Selecciona Edició
Connecta’t
Arquitectura

Espais comuns excepcionals

Clotet i Tusquets excel·leixen en aquests àmbits, ‘xemeneies socials’ que recorden un rusc

Un dels interiors que es poden veure a l'exposició.
Un dels interiors que es poden veure a l'exposició.

Clotet_Tusquets 1960-1980, és la proposta que es pot veure ara al Col·legi d’Arquitectes (COAC). Una exposició sobre l’obra d’aquests dos arquitectes, que també ho és d’una època, la que correspon als anys seixanta i setanta, especialment interessant pel poc material que s’ha ocupat d’aquells anys. En la mostra, entre els panells que exhibeixen aquestes dues dècades de treball, distribuïda en dues plantes (l’altell de la planta baixa i la Sala Picasso), destaquen les moltes i diverses coses que van fer aquests dos arquitectes. I bàsicament van fer de tot. Dissenys de llibres, cadires, bancs, prestatgeries, penjadors, campanes d’extracció de fums, bústies, llums, exposicions i evidentment arquitectura; edificis, plans urbanístics, oficines i botigues, de les quals no en queda gairebé res.

'CLOTET_TUSQUETS1960-1980'

Col·legi d’Arquitectes

Plaça Nova, 5

Barcelona

Fins al 7 d’abril

Entre aquest conjunt de dissenys, plànols i edificis destaquen especialment els dibuixos, molts i bons. Dibuixos fets amb els mitjans d’aquells anys, els elementals: tinta, aquarel·les i paper. Uns dibuixos que, entre altres coses, expliquen una confiança amb la capacitat de comprensió, i també complicitat, dels clients d’aquell moment, la immensa majoria privats. Avui, la representació arquitectònica no estrictament tècnica, aquella que es fa per ajudar a imaginar com serà el que volem construir, s’ha vulgaritzat enormement. Entre els molts dibuixos, seccions, seccions fugades, perspectives i plantes, destaca, al meu entendre, l’atenció donada al que habitualment anomenem, en els edificis, espais comuns. Aquest fet transcendeix l’obra d’aquest prolífic estudi d’arquitectura i ens duu directament a l’època a la qual es realitzen aquestes obres i que mostra una preocupació notable vers aquests espais convertits en espais excepcionals, cosa que era visible també en moltes altres obres d’arquitectura barcelonina d’aquell moment.

Dues coses fan que parem atenció sobre aquest fet. Una és que en aquests espais comuns s’hi veu una tossuda manera de cercar l’expressió del volum en una arquitectura condicionada per la contenció que imposa el fet d’haver d’existir majoritàriament entre mitgeres, una cosa en la qual Barcelona ha educat sempre la seva arquitectura. Aquesta contenció s’expressa també en el desig contrari, és a dir, a voler fugir com sigui d’aquesta quaresma arquitectònica que, de manera magistral, mostra l’arquitectura d’aquella època. Sembla talment que les obres reservin la forma i el volum per a l’interior i, en canvi, adoptin un posat més aviat “pudorós” a l’exterior.

La segona cosa és una idea explícitament lligada a aquests espais en tant que comuns, una evidència de com es buscava la sociabilitat en els edificis, tot facilitant la relació de les persones que hi vivien. Però no era una sociabilitat horitzontal, mitjançant els avui habituals corredors comuns d’accés als habitatges. La relació que es buscava tenia un component vertical innegable, que quasi obligava a mirar cap avall, generalment al pati d’accés i als seus dispositius decoratius, o bé cap amunt, buscant la llum. Els dibuixos de les seccions i les perspectives d’aquests espais comuns mostren aquesta configuració semblant a xemeneies socials, que és una forma de mostrar l’aspecte d’una comunitat, més semblant a un rusc que a una cadena de producció com la que semblen evocar els corredors d’accés de les cases de veïns, com els de la Casa Bloc de Sant Andreu, per exemple. Són les escales i balcons, i no els corredors, els que animen aquestes xemeneies socials, que configuren els escenaris per a una vida que sembla posar l’accent a pujar i baixar i no tant a circular. En l’exposició això es pot veure en diferents obres i els seus dibuixos, als dels habitatges de Cerdanyola, als dels apartaments a Cadaqués i als de la casa Fullà, aquesta darrera, allà al carrer Gènova, potser un dels més singulars edificis d’habitatges de Barcelona.