Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

De l’oasi a les terres àrides

Sota pressions contraposades, la textura social de Catalunya s’està fent indesxifrable, entre credulitats exacerbades i polaritzacions intempestives

Intervenció de Puigdemont per videoconferència en un acte del seu partit.
Intervenció de Puigdemont per videoconferència en un acte del seu partit.

Eren temps de periodisme en gran i a Stanley li van encarregar un reportatge únic: buscar el gran explorador i missioner David Livingstone, de qui feia anys no se sabia res, perdut al cor de l’Àfrica. Stanley el va trobar i la llegenda va llançar una frase històrica: “Doctor Livingstone, suposo”. Eren probablement els dos únics homes blancs en aquella zona inexplorada de l’Àfrica. En l’actualitat política de Catalunya es dona una situació a l’inrevés: no només s’han perdut la flegma, el tacte i les formes, sinó que ningú sembla explorar a fons el que està passant, fins al punt que els mateixos partits polítics que haurien de buscar solucions per a la investidura raonable d’un president de la Generalitat ara es dediquen a parlar de les candidatures a l’alcaldia de Barcelona. Qui més obstrueix la trobada entre Stanley i Livingstone és Carles Puigdemont, alhora suprem custodi d’una possible reposició de l’article 155. És l’artífex d’una Catalunya institucionalment col·lapsada.

Sota pressions contraposades, la textura social de Catalunya s’està fent indesxifrable, entre credulitats exacerbades i polaritzacions intempestives. Aquí arriba Stanley, consulta els recents resultats electorals, es passeja pel Raval o per Vic i no sap a qui li ha de dir: “Catalunya, suposo”. Per això ha començat la reculada sobre la marxa d’alguns arbitristes de la secessió. No són rectificacions o reconeixements d’errors, sinó l’atribució del fracàs secessionista a causes exògenes, a lleis presumptament autoritàries i, cada vegada més, a una Europa incapaç d’entendre l’essència de la Catalunya insurrecta. Desafortunadament, el passat identitari sembla ser una rèmora a l’hora de projectar-se cap al futur.

La doble vara de mesurar que apliquen els politòlegs independentistes és un descrèdit radical per a qualsevol possibilitat de fair play en una Catalunya dinàmica. Al polític més obtús del dia se li contextualitzen a favor els seus improperis toscos; al moderat que perfila alguna forma concordant se’l descontextualitza amb la màxima agressivitat. Com es poden explorar formes d’acord quan del que es parla és de pits grossos o petits? És difícil suturar res mentre s’estengui la sospita que en bona part el que intenta el secessionisme és garantir als seus adeptes mig miler de càrrecs públics, que majoritàriament han seguit als seus despatxos en aplicar-se l’article 155, amb l’aprovació del Senat. Així els ostatges polítics de Carles Puigdemont segueixen a la presó, un Puigdemont que té com a tret més destacat el fet de creure’s que és Puigdemont, l’heroi de les mil cares, Stanley i Livingstone alhora.

D’aquella imatge de l’oasi català que tant es va utilitzar com a element comparatiu respecte a la política castissa, intempestiva i poc polida de Madrid –versió tant per ignorància del present i del passat com per intencionalitat–, hem transitat en uns anys a unes terres àrides en què l’Atlàntida que va somiar Verdaguer ha estat substituïda per la psicopatologia elemental de l’“escamot”, el seu llenguatge i els seus símbols. En els seus inicis, cal reconèixer que el mite de l’oasi català va funcionar: va donar ancoratges al pujolisme, i fins i tot va ser acceptat a Madrid. Ara, de les terres àrides parteixen les empreses i qui sap el volum d’inversions que ja no arriben perquè estan buscant aquest oasi factible que és l’estricta seguretat jurídica. És una dada de la vida que les societats no valoren l’estabilitat fins que la perden. Per això la humanitat va inventar la llei i l’ordre.

Ara l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, s’ha preguntat: “És més important un jutge que dos milions de catalans?”. Pot ser convenient recordar l’impeachment de Richard Nixon a conseqüència del cas Watergate. Nixon havia aconseguit la seva reelecció amb 47 milions de vots davant dels 29 del demòcrata John McGovern. Pel que fa a col·legis electorals, el resultat de Nixon va ser aclaparador: més de 500 contra la dotzena llarga que va guanyar el seu oponent. Però va ser el jutge Sirica –republicà, com Nixon– qui va exigir que la Casa Blanca entregués els enregistraments de les converses del president al Despatx Oval. Aquí va començar la caiguda de Richard Nixon. Si existeix una traducció de Montesquieu al flamenc –n’hi ha en català però sense impacte constatable al poble natal de Puigdemont–, l’expresident autoexiliat té ara l’oportunitat de repassar el principi de la separació de poders.