Selecciona Edició
Connecta’t

Òmnium es regala un Quim Monzó en el seu 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

L'escriptor assegura que Cuixart li va comunicar la notícia des de la presó i confessa que no ha estat capaç de respondre-li la carta

L'escriptor Quim Monzó, aquest dimecres a Òmnium Cultural.rn
L'escriptor Quim Monzó, aquest dimecres a Òmnium Cultural.

“No dec tenir alguna malaltia que no sé, oi?”, llança, amb la seva ironia genuïna Quim Monzó després de saber-se avui a Barcelona el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural, en un especialíssim quid pro quo: en la seva daurada efemèride, el guardó de més pes moral de la cultura catalana es dota, a més del seu segon guardonat més jove després de Jaume Cabré (l'escriptor barceloní ara té 66 anys), amb un dels últims gran renovadors contemporanis de la llengua i la literatura en català; mentrestant, Monzó guanya en visibilitat literària després de decidir des de fa gairebé 11 anys, quan va llançar Mil cretins, que no publicaria més obra de ficció nova perquè “estic fins a les pilotes dels pirates, no d'escriure”.

Monzó, precoç referent ineludible en la prosa en català des d'aquell 1978 en què va publicar el seu primer llibre de relats (el seu gènere major), Uf, va dir ell, és un difícil compendi, per irrepetible, de costumisme del seu temps, creador nat de llenguatge i humor àcid, que busseja en el surrealisme (únic isme al qual està abonat), però sempre amb un humus d'humanitat. És una cosa que ha traspuat sempre tota la seva obra, des de les seves col·laboracions periodístiques (del radiofònic El lloro, el moro i el mico i el senyor de Puerto Rico a Catalunya Ràdio i el televisiu Persones humanes de TV3 a les seves actuals peces per a La Vanguardia i RAC1) fins a la seva producció literària, amb títols com La magnitud de la tragèdia, El perquè de tot plegat, Guadalajara o Mil cretins.

El mateix escriptor ha qualificat el que sentia com a “cosa anormal”, tot i que era per les circumstàncies en què ha rebut el guardó, dotat amb 20.000 euros i una escultura d'Ernest Altès, i que es concedirà en un acte al Palau de la Música el 4 de juny. “El normal és que el president d'Òmnium Cultural truqui al premiat, però no ha pogut ser i això no havia passat mai en 49 anys, perquè és a la presó en una escandalosa actuació de la injustícia espanyola amb la llei i davant l'absoluta complaença dels mitjans crítics, que no responen”, ha denunciat Monzó, en referència als 142 dies que fa que és a la presó pel procés Jordi Cuixart, desè president de l'entitat. El president d'Òmnium li va enviar des de la presó de Soto del Real una carta manuscrita que l'escriptor, admet, encara no ha respost: “Tinc l'esborrany aquí, però no sé què dir-li, no aconsegueixo acabar-la”.

Tampoc ha tancat, diu, la seva etapa com a creador de ficció. “Saber si estic escrivint o no narrativa és una pregunta que no incumbeix ningú, com ningú hauria de preguntar si te'n vas al llit amb algú; a més, fer un article diari que no sigui de política o futbol requereix un temps lent de cocció… Aquest articulisme també és literatura. Si publicaré més narrativa? No ho sé; també cal deixar coses als calaixos per als hereus”. En aquesta línia, desmenteix que tingués entre mans unes memòries: “Encara recordo massa coses per fer-les”, deixa anar, parafrasejant Pere Calders, un dels autors amb els quals se'l compara, a més del també gran escriptor de contes Francesc Trabal.

Llengua, Cultura, País és el lema que marca l'actuació d'Òmnium, i l'autor d'El millor dels mons es pronuncia sobre la primera de les qüestions perquè “és la que està més fotuda: està sota mínims, és un problema que, des del 2010, amb la il·lusió independentista, ha quedat arraconat i estem vivint una irlandització del català en opinar la gent que és més prioritari que es creïn estructures d'Estat; jo vull aquest Estat, però la situació de l'irlandès és perillosa, com la de l'occità a Occitània…”. Monzó aclareix: “No vull que es parli un català refistolat, però si jo no sabés castellà no entendria el català de molts textos, haig de retraduir mentalment… Es el famós catanyol”.

Conscient que avui “el periodisme informatiu fa més ficció que la ficció, tot i que sempre han existit les fake news”, que les biblioteques estan "molt mitificades: no s'hi va a llegir, sinó a connectar-se gratis a internet i ja no hi ha silenci possible” (va tenir un incident davant la impossibilitat que ningú li acceptés 3.000 volums que pensava donar, que va acabar tirant “ex professo al contenidor de matèria orgànica, no al de paper”) o que les feministes haurien de recomanar més Anaïs Nin, “encara que alguna surti dient que no les representa, i això s'ho haurien de fer mirar”, Monzó porta una vida molt cartesiana. La descriu així: “Em llevo a un quart de set amb una mandra enorme, aixeco la tassa del vàter i faig el que toca, em dutxo, agafo l'ordinador portàtil i el poso a la motxilla i vaig al meu estudi, i aquí llegeixo la premsa en paper que trobo i per internet la internacional, des de les vuit i quart fins a les dotze. He pres unes notes i escric l'article i només després d'acabar-lo dino, en tot just 20 minuts. I ja a la tarda, llegir i llegir, per plaer”. I entre l'últim que li ha agradat en els últims anys, l'argentí César Aira “i coses que repesco i que curiosament no vaig saber entendre fa 20 anys i que ara m'agraden”.

Monzó és el segon guanyador més jove en tota la història d'un guardó que el 1969 Josep Benet va proposar a Òmnium que instituís. “Bé, tampoc em sembla que 66 anys sigui la joventut… A més, han de córrer perquè si triguen gaire, potser se'ls moren els potencials premiats”, torna a ironitzar. I alerta llavors que quan s'aixequi d'aquesta butaca baixa on es troba li faran mal els genolls i potser no pot aixecar-se perquè, després d'incorporar-se gairebé d'un salt, diu: “Al dissenyador li hauria de trencar les cames perquè això està concebut per algú que no té coneixements ergonòmics; hauria de tenir aquesta altura, fins aquí, com a mínim, per facilitar la incorporació perquè ja estàs mig aixecat; a més, ja em vaig passar mitja vida assegut als portals, on fins i tot vaig arribar a dormir més d'una nit…”. Ja li estava sortint un article o un conte.