Selecciona Edició
Connecta’t
ULL DE PEIX

No res, un manadet d’espàrrecs d’Eivissa

El sabor abrupte, rar i profund, dels espàrrecs devia ser el tast de la natura de les illes salvatges

Un manat d'espàrrecs.
Un manat d'espàrrecs.

De quasi no res, d’una troballa (un manadet d’espàrrecs), es poden motivar notables i fugaços esdeveniments particulars a la taula, austers moments i detalls que engospen un desig, més enllà de la curiositat. La memòria dels gusts, els temps i el pes buit dels absents, està enrajolada de lletres i fets antics i novells, fonts de goig primari i d’enyorança, segurament.

El darrer emissor d’una novetat sobre els espàrrecs va venir d’un home inquiet i prim, aliè als afers d’això que en diuen gastronomia i els negocis adherits, perquè és professional de casta grossa, ciutadà del món i de la seva illa, que és el mateix. A Eivissa ell va firar —cercar— un detall local, el manat pagès i urbà, sense cap transcendència i ajudà a mostrar que allò que sembla fugaç, menor i singular pot bastir i evocar fets intransferibles.

L’anònim agafà l’avió amb la penyora embolicada amb paper de plata. El present és introbable als circuits dels comerços i mercats de la modernitat: feu un parell de manadets d’espàrrecs, afegí dos allets tendres i un brotet d’herba sana a cada feixet. Tots just eren una quarantena de brots virginals trencats arran, tirant del verd al blau, les puntes, els ulls, blindats, sense fer-ne fulles que creixen en espines.

Els espàrrecs els havia encomanat na Fina del carrer Montgrí d’Eivissa, una coneguda familiar que tenia una botiga a la Marina, barri portuari de Vila, ara territori del trull i el luxe, i un desert immobiliari clos a l’hivern. Des l’illa del sud feu escala a Mallorca i després botà a ca seva, Barcelona. Deixà brots testimoni d’amistat a gents de boca avesada i se’n servà un manat per a ell i el seu entorn.

El sabor abrupte, rar i profund, dels espàrrecs devia ser el tast de la natura de les illes salvatges (aquelles que no es conraven). Els espàrrecs silvestres, els cercats i trobats a la mala, a voreres i marines sense ordre, són els que no són de conserva pàl·lida i presència mortuòria, ni conreu foraster trigueros. Guanyen a quasi tots els altres aliments nets nats en la part que no és la mar d’aquest entorn illenc del planeta.

Les tiges i brots espontanis que s’endevinen entre pues, espines i brots inconvenients — estratègia natural d’autodefensa de la boca de tota casta d’animals— són dels elements comestibles tastats de més antic i purs, sense terra, sang, pèl o ploma.

Són les puntes de la natura que es fa avinent cada any, entre plantes i matolls en general no comestibles, indigests o verinosos. Frits en truita, torrats, en sopes, en arròs.... no deixen res a objectar o reconstruir pels grans xefs inventors i els gastroarqueòlegs apassionats pels orígens dels menjars, els pulcres o puristes que pouen al passat a la recerca de la seva veritat. Aquests vegetals són pura antigor.

Vet ací l’atzarosa vida de la natura en joc fugitiu entre roques, batzers, mates i espines , marginals i espontanis. El calendari que fa caducar els menjars espontanis, els fa fugissers, imprevisibles. Un manadet d’espàrrecs ve a ser com la captura personal, meticulosa i delicada d’un desig que també és la intuïció de la primavera, primerencs són els millors.

Un puny clos de brots és una retrobada, una collita feta de recerca a la ventura de ser el primer, haver esquivat les ovelles o d’altres animals que estimen allò tendre i gustós. Un petit feix collit, l’ofrena sense flors, un ramell.

Si els primers pobladors de les Illes tocaren terra al temps inconcret de les calmes d’hivern —bones per navegar des del continent damunt tres troncs— probablement en menjaren aviat, eren nàufrags perduts a la Mar i feren un panxó d’espàrrecs, també fonoll marí, potser eriçons de mar i dos crancs peluts si no els feien por.

Les tiges i els brots tendres de les esparregures silvestres obviament no tenien nom, com res, com tampoc els descrivien ells, nosaltres els primitius. Després els han batiat boscans, castellans, cristians, forasters, d'ombra, de gat, de moix, moros, de la reina, de ca, de marge, borratxons, boscans. Un no-res carregat de noms.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >