Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
Llibres

La revolució no serà comissariada

‘Polititzacions del malestar’ reflexiona críticament sobre el postfordisme dissimulat on som

L'art no estarà en condicions de canviar la societat si abans no és capaç de canviar de mirada.
L'art no estarà en condicions de canviar la societat si abans no és capaç de canviar de mirada.

Si ens trobem en l’Era de la Imatge, no és només perquè ens passem el dia fent fotos. És també perquè intentem explicar aquesta època a través de suports visuals. Vist així, l’art tindria la funció addicional de proveir-nos amb els intel·lectuals d’aquest temps, una tasca que alguns resumeixen en l’exposició del descontentament o la crítica política. És a dir, donant tanta o més importància al poder que al saber.

L’antologia Polititzacions del malestar (Raig Verd) és un llibre plural que navega en aquesta direcció. Es tracta d’un dispositiu híbrid en el qual caben assajos, entrevistes o projectes disposats a interrogar la societat des de l’art contemporani amb l’objectiu de tornar-li, ni més ni menys, “allò que la invisibilitza”.

Tot i que ha passat gairebé un segle des que Freud escrivís El malestar de la cultura, Polititzacions del malestar (a cura de Nora Ancarola, Laia Manonelles i Daniel Gasol) no es presenta com un homenatge al pare de la psicoanàlisi, ni tan sols com una actualització o refutació de la seva teoria. Diguem que, malgrat el títol, aquí Freud pesa menys que Marina Garcés o Griselda Pollock. I té la mateixa importància el motiu pel qual un pobre acaba votant el Front Nacional a França o Donald Trump als Estats Units (Amador Fernández-Savater) que el veritable significat de la rendibilitat de la vida (Martí Perán). Pel camí, entre d’altres proposicions, trobem des de la funció autoterapèutica que proposa el col·lectiu Espai en Blanc fins al busseig en la interiorització de la crisi que intenta BAR project.

Més que connectar amb la societat, aquest llibre sembla invocar una esquerra que no acaba de representar-la. I en aquesta atmosfera de postfordisme dissimulat en la qual estem (tal com admet Gasol) agafa actualitat la frase d’Aldous Huxley: “Si tinguéssim temps de pensar en res més que no sigui la crisi econòmica, ens adonaríem que també estem en les urpes d’una crisi estètica i intel·lectual”.

POLITITZACIONS DEL MALESTAR

Diversos autors

Raig Verd

266 pàgines

19,10 euros

Potser per això, l’autocrítica sigui la zona més interessant a Polititzacions del malestar. En aquesta línia, Manuel Delgado esquila l’estetització buida de les lluites socials. O Joan B. Minguet esbudella la hipocresia d’aquests directors de museu que presumeixen d’una investigació a la qual, no obstant això, dediquen un pressupost ridícul. Autocrítica és igualment l’exigència d’Alfonso Levy, en la seva crida a complir amb la tríada de “dolor, vulnerabilitat i autenticitat” a l’hora d’emprendre un projecte artístic.

En un sistema que ha transformat l’opressió en depressió, la festa (una altra vegada Delgado) apareix com a antídot contra la màquina d’entristiment en què s’han convertit les polítiques actuals, però també contra la solemnitat amb què l’art contemporani sol enfrontar-les.

Hom és conscient, d’altra banda, que sovint aquest mateix art contemporani es comporta com una esfera que evoca de la mateixa manera la bombolla econòmica, la torre d’ivori o al famós White Cube que descriu una galeria o un museu. D’aquí ve la importància d’evitar que els projectes artístics només serveixin per crear una societat paral·lela abans que una societat diferent; o, com s’indueix de l’entrevista amb Pere Salabert, que ignorem l’individu en concret en nom d’una comunitat en abstracte. O que ens esplaiem en els eufemismes que giren al voltant de la frase “pràctica artística”, que diu molt i no res a la vegada.

O que acabem enaltint una producció (“taller”, “fàbriques de creació”, “autogestió”, “work in progress”) que, sota una estètica radical, no faci més que amagar la nostra rotunda capitulació davant el postfordisme esmentat.

Si estem en l’Era de la Imatge no és només perquè ens passem el dia fent fotos. És perquè es requereix que trobem, en l’allau visual, un imaginari per a aquest temps. I això implica molt més que substituir la revolució comissariada (en el seu sentit leninista) per la revolució comissariada (en el seu sentit artístic). Al capdavall, com avança Elsa Plaza en un dels textos, l’art no estarà en condicions de canviar la societat si abans no és capaç de canviar la mirada.