Selecciona Edició
Connecta’t

Més responsabilitat que entusiasme

La Llei de Normalització no agradava a ningú, però va ser fruit d’un acord ara impensable

Sessió de debat del Política Lingüística l'any 1997. D'esquerra a dreta, el llavors conseller de Cultura, Josep Maria Pujals; Carod Rovira (ERC) i Salvador Clotas (PSC).
Sessió de debat del Política Lingüística l'any 1997. D'esquerra a dreta, el llavors conseller de Cultura, Josep Maria Pujals; Carod Rovira (ERC) i Salvador Clotas (PSC).

El 6 d’abril de 1983 ha quedat per a la història com el dia en què, per unanimitat (o gairebé), el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Normalització Lingüística. Gran moment per a la història per a una sessió parlamentària mancada de tota transcendència, un tràmit parlamentari més ple de retrets i lamentacions que no pas de visques i felicitacions. La crònica de la sessió publicada l’endemà al diari Avui, i titulada “La llei del català fou aprovada ahir amb unanimitat i recels”, no parla precisament d’un moment esplèndid: “L’actitud dels diputats —ni un sol aplaudiment en aprovar-se la llei, cap intervenció solemne dels presidents del Parlament o la Generalitat, crítiques de socialistes i comunistes a la política governamental—, en canvi, indicà que l’assoliment d’una llei unitària com aquesta no ha significat cap canvi en la situació política catalana general”.

La lectura del diari de sessions del Parlament d’aquell dia revela una tramitació tediosa, previsible, amb pocs moments per al lluïment parlamentari, amb la pràctica aprovació dels dictàmens del Consell Consultiu i de les esmenes transaccionals prèviament acordades entre els grups, amb un notable exercici de cames en tant que no hi havia encara dispositius electrònics a l’hemicicle i cada esmena, cada article, s’havia d’aprovar posant-se dret; d’aquí que el president de la cambra, Heribert Barrera, acabés popularitzant l’adverbi dempeus, de tants cops com el deia en cada sessió parlamentària. Va tenir tan poc glamur l’aprovació del text que el mateix Barrera ignorava que s’havia de votar tot en conjunt (ell es pensava que ja n’hi havia hagut prou amb el vot de cada article) i va ser el diputat pel PSUC Rafael Ribó qui, apel·lant al Reglament de la cambra i a l’Estatut, va forçar la votació final, amb els resultats coneguts i citats aquests dies: 105 vots a favor i una abstenció.

És cert, doncs, que la llei es va aprovar per unanimitat (almenys sense cap vot en contra), com també ho és que faltaven diputats, un total de 29. On eren? Sempre s’ha dit que, en aquella tramitació, els primers que van actuar amb responsabilitat van ser els contraris a la llei (abans com ara ja n’hi havia), els quals, per no pertorbar l’objectiu polític de la unanimitat, haurien preferit fer campana abans que votar en contra del text i boicotejar un titular que 35 anys després encara és recordat. El diari Avui ja deia que “el grup de Centristes [la UCD] fou ahir més reduït que mai”, i de fet l’única abstenció prové d’un centrista, Joan Besa, el qual no hi va votar a favor perquè ignorava que s’havia de fer una votació en conjunt, i ell no estava d’acord amb l’Exposició de Motius de la llei (i que parlaven dels greuges històrics que pesaven sobre la llengua).

El que crida més l’atenció de la sessió és veure com, en busca de l’acord i la unanimitat, tant comunistes (PSUC) com socialistes (PSC) van fer renúncies a postulats bàsics sobre el català que, anys a venir, serien capitalitzats per la piconadora pujolista. Els primers, amb la proposta de creació d’un organisme específic per a la normalització del català, la negació del qual per part dels convergents feia despertar els recels sobre la voluntat del Govern d’estendre la llengua (“Quina llei tan bona si tingués un bon Govern”, va dir el diputat Xavier Folch). I els segons, amb la iniciativa de Marta Mata de no segregar els alumnes catalans per raons de llengua a les aules, una possibilitat que des de les files pujolistes no veien del tot malament i només apostaven per la no-segregació de centres. Dues idees que a la llarga acabarien en mans convergents, amb la creació del Consorci per a la Normalització Lingüística (1988) i el decret de la immersió a les escoles (1992).

Però és clar, els acords duren el que duren. Quinze anys després, el 1998, tant el PP com ERC ja van votar en contra de la Llei de Política Lingüística, i avui dia, si s’hagués de fer una legislació nova, seria del tot impensable que la gent de Ciutadans s’absentés de la cambra. No en faltaria cap ni un.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ