Selecciona Edició
Connecta’t

Vaga

La força d’aquest 8 de març és l’empenta i la valentia de les generacions, la seva embranzida per reclamar la igualtat de drets

Manifestació del passat novembre contra la violència masclista.
Manifestació del passat novembre contra la violència masclista.

De petita desconfiava dels patriarques i també de les matriarques. Ningú no parlava de feminisme. He après amb els anys que una cosa porta a l’altra. Antipatriarcal va ser primer un sentiment, després una raó. Em generava un rebuig fins i tot físic veure les dones del meu voltant sotmeses a les ordres i els humors dels homes i al seu domini arbitrari. Vaig créixer sense saber quin valor havia de donar a aquells sentiments. Anava al cinema i en aquells temps, els seixanta, homes i dones feien els papers que després, amb menys glamur, veies repetits als carrers i a les cases. No sabia què fer amb tot això. La paraula femení m’emprenyava per les ressonàncies franquistes. Per sort, van arribar el twist, la ràdio, la minifaldilla, els pantalons. Vaig aparcar les perplexitats i vaig saber després que ser moderna tenia més llums. Ser moderna era intentar viure en un altre humanisme, antipatriarcal. Una forma de coneixement lluminosa.

L’envit no és fàcil, però sí possible. He après així a valorar els gestos femenins de la meva infància i les seves revoltes, que sovint no eren òbvies. És una llauna perquè de vegades les meves matriarques es tornen a aixecar davant meu des del seu jardí etern. Però ara calibro millor les seves rebel·lies i neurosis, també les seves alegries. I els seus sabers: Viu d’una altra manera, nena. Intento en paral·lel mantenir a ratlla en mi mateixa les seves pulsions de control i conservar vives les seves virtuts de cura de la tribu.

Les coses han canviat molt des dels seixanta, però no prou. Fins i tot anem a pitjor. Mig segle de la revolució sexual i les coses estan com estan. Passa de la ratlla la foscor en què viuen la gran majoria de les dones al món. En aquests dies, setmanes, mesos, la urgència de posar límit a l’assetjament sexual ha portat aquesta ignomínia als titulars. El feminicidi és potser el primer símptoma del segle que la modernitat està trencada i vivim en una època retrògrada i cruel. Un polític masclista al capdavant de l’imperi i en tants llocs les dones com a ostatges de guerra i arma de destrucció. Guerres, a més, en nom de les dones, com si fossin signe d’una religió fanàtica: pel vel, els costums, els seus “drets”, les seves misèries. El cos femení com a mesura de les lleis. O metàfora de drames polítics.

I així, la urgència de la denúncia deixa a l’ombra els èxits de les dones. Han d’estar maltractades i vexades, les dones, per ser notícia? Sí. Quina porcada. Doncs viure i créixer és imitar, i ves quins exemples. Per això el més valuós de la vaga d’aquest 8 de març és l’empenta de la convocatòria, la valentia de les generacions, la seva decisió de no deixar-ne passar ni una. De vèncer la condescendència, aquesta xacra misògina i masclista. Tot tipus de dones estan fartes. Fantàstica va estar Frances McDormand aquesta setmana en rebre el guardó, vestida al seu aire, quan va fer aixecar totes les dones nominades als Oscar. Un munt de talent. Sense pal·liatius.

Aquesta vaga té poder. Durarà? Hi rumio i escric aquest dimarts amb la pregunta que volta pel cap: a partir de divendres, què? És perceptible que l’abast de la vaga pot ser intens. Els mitjans no han tingut més remei que bolcar-s’hi, però també ho indiquen observatoris més precisos que no pas les enquestes. Escoles que avisen les famílies dient que dijous tanquen. Bars on es parla del tema i es discuteix què cal fer i com, si les dues hores o tot el dia. Llibreries i teatres que tanquen. Botigues i súpers, centres sanitaris i escoles bressol. Parelles organitzant el temps de les criatures. Qui s’ocupa dels grans, dels malalts. Aquesta vaga és productiva, reproductiva (familiar), de cures i de consum. Ni treballar (si tens feina), ni atendre la casa ni els nens, ni cuidar malalts, ni anar a comprar. El fervor de la vaga feminista viu a les xarxes socials al seu aire, decidit i al galop. Esperança d’existir i no només sobreviure.

El repte és immens: avançar en la igualtat de drets. Tant a casa com a la feina (si en tens) i al carrer, a l’hora que sigui. Dret a no tenir por. A ser considerada una igual. A tenir feina, que entre les dones cada vegada falta més. Al mateix salari. És el que importa en aquests temps foscos. Canvis, calen canvis urgents. En les lleis i en els homes, les dones no poden subsistir més així, tampoc els seus fills, i encara menys les filles. La cultura de la mort i del rebuig al talent és criminal. Aquest 8 de març no hauria de quedar en postureig. És una alegria que vol durar.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >