Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Santi Vila hi era

No em sento solidari amb aquesta república de cartró pedra, cosa estranya atesa la meva sobtada aversió a la nostra monarquia després del molt desafortunat discurs de Felip VI el 3 d’octubre

Santi Vila en una entrevista després de la presentació del llibre.
Santi Vila en una entrevista després de la presentació del llibre.

Avui escriuré sobre un llibre, tot i que no tinc l’objectiu de ressenyar-lo. Tampoc estic obligat a detallar-ne els encerts o les fissures formals. Això no té importància. Per una vegada, no tinc cap obligació professional com a crític literari entorn d’un llibre. Tampoc haig de dir si m’agrada o no. Perquè no crec que un llibre com al que em referiré necessiti que qui n’escriu hagi de declarar forçosament si li agrada o no. Per aquesta vegada es tracta només d’intuir l’honestedat de qui l’escriu i la veritat o versemblança que hi ha en el seu relat. Estic parlant de D’herois i traïdors, del conseller d’Empresa de l’últim Govern de la Generalitat, Santi Vila, un Govern tombat per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, l’endemà que Carles Puigdemont no convoqués eleccions. Cito el llibre en la seva edició en català perquè va ser la que vaig llegir. Hi ha edició en castellà, però vaig preferir fer-ho en català per garantir-me una certa sensació de proximitat, com si més que llegir, estigués escoltant el relat d’algú que es nota que hauria preferit no haver hagut d’escriure mai aquest llibre.

En el moment que escric això, una manifestació de l’ANC es prepara per fer una crida a la població a “implementar la República”. Decideixo no assistir-hi perquè no té res a veure amb mi. No tinc res a veure amb aquesta república que la CUP ja dona per instal·lada, un sistema polític que en la seva irrenunciable marxa cap al no-res es considera avalat com a conseqüència dels resultats que va llançar el referèndum de l’1 d’octubre i la seva confirmació en les eleccions del 21 de desembre. No em sento solidari amb aquesta república de cartró pedra, cosa estranya atesa la meva sobtada aversió a la nostra monarquia després del molt desafortunat discurs de Felip VI el 3 d’octubre. Mentre escric sobre el llibre de Santi Vila, se’m creua una frase de Puigdemont en la qual se’ns vol convèncer que vivim en una dictadura. I després una altra de Carles Riera comminant els seus socis d’unilateralitat a “materialitzar la república”. I també una altra del nou veí de Waterloo, preguntant-se si un jutge val més que dos milions de vots (no, no ho val, però sí que ho valen els tres milions cinc-cents mil vots dels votants no independentistes).

No estic segur que els senyors que ens han instal·lat en aquesta farsa descomunal, alimentada també per la ineficàcia o la planificada indolència del PP i part de l’aparell del PSOE, hagin llegit el llibre de Santi Vila. Crec que estan moralment obligats a fer-ho, ni que sigui per decidir fins a quin punt estan d’acord amb aquesta trista crònica d’un fracàs anunciat d’uns, i malèvolament premeditat per d’altres. Ja he sentit veus que m’han dit: “Molt bé, però ara cal llegir i escoltar els altres i veure què hi ha de debò en el que explica Vila”. Si aquests altres diuen o escriuen alguna cosa sobre aquest tema, els llegiré i els escoltaré. Però només per curiositat o educació, perquè a mi ja em val el que explica Santi Vila. De vegades és més important en una crònica, com passa en la ficció, la versemblança que no pas la veritat. No tinc més informació que la que aporta Santi Vila de les hores prèvies a una de les decisions més equivocades i desgraciades de les últimes dècades de democràcia. Ja n’hi ha que afirmen en articles recents que l’autor no va ser “ni heroi ni salvador”. Jo no he vist en el seu llibre que pretengués ser ni una cosa ni l’altra. Tampoc que fos l’artífex de la fracassada convocatòria d’eleccions del 26 d’octubre, com es desprèn d’aquests mateixos articles als quals em refereixo més amunt. Per arrodonir l’estigmatització, s’afegeix en els mateixos mitjans que l’exconseller es va dedicar a torpedinar l’acord tàcit entre el Govern central i la Generalitat amb un filtratge sistemàtic d’informació als mitjans de comunicació. Fins i tot ara se l’acusa de “filtrador oficial”. Només falta que algú digui que Vila no hi era.

De la meva lectura de D’herois i traïdors, em quedo, entre altres qüestions cridaneres, amb una consideració que fa el seu autor. Què hauria passat si Puigdemont hagués convocat eleccions, un avançament que, així i tot, com exigia Xavier García Albiol, no hauria frenat el PP a aplicar el nefast 155? Doncs probablement una crisi de govern i d’Estat de proporcions incalculables. Si algú rebat el llibre de Santi Vila amb la mateixa versemblança que jo vaig trobar en la seva lectura, rectificaré i demanaré disculpes.