Selecciona Edició
Connecta’t

Bzzzzzzzzz: L’abella catalana, en perill

Inspiradores d’art des de la prehistòria, aquests insectes estan sent atacats pel canvi climàtic

Rafel Muria, un apicultor.
Rafel Muria, un apicultor.

La mitologia egípcia les considerava éssers sagrats, nascuts de les llàgrimes de Ra, el déu del sol. Creadors de l’apicultura, els egipcis van ser els primers de col·locar les abelles en els ruscs per aprendre a manejar-les i produir la mel. Cinc mil anys després, una falsa frase atribuïda a Albert Einstein triomfa a les xarxes socials: “Si les abelles desapareguessin de la faç de la Terra, als humans només els quedarien quatre anys de vida”. L’apocalíptica cita, no obstant això, no està exempta de raó segons els experts i els estudis científics. L’abella està en crisi, i l’impacte va més enllà d’una baixada significativa en la producció de mel. Samuel Ramal, un apicultor de 43 anys de Polinyà, resumeix la situació en una simple frase: “Les abelles són com el marcapassos del medi ambient. Quan elles estan malament, tota la resta va decaient a poc a poc. Els humans també”, explica. “Els apicultors catalans estan patint, i això és molt perillós per a la floració, l’agricultura i la salut de tots”, afegeix.

Fa deu anys que Ramal va patir un accident que el va deixar incapacitat per treballar com a fuster. Set operacions, el peu destrossat, els ànims per terra… fins que van arribar les abelles. “Vaig provar un tractament d’acupuntura amb elles i vaig millorar moltíssim. Per això dic que d’elles s’aprofita més que del porc: des de l’agulló fins a l’aire que desprenen. A mi em van canviar la vida, per això ara me les estimo tant”, diu.

Un rusc d'abelles.
Un rusc d'abelles.

Ramal també és el secretari de l’associació d’apicultors de la província de Barcelona, que aglutina al voltant d’un miler de socis que exploten uns set mil ruscs. “Tinc col·legues que estan pensant a deixar-ho. Arribarà un moment que ens costarà trobar mel. Pot sonar estrany, però ja es parla de crear robots-abelles que pol·linitzin per elles. El que no és un futurible, sinó una realitat, és la pol·linització a mà, a la Xina ja ho fan”, explica.

Fa cinc anys, Ramal va construir dues petites casetes amb forma de rusc d’abelles en una parcel·la a la qual s’arriba per una carretera d’ametllers florits. En una, es pot respirar l’aire de l’interior d’un rusc que té instal·lat al petit amagatall natural, “un dels recursos naturals més beneficiosos per als humans”, assegura. En l’altra, va crear un sistema perquè els seus clients puguin dormir sobre els eixams, notar les vibracions i relaxar-se amb l’olor de mel. “Et calma moltíssim i és un regenerador de molècules”, diu Ramal dalt d’un turó verd, on, admet, hi va també per gust. “No només és feina, ja és una forma de vida”.

Després de mitja dècada dedicat plenament a l’apicultura, Ramal ha observat com les abelles ara s’alimenten pitjor i, per tant, moren abans. “Els més veterans m’expliquen que abans solament havies d’anar a visitar-les sis vegades a l’any. Ara cal estar-ne pendent tot el temps, entre altres coses perquè no les ataquin espècies invasores com la vespa asiàtica”, diu. “Per saber com d’importants són per al medi ambient, solament has de preguntar-l’hi al propietari de l’hort del costat. Està encantat de tenir-me com a veí”. Segons Greenpeace, de la pol·linització de les abelles depenen ni més ni menys que el 70% dels cultius per al consum humà.

“És important que la gent es conscienciï que les abelles no solament produeixen mel i cera, sinó que l’agricultura depèn d’elles”, explica Antonio Gómez Pajuelo, biòleg i consultor apícola. S’estima que entre el 60% i el 90% de les plantes silvestres depenen de la pol·linització animal, segons un informe realitzat per la càtedra d’Agroecologia i Sistemes Alimentaris de la Universitat de Vic, amb el suport del Ministeri d’Agricultura. “La seva activitat és bàsica per al manteniment de l’ecosistema, i els estudis científics coincideixen que la població de les abelles ha caigut entre un 40% i 60%”, diu Gómez Pajuelo.

Rafel Muria Llambrich, al Perelló, amb un rusc als anys trenta del segle passat.
Rafel Muria Llambrich, al Perelló, amb un rusc als anys trenta del segle passat.

Rafel Muria és el president de Mel Muria, una empresa apícola fundada el 1810. Des del seu despatx del Perelló (al delta de l’Ebre), el conegut com “el poble de la mel” (amb només 2.900 habitants representa entorn del 25% de producció de la mel catalana) observa els núvols de tempesta que aguaiten els seus eixams. “Si aquest fred durés dues setmanes més, les abelles rebentarien. Fa dos dies estàvem a 18 graus i demà pot ser que nevi. Aquests canvis tan pronunciats són catastròfics per a elles. Aquest any ha plogut molt poc. I el pitjor és que el canvi climàtic ja no té solució, s’hauria d’haver reaccionat molt abans. Ara només ens queda intentar, de la millor manera possible, esmorteir l’impacte”, explica resignat.

Les xifres que aporta Muria sobre els seus comptes parlen per si soles: “Estem al 50% de la producció”, diu. Segons les últimes dades actualitzades del Departament d’Agricultura, el 2016 es van produir 1.723.380 quilos de mel. Gairebé un 29% menys que el 2010 (2.421.127), a pesar que el nom d’explotacions apícoles ha augmentat un 28% des del 2010, passant de les 1.350 del 2010 a les 1.873 del 2016. En la cera la xifra és encara més alarmant: dels 53.778 quilos el 2010 es va passar a 36.762 el 2016.

“El que acabarà passant és que la mel s’acabarà convertint en una producte de luxe”, explica Muria. Més dades avalen la seva tesi: en els últims anys, el consum de mel a Catalunya ha disminuït un 12% i el preu del litre mitjà s’ha elevat 80 cèntims (6,41 euros), segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).

Com si es tractés d’un ofici d’estirp, Muria representa la cinquena generació de la família que gestiona el negoci. El seu avi va ser un dels primers apicultors de Catalunya a practicar la transhumància, que consisteix a portar els ruscs a llocs amb més flors perquè pol·linitzin. Mentre repassa les fotografies del seu amplíssim arxiu, en troba una en la qual s’observa el seu avi, Rafel Muria Llambrich, al costat de la seva àvia, en una parcel·la del Perelló amb un rusc de fusta a la mà. “Els anys passen i ens anem adaptant als nous temps. Ells feien la transhumància amb rucs per transportar els eixams. Ara nosaltres ho fem amb camions, però cada vegada hem de pujar més i més als Pirineus per trobar les mateixes flors que ells trobaven més avall. El desert d’Almeria puja cap al delta de l’Ebre”, diu rotund.

Èxode a la ciutat

La sequera també és un dels motius pels quals a la primavera les abelles fan el seu particular èxode rural. Davant la falta d’aigua al camp, els insecte cerquen subsistir a la ciutat, on hi ha parcs, fonts d’aigua i flors a les terrasses. Però el temor que sempre les envolta acaba per desterrar-les. La legislació no hi ajuda: a Espanya un decret del 2002 prohibeix que els assentaments apícoles es puguin col·locar a menys de 400 metres dels centres urbans i els nuclis de població. Un tallafocs contra una tendència que ja és moda a altres ciutats europees com Londres, París o Berlín. “Fonamentalment es deu a una raó: la nostra abella (Apis mellifera iberica) és més agressiva. D’aquí que hi hagi més retinències a tenir una legislació més permissiva”, explica Gómez Pajuelo. A Barcelona, els vuit ruscs de la Ciutadella són una excepció, ja que es mantenen per motius científics des dels anys quaranta del segle passat.

La regió mediterrània és l’eixam d’Espanya: concentra un terç dels apicultors, més del 40% dels ruscs i al voltant de la meitat de la producció de la mel a Espanya. El 1994 va significar un punt d’inflexió per al sector. La Unió Europea (UE) va assumir que el sector afrontava una sèrie de dificultats davant el declivi gradual de l’abella. Això va significar que, en tota la UE, es posés en marxa un règim d’ajudes que ella mateixa cofinança amb un 50%. “És una forma de sostenir el medi ambient. Els apicultors, ara com ara, són bàsics per a la floració a Espanya. Si els ajudes a ells ens en beneficiem tots”, explica Gómez Pajuelo.

El nombre d’abelles no només cau, sinó que les que hi ha ara produeixen menys mel que les seves predecessores. Segons els experts, això es deu a una alimentació menys variada a causa dels monocultius. És un cercle viciós de difícil solució fins i tot a llarg termini: hi ha menys flors perquè no hi ha tantes abelles, i hi ha menys abelles perquè hi ha menys flors. Muria ho exemplifica així: “El que abans produïa amb un eixam ara ho haig de fer amb dos. Això es tradueix en més personal i més gasolina per fer la transhumància. Al final veus que has produït la mateixa mel que altres anys amb el doble de despeses”.

Una nova intrusa

Al problema del canvi climàtic i els insecticides cal sumar una nova intrusa: la vespa asiàtica (Vespa veluntina), que va entrar a Catalunya el 2007 per França, on va arribar després de colar-se en un vaixell de mercaderies provinent de la Xina. Encara que és inofensiva per a l’ésser humà, la vespa asiàtica s’ha convertit en un autèntic maldecap per als apicultors. S’alimenta d’abelles de la mel i un sol niu pot acabar amb totes les bèsties d’una petita producció.

La Generalitat té detectats 300 nius en tot el territori, “encara que no són ni de bon tros tots els que hi ha”, puntualitza Josep Maria Olmo, tècnic del Servei de Fauna i Flora del Departament d’Agricultura. “Viuen en arbres de fulla caduca i fan els nius a molta altura, d’aquí la seva complexitat a l’hora de detectar-los i abatre’ls”, afegeix. Les principals víctimes són els apicultors de Girona, on la vespa està més assentada. Al delta de l’Ebre encara no ha arribat a estendre’s, almenys amb les mateixes proporcions. On ja fa acte de presència és a la província de Barcelona. “Ja he matat deu vespes que amenaçaven els meus eixams”, explica Ramal. La seva aparició no és solament carnívora. Quan ronden a prop dels ruscs, les abelles les detecten i eviten sortir a l’exterior, i per això moltes vegades acaben morint per inhalació.

Joan Maria Llorenç és el president de l’Associació Amics dels Abelles, que vetlla per la supervivència de l’insecte a Catalunya. “Aquesta és una professió que moltes vegades comença com una espècie de hobby després de la jubilació, com va ser en el cas del meu avi”, explica. Llorenç té una empresa apícola a les muntanyes de Prades, i explica que fa cinc anys comptava amb 1.150 eixams. En l’actualitat, la xifra ha caigut a la meitat. “L’abella està en regressió”, sentencia.

Però no hi ha desgràcia sense oportunitat de negoci. Durant els darrers anys, als Estats Units hi ha un el boom del “lloguer de pol·linitzadores”: propietaris de grans extensions agrícoles que contracten apicultors perquè pol·linitzin els seus cultius amb les seves abelles. “Per a Catalunya veig aquest escenari molt llunyà”, explica Pajuelo. Llorenç, no obstant això, sí que parla d’un repunt d’aquesta activitat, “encara que més aviat crec que és gràcies a l’auge dels productes ecològics. Durant els darrers anys, davant la seva desaparició, es valoren més les abelles i ara hi ha més hivernacles i propietaris de finques que contracten aquest tipus de serveis, encara que acostumen a ser extensions petites”, diu.

Llorenç apunta especialment als insecticides com a problema fonamental de l’increment de la mortalitat de pol·linitzadors. “Cada cert temps es retiren del mercat alguns productes. Però sembla que no n’aprenem. En treuen de nous, però són igual de perillosos o més. A l’abella se li pot aplicar la dita: ‘Entre tots la van matar i ella sola es va morir’”, diu.

Ramal, per la seva banda, advoca directament per prohibir-ne l’ús: “Quan una abella s’alimenta d’una flor amb insecticides, després infecta tot el rusc. Cal acabar amb tot això. Ens estem matant a nosaltres mateixos”, explica mentre treu un rusc delicadament, apartant les abelles una a una, sense guants, per mostrar la mel que ja es comença a fer. “A les abelles les hem de tractar bé, com si fossin persones. I si piquen, no passa res. Fins i tot el seu verí ens pot curar”.

El canvi climàtic, els insecticides i les espècies invasores s’han acarnissat durant els últims anys amb un insecte que, segons la Comissió Europea, contribueix anualment amb 22.000 milions d’euros a l’agricultura continental. Espanya és el país amb més ruscs per a la producció de mel d’Europa, al voltant de dos milions i mig. A Catalunya, n’hi ha més de 115.000, segons dades del Departament d’Agricultura. En cada rusc viuen de mitjana entre 40.000 i 60.000 exemplars.