Casas és professora de Literatura Espanyola a la Universitat d’Alcalá.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >