Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Almenys un motiu

Soc una dona lliure, independent i feliç, però totes tenim, com a mínim, un motiu per fer vaga

Pintada a favor de la vaga a Terrassa.
Pintada a favor de la vaga a Terrassa.

Soc una dona lliure, independent i feliç.

Vaig ser una nena que jugava amb cotxes i escalèxtrics, una adolescent que cridava a l’entrenador quins havien de ser els canvis des de les grades de Mestalla, una xica que escrivia sobre històries d’amor d’amagat, a les nits i des del llit. Una noia a qui han tocat el cul tants cops que potser podria haver-lo assegurat; és clar que tinc un bon cul, però no soc Jennifer López. La primera vegada era petita (i la segona i la tercera i la quarta...) i vaig callar. No entenia res. No em semblava normal que algú necessités acariciar-me el cul per fer la migdiada. Però era a casa. Estava segura. De més gran, quan més d’un s’ha fet el despistat en un pub i m’ha fet una palmada al cul, a vegades he respost amb una bufetada. I m’han mirat malament. Tots i totes. D’altres he explicat que Fulanito se m’ha acostat més del compte i els meus companys se n’han rist. Que graciosa que soc.

Vaig tenir una parella a qui tot li semblava malament: si reia, si bevia, si sortia amb les meves amigues. I em vaig passar dos anys demanant disculpes fins que em vaig adonar que jo no havia fet res malament. Ara, tants anys després, a casa les coses les decidim entre dos.

Cap ni una d’aquelles experiències m’ha fet ser una persona diferent. Sí que he hagut d’aprendre a no demanar perdó si no toca. Però era i soc una dona perfeccionista, ambiciosa, obcecada amb l’ordre, sensible, cabuda. I molt treballadora, que vaig tenir un bon exemple a casa. Sempre he tingut caps que m’han respectat, m’han ajudat i han confiat en mi. No totes les fonts amb qui he treballat s’han comportat de la mateixa manera, però la gran majoria m’han tractat com una professional, igual que jo a ells. Soc periodista d’esports i això ja té prou mèrit. Tot i que vull més.

De petita vaig voler ser moltes coses. Vaig voler ser, potser en aquest ordre, jugadora de bàsquet professional, i no per la meva alçada; doctora, com el meu tiet (el de la migdiada); científica, per poder curar malalties i frenar epidèmies, i columnista d'El País Semanal, perquè la meva ídola era Maruja Torres. Després em vaig entestar a ser periodista. Corresponsal de guerra? Encara hi somnio desperta. Però, certament, vaig començar a poc a poc. Vaig estudiar molt, que sabia que necessitaria una nota ben alta i a casa no podíem pagar la universitat privada.

Les sol·licituds dels estudiants que volien accedir al primer curs de la llicenciatura de Periodisme a la Universitat de València van empaperar tota la façana de la facultat. Hi havia milers de noms en un llistat llarguíssim. I només hi entraven 80. Ho vaig aconseguir. I com jo, unes setanta companyes més. Durant cinc anys vaig compartir classe amb una desena de nois, com a màxim, i moltes noies.

Mai vaig pensar que no podria ser jugadora de bàsquet, doctora, científica o periodista -això de ser Maruja Torres ho deixem per a un altre dia-, sempre m'he sentit capaç gairebé de qualsevol cosa. I he arribat on somniava aquells dies a la facultat. Mai no he necessitat cap ajuda, ni la vull, no desitjo privilegis, ni res que no hagi merescut. Sí que vull ser mare sense deixar de progressar en la meva feina, que m'ha costat molt arribar-hi i he pencat molt. I també vull tenir les mateixes possibilitats que els meus companys per millorar, guanyar més diners, tenir més responsabilitat, escriure tant com ara o més.

Totes tenim almenys un motiu per fer la vaga feminista d’aquest 8 de març, de respondre a una mobilització que serà històrica, d’aprendre i entendre el significat de la sororitat, perquè si has tingut tanta sort que la teva vida ha estat perfecta, si no t’has sentit mai oprimida, menystinguda o tractada diferent per ser dona, a d'altres sí que els ha passat.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ