Selecciona Edició
Connecta’t

Jordi Cuixart: parlar fins a l’afonia

L’escriptor Carlos Zanón parla amb el líder independentista, a la presó des del 16 d'octubre. Parlen del procés, de la seva família i de com és la vida sense llibertat

Jordi Cuixart arriba a l'Audiència per declarar el 6 d'octube.
Jordi Cuixart arriba a l'Audiència per declarar el 6 d'octube.

Una amiga argentina em porta en cotxe fins al Recinte Penitenciari V, a Soto del Real. Somriu quan s'assabenta que visito Jordi Cuixart. Les seves bessones de vuit anys estan molt enganxades als Jordis. Han desenvolupat una espècie de radar per a qualsevol al·lusió a ells en noticiaris i converses. “Es posaran molt contentes quan els ho expliqui. S'imaginen que sempre caminen junts, que ho fan tot junts, que són molt amics”. L'apreciació emocional té alguna cosa a dir en aquest conflicte. Com et veus i com et veuen. Com s'interpreten accions, omissions i intencionalitat per part de l'altre. ¿Tenen sentit els matisos davant de les brotxades de la percepció mediàtica, la tipificació jurídica, l'estratègia electoralista?

Visito Cuixart quan compleix quatre mesos a la presó. El seu fill tenia mig any quan va ser empresonat. El bebè acumula més de 24.000 quilòmetres de tots els viatges que la seva mare, la periodista Txell Bonet, ha dut a terme des de Barcelona. Es telefonen diàriament a les sis de la tarda. Converses atropellades de cinc minuts en les quals tot sembla un inventari de temes a tractar després de dir-se que s’estimen i que es troben a faltar. Res excepcional. És la vida de qualsevol pres. Un pres a l'espera de judici. Matís important. Cuixart desitja amb ànsia aquesta vista perquè demostrarà la seva innocència. I si el judici triga, li agradaria estar en llibertat amb els seus. I si això tampoc pot ser, que almenys la seva privació de llibertat no els penalitzi amb 700 quilòmetres de distància. Tampoc això és excepcional: és la justícia que demana qualsevol pres.

Cuixart —xandall blau i somriure automàtic— no pot, per motius de salut mental, creure que tot està ja determinat i les sentències dictades. Creu, per exemple, que la jutgessa Lamela ha acordat la seva preventiva perquè considera que és el correcte. Però que s'equivoca. En això no vacil·la. “No hi ha delicte en cap de les meves actuacions. Quan se'm jutgi, es veurà”. Li pregunto si no ha dubtat mai d'això. “No. La primera setmana et sap greu pels teus. Penses que potser els has perjudicat amb el teu comportament però després t'adones que no. No vaig fer res per estar aquí”. Crec que Cuixart cauria deu vegades abans a la casella de la ingenuïtat que a la de l'astúcia. L'astúcia l'al·legaven i exhibien uns altres. Hi ha un problema amb la veritat de tota aquesta narració d'aquests mesos, anys. I la veritat és essencial fins i tot per ocultar-la o falsejar-la perquè has de recordar que en algun lloc camina amagada o morta. El cos independentista va forjar un relat i qui es desdiu ara no és creïble. L’Estat està emetent ara el seu. Parla de colpisme. I per a segons qui tampoc és creïble.

En tot moment, diu, ell va fer el possible per no infringir la llei i que les mobilitzacions no traspassessin cap línia vermella. Va quedar-se afònic durant tres dies després de la nit del 20 de setembre, quan la Guàrdia Civil va entrar a la Conselleria d’Economia per ordre del Jutjat d’Instrucció nº13 de Barcelona, intentant, segons ell, que les coses no se sortissin de la llera, que no excedissin de la protesta. La jutgessa, per la seva banda, li imputa un delicte de sedició per, suposadament, dirigir i encoratjar les masses per impedir que la Guàrdia Civil actués contra l'organització del referèndum il·legal d'autodeterminació de l'1 d'octubre. Parlant amb ell, un té la sensació que es va trobar en un determinat moment assumint una responsabilitat gairebé ingovernable i que no tenia altra intenció que reunir peces en un mosaic plural per mostrar un “som això i ara, què fem?”. Va ser algú que es va deixar la veu provant de fer-se sentir enmig d'una cridòria que ho va ensordir tot perquè escoltar raons alienes era sospitós. Segueix sent-ho.

Cuixart no era polític sinó president d’Òmnium, una associació cultural de foment de la cultura catalana. Va passar de ser tresorer a president per la defunció de Muriel Casals —i fugaç presidència de Quim Torra— i la seva lluita, afirma, va ser “simplement perquè es pogués votar, que es permetés un referèndum pactat”.

És la segona ocasió que el veig de prop i la primera que parlo amb ell. A fora, el dia és esplèndid. Sol i fred, un munt d'ocells cantant i un helicòpter retallat prop d'una torre de vigilància a l’estil Call of Duty. La calefacció de dins és tropical. Cuixart triga molt a aparèixer. Posa la mà al vidre i jo la meva. Tinc un amic que s'assembla molt a Cuixart. Físicament, en la seva manera de vestir, d'on ve i com pensa. Hi ha molta gent semblant a Catalunya. Tant el meu amic com Cuixart són d'extracció treballadora, fills de matrimonis de català i murciana, provenen de l'esquerra no violenta, propers a Comuns i independentistes. El que ha succeït en els últims temps ha tibat la nostra relació però seguim sent amics. És fàcil imaginar-lo donant-te la raó, deixant-se convèncer o convencent-te, acceptant la diferència, diluint-la per seguir convivint en condicions. Per això, si algú em digués que el meu amic és a la presó ho sentiria com un error, una cosa desproporcionada i aquesta desproporció l’aniria fent, dia a dia, més injusta. L'apreciació, el descodificador emocional, les bessones. Tot plegat. La mesura s'empara en la reiteració delictiva. En la possibilitat que si Cuixart sortís de la presó a espera de judici podria seguir duent a terme accions sedicioses. Més problemes amb la veritat.

La primera vegada que vaig veure Cuixart va ser en una andana de l'estació de Sants. Ell venia de declarar a l’Audiència Nacional. El seguia la seva companya, el bebè, alguns companys, advocats. Parlava per telèfon. Semblava enfadat. Per a molts va ser un alleujament que poguessin declarar i tornar a casa ja que era necessari creure en l'empara de les normes, en la seva aplicació independent. Recordo que en aquesta ocasió jo també estava enfadat amb aquell tipus —al qual no coneixia— que anava dos passos davant de mi. Enfadat per la tensió, pel dolor, per l'esquinçament. Per les maneres, pel salt al buit, pel menyspreu a les minories. Per la veritat que ningú ens deia.

Manifestació en suport dels exconsellers presos i dels 'Jordis'. ampliar foto
Manifestació en suport dels exconsellers presos i dels 'Jordis'.

Cuixart em pregunta coses de fora de la presó. Rep moltes visites i li encanta que li parlin de l'exterior. A la presó totes les parets semblen haver renunciat a tenir més de dos colors. A Cuixart li agrada que li recordin que hi ha més colors. És un home d'esquerres, que va provar de sumar diferències i no imposar un únic color. Rep un munt de cartes. L’emociona l'impacte de l'escrit en un paper, el ritual que nosaltres —en llibertat, accelerats, hiperestimulats— ja no sentim: obrir un sobre, llegir el que han escrit única i exclusivament per a tu. Gent, de vegades, a la qual no coneix, a la qual mai veurà. Li transmeten esperança, afecte, el no oblit. Li envien poemes: “En tinc una carpeta. Més de 200. Són propis o d'autors consagrats. He descobert una antologia de Mercè Rodoreda fantàstica”. I ara, què està llegint? John Carlin. El somriure de Mandela.

Cuixart no vol ser part d'un santoral però “potser Jordi Sànchez i jo siguem peces importants per avisar d'un cert comportament autoritari del Govern espanyol, de quina és la salut de la nostra separació de poders”. Comparteix cel·la amb Liam, un irlandès amb qui fa pràctiques d'anglès. Li pregunto quin ha estat el sentiment que ha ocupat més temps el seu ànim. Ràbia, tristesa, injustícia? “El d'estar viu. Penso en present. I en el passat. Em venen imatges, cares de gent que havia oblidat. Saps de què em vaig recordar l'altre dia? Que a segon d’EGB m'agradava molt ballar. M'encantava i un bon dia, ja de gran, em va començar a fer vergonya i vaig deixar de ballar. No ho recordava i…”. Li pregunto què sent quan des de la premsa escrita, televisió i ràdio, demanen penes tan severes. “Quan m'arriba el que escriuen o diuen de mi, provo de pensar que s'equivoquen. Res de germinar la llavor de l'odi. D'això no surt mai res de bo. Intento ser equilibrat i positiu. No em deixo portar ni per l'eufòria ni per l'abatiment. En un dia viatges per molts estats d'ànim. Contrastos entre tristesa, malenconia, alegria, autoestima… Tens temps d'escoltar-te a tu mateix. Mai m'he sentit tan viu com des de la desgràcia i la pena d'estar sense llibertat, lluny de la meva gent”.

Té pendent una carta a Pablo Iglesias, amb qui l’uneix afecte però amb qui també ha tingut algunes topades, sobretot arran d'una escalfada d’Iglesias en campanya electoral sobre el fet de treure l'orgull dels nostres pares o avis emigrants. “Sempre he parlat de compartir, de les lluites compartides per gent que pensa diferent. Quan es va disparar la polèmica pel pregó de la Mercè de Javier Pérez Andújar jo em vaig escandalitzar i em vaig partir la cara per ell (la designació del pregoner va comportar una protesta feroç d'una part de l'independentisme). Fer un país en el qual algú com Pérez Andújar estigués a l'altre bàndol no m'interessa. Jo no vull aquest país. Un país de veritats absolutes. Tots pensem que tenim la raó però només en tenim una part. Inés Arrimadas, Pablo Iglesias, tu i jo. Una part, no tota”.

En sortir, la meva amiga em pregunta si pot dir a les nenes que els Jordis estan a la mateixa cel·la.

—Sí, i que a un d'ells li agradava ballar de nen. Hem quedat a les properes festes de Gràcia per marcar-nos un ball.

—Això és veritat?

—No, però digue’ls-ho igualment.

Carlos Zanón és escriptor.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ