Selecciona Edició
Connecta’t
llibres

Els fills (o les mares) terribles

El xoc generacional, l’asfíxia i la tensió és del millor de la notable ‘Els romanents’

Víctor García Tur.
Víctor García Tur.

Els fills terribles de l’Edat Moderna, Peter Sloterdijk responsabilitza la Il·lustració d’haver liquidat l’estabilitat d’un ordre que garantia la transmissió, sense ruptures, dels antics valors i les jerarquies. Així com els grecs, diu, es van inventar la paideia per preservar la cultura en adonar-se que els fills ja no volien seguir els passos dels pares, a la modernitat l’angoixa de trencar amb el passat s’aguditza, i s’entra en un món dominat pels enfants terriblesque es van succeint interminablement, trencant tradicions i genealogies i desafiant l’autoritat paterna mentre van desaforadament a la recerca d’uns horitzons creats a partir d’ells mateixos: Sloterdijk xifra en aquest gest l’amenaça que coagula els mecanismes reproductius de la cultura.

ELS ROMANENTS

Els fills (o les mares) terribles

Víctor García Tur

Empúries

160 pàgines

16,50 / @ 8,99 euros

A Els romanents, premi Just M. Casero 2017, tercer llibre de Victor García Tur (Barcelona, 1981), el lector hi pot trobar un exemple narratiu de les tesis del filòsof alemany i, com si passés pel filtre dels desvaris argumentals de César Aira —però amb la contenció de la timidesa—, es presencia què passa quan un adolescent té la necessitat de revoltar-se contra els seus pares, una parella d’expunks que han deixat enrere la vida a la ciutat per instal·lar-se en una urbanització de l’extraradi i protegir així l’educació del seu fill: com és que hem acabat d’aquesta manera, sembla que es preguntin, sotmesos a les inquietuds, els desitjos i les pors d’una classe social acomodada.

El pare té el costum de passejar-se despullat amunt i avall de la casa per exhibir els tatuatges que li cobreixen el tors i els braços; fa que la casa tremoli infernalment amb els baixos de la música que posa a tot volum, i no hi ha manera que entengui res de la conducta del seu fill. La mare s’avorreix llegint novel·les mentre fuma un porro al jardí; brodar la situa en “un pla mental proper a la meditació”, i s’esforça per comprendre la conducta del seu fill: “¿Qui sóc jo per jutjar el meu fill? ¿Quina millor edat per a la rauxa romàntica i la hipersensibilitat de l’adolescència?”. I com que no oblida que ella també ha passat per aquest avatar, que la joventut és indòmita i contrària a l’establert, inverteix tota la seva energia a llegir d’amagat el dietari que escriu el seu fill: més enllà dels canvis físics constatables en la via quotidiana —s’ha fet vegà, un dia decideix que només pot vestir roba blanca, un altre conclou que ha de caminar descalç, a vegades s’imposa el vot de silenci—, la mare té l’oportunitat d’accedir a la intimitat del seu pensament apocalíptic davant de “la lletjor del món”. Al cap i a la fi, la seva consigna és “no volem un lloc al món perquè el món és un lloc que no volem”. A aquestes dues veus —al soliloqui de la mare i a l’escriptura del fill, diametralment oposades—, s’hi afegeix una tercera que prové del llibre que la mare agafa de la biblioteca municipal per intentar aclarir l’obsessió del fill per l’hecatombe final del món, Brevíssima relació de les heretgies. La metàfora és òbvia: les bandes i les tribus urbanes són una forma de rebel·lió contra el poder i l’autoritat semblant a la practicada en el seu moment pels adamites, els amalricians o els anabaptistes de Münster.

El millor d’Els romanents és la descripció del xoc generacional, la lluita entre la permissivitat dels pares i el rigor fanàtic del fill. O l’embogiment progressiu de la mare. O l’increment molt ben mesurat de l’asfíxia i la tensió que va generant la convivència diària entre els dos mons mòrbids que es contraposen. O la creació d’un ambient nociu que esdevé irrespirable, però que es trenca cada vegada que el lector ha d’enfrontar-se als petits assajos sobre les heretgies, i que no pot estar-se de considerar, cada vegada que hi topa, com una estratègia de García Tur per allargar un text que potser hauria quedat massa curt o com un descobriment fora d’època de les vel·leïtats intertextuals. El lector també observarà que a la coberta i a la contracoberta —i en algunes pàgines de l’interior— totes les paraules estan ratllades: és tan sols l’obediència als dictats del mercat i que colonitza la consciència artística. La notable qualitat de la història i com l’ha forjat ho feia innecessari.