Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

I després de Messi? Tornar a Cruyff

El rendiment del rosarino és tan extraordinari que hi ha gent que, en lloc de gaudir-ne, es martiritza pensant què serà del Barça quan es retiri a Newell's

Messi al partit de diumenge contra l'Atlètic de Madrid.
Messi al partit de diumenge contra l'Atlètic de Madrid. @GTRESONLINE

No se sap encara com acabarà la temporada per al Barça. Els partits que li queden a la Lliga no són tan fàcils com sembla, per més que tingui el factor camp a favor, sobretot perquè l'esperen visites delicades, com ara la d'aquest dissabte a La Rosaleda, un escenari que no li va gaire bé; n'hi ha prou amb recordar que els blaugrana només han guanyat tres dels darrers set enfrontaments amb el Màlaga. Tampoc s'ha acabat la Copa: el Sevilla és un bon equip i la final no se jugarà al Camp Nou sinó al Wanda. I aquest dimecres a l'equip de Valverde l'espera un matx molt delicat i exigent contra el Chelsea a la Lliga de Campions.

O sigui que a curt termini s'imposa una certa prudència al FC Barcelona. Ara bé, si es mira enrere, i es recorda la doble derrota a la Supercopa, als aficionats també els convé ser agraïts amb el comportament que ha tingut l'equip fins ara a les diferents competicions de la temporada 2017-2108. Té molt de mèrit haver estimbat el Madrid a la Lliga si es té en compte l'àmplia i excel·lent plantilla blanca, com es va poder veure dimarts a París. Bale, Kroos, Modric i Isco van ser suplents mentre triomfaven Lucas Vázquez i Asensio. El partit va servir precisament per demostrar que la vella Europa futbolística té més pes que no pas els nou-rics, pocs com el PSG.

Neymar no va jugar per lesió i l'equip el va trobar molt a faltar, sobretot Emery, que no va saber solucionar l'absència del jugador bandera del Brasil. Valverde, en canvi, ha endevinat què li convenia al Barça perquè no es notés tant l'absència de Neymar des que a l'estiu va fugir del Camp Nou. Hi ha pocs futbolistes al món tan bons com el brasiler, de manera que no hi ha ningú capaç de substituir-lo, tampoc Dembélé ni segurament Coutinho. Ara bé: Neymar no fa equip, sinó que com a etern adolescent és capaç de desfer-lo si no té un referent al qual fer cas, cap de la categoria de Messi. Neymar va tenir més sentit que mai com a membre del trident que formava amb Messi i Luis Suárez.

El recorregut del trident semblava esgotat des que el Barça va sortir golejat de París i Torí. I Valverde s'ha dedicat especialment a compactar un equip partit i disseminat amb un quart centrecampista i a vegades amb un tercer davanter, després que els defenses i els mitjos quedessin rebentats com a cambrers dels tres davanters, la fórmula amb la qual Luis Enrique va tornar a conquerir la Lliga i la Copa d'Europa. Lucho va evolucionar el Barça pràcticament fins a la involució: com que l'equip ja no sabia com atacar, va passar a ser el millor a contraatacar, una sortida que va funcionar durant tres anys més, culminats amb una Copa que va semblar poca cosa després del triplet de 2015.

Igual que Guardiola, Luis Enrique va saber com fer feliç Messi, i el mateix passa ara amb Valverde. L'equip no para de fer voltes sobre la figura del 10, símbol del joc blaugrana, de la seva cultura. El que passa és que el davanter argentí va canviant de posició i condiciona la mecànica de joc de l'equip i la feina dels entrenadors: per entendre Valverde s'ha d'haver comprès Luis Enrique, i per desxifrar l'asturià s'ha de tenir en compte el període viscut després de la sortida de Guardiola. La qüestió és que, si tens el millor jugador del món, has de procurar guanyar el màxim de títols possibles i retallar per tant les diferències amb el Madrid.

Als seus 30 anys, el rendiment del rosarino és tan extraordinari que hi ha gent que, en lloc de gaudir-ne, es martiritza pensant què serà del Barça quan es retiri a Newell's. Aleshores ja no caldrà que cada entrenador corregeixi l'equip en funció de les necessitats de Messi, sinó que convindrà tornar als orígens i recordar que la història victoriosa del Barça va començar amb un entrenador que es deia Johan Cruyff i un mig centre de nom Luis Milla. Cruyff és tan cabdal en la història del Barça com Bernabéu a la del Madrid. Ningú sap, en canvi, a partir de qui edificarà la seva èpica el PSG, avui més que mai de Neymar, pendent ara mateix de la Copa del Món.

No hi ha cap repte més important per al Barça a mitjà termini que el de preservar la seva essència futbolística als equips inferiors, especialment a la Masia, per poder competir i ser reconeixible fins i tot sense la presència del 10. No es tracta de trobar un altre Messi, com tampoc hi ha un altre Xavi ni hi haurà un nou Iniesta, sinó de pensar sobre el joc blaugrana i la seva singularitat, i especialment, sobre la manera de preservar-lo i fer-lo competitiu per no caure en el romanticisme de l'Ajax. Messi és el millor jugador de la història i, com a tal, mereix que li facin un equip a mida si del que es tracta és de vèncer mentre estigui en forma, cosa que de moment fa molt bé Valverde.

Però el club, mentrestant, no s'hi ha de repenjar, sinó que la seva obligació és treballar el planter sabent que Messi és la culminació de l'estil: no l'estil. Si algú no ha de perdre el món de vista amb l'efecte Messi és precisament qui l'ha engendrat: el Barça. Una cosa és acceptar les necessitats blaugrana i una altra de ben diferent és estar més encegat a guanyar que no pas a jugar, cosa que sempre ha funcionat millor al Bernabéu que al Camp Nou. És el joc el que porta a la victòria, és la manera com juga Messi el que fa guanyar, i no simplement Messi. I si no, que ho demanin a l'Argentina.