Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Entre la cura i la fetitxització

Museïficar la llengua no fa cap favor a la literatura; només ens omple les llibreries de petites vitrinetes verbals

James Joyce s'exercitava feliçment en la neologització furibunda i en l’argotització.
James Joyce s'exercitava feliçment en la neologització furibunda i en l’argotització.

Sovint es diu que Catalunya és un país de filòlegs quan el que es vol dir és que és un país de lingüistes. Només cal passejar per Twitter per veure com els uns corregeixen les comes mal posades dels altres i, davant d’un manlleu gratuït o d’un castellanisme, es proclama la mort immediata d’un gatet.

Ara bé, de debats sobre poètiques i propostes artístiques, de valideses i ensorraments estètics, n’hi ha ben pocs, cosa que és lamentable però, fins a cert punt, comprensible. Que l’estatus delicat i perennement amenaçat del català hagi agusat l’orella dialectal i orientat certs esforços d’escriptura a demostrar l’elasticitat interna de la llengua no només em sembla natural, sinó desitjable. Al capdavall, el material d’un escriptor és la llengua, i se suposa que, com més profundament i més extensament la conegui, més s’ampliarà l’espectre del que pugui arribar a escriure. Però la reivindicació de la potència expressiva d’una llengua no es pot confondre amb el destí de l’escriptura (i, encara menys, de tota escriptura). L’amor per la literatura no es pot reduir a l’amor per la llengua.

Sobretot, quan aquest amor bascula entre la cura i la fetitxització. És a dir, entre un afany de precisió, que sovint passa per la troballa lèxica i la barreja feliç de registres (o per una memòria vidalalcoverenca), i una deriva cap a la formolització, que només troba el sentit en ella mateixa i que corre el perill de convertir l’escriptura en una exhibició estèril de diccionarisme. Ho dic clarament: museïficar la llengua no fa cap favor a la literatura; només ens omple les llibreries de petites vitrinetes verbals. En aquest sentit, la mena de crítica lexicogràfica que s’entesta a definir protocols que mesurin la riquesa lèxica dels autors nostrats (i a demostrar que les noves generacions fan figa), potser és un dels extrems més insòlits d’aquesta fetitxització. On creuen que ens ha de dur aquesta quantificació? Franz Kafka no tenia la riquesa verbal d’un Thomas Mann, que, malgrat el doll de novel·lots, no va encertar l’escletxa per on es belluga, discreta i plena de potes, La transformació.

A més, hi ha moltes menes de riquesa. James Joyce (i Carlo Emilio Gadda, i Giorgio Manganelli i João Guimarães Rosa) s’exercitaven feliçment en el mal tracte, en l’empelt, en la neologització furibunda i en l’argotització. Ens agradi o no, la vida és corrupció. Emmirallar-nos en una llengua agullonada i exposadeta en capsetes de taxònom és una forma de narcisisme. O ens acostumem a profanar els temples en què ens encauen la llengua, o acabarem amb la boca plena de pols, de tant petonejar mòmies.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >