Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Traïdors

Els líders independentistes han malgastat els molts moments per reconduir el seu

propi full de ruta

Una protesta a la plaça de Sant Jaume el 26 d'octubre davant el temor que Puigdemont convoqués eleccions.
Una protesta a la plaça de Sant Jaume el 26 d'octubre davant el temor que Puigdemont convoqués eleccions. AP

És un lloc comú en cròniques i anàlisis polítiques arribar a la conclusió que el canvi d’opinió de Carles Puigdemont el 26 d’octubre va ser per la intimidació dels qui el van amenaçar titllant-lo de traïdor. Així l’hi haurien advertit personalment algun dels propis i alguns dels socis, tal com ho van verbalitzar molts dels intolerants a través de les xarxes. També els congregats amb pancartes davant del Palau de la Generalitat durant les hores que van distanciar la convocatòria de la roda de premsa per anunciar els comicis, de la comunicació oficial de tot el contrari. Algun dia un especialista en psicologia social ens il·lustrarà sobre la gran capacitat dels líders independentistes de malgastar els molts moments que els esdeveniments recents els han ofert per reconduir el seu propi full de ruta. I possiblement recalin en el temor a constar en la llista de l’oprobi com a element a tenir en compte. Potser perquè allà on tots ens pensàvem que vèiem polítics no hi habitaven més que activistes. I ja se sap que per a aquests la grandesa de l’esforç per corregir, negociar i pactar és contrària a l’adrenalina del vertigen de no donar-se per vençuts i seguir llançant pilotes cap endavant.

Però què passa quan no hi ha cap Messi davant de la porteria capaç de rematar la jugada i convertir-la en el gol sensacional que la política exigeix i del qual es nodreix? Els observadors han coincidit a assenyalar que els insults etzibats aquell fatídic dia de tardor es van acumular al mòbil del llavors president, que hi governava enganxat. I que la pressió psicològica d’aquest destarotament aliè es va confondre amb el dubte propi. La que, per dissoldre’s, exigia per escrit que la convocatòria dels comicis autonòmics, tot i que revestits de crucials, desbanqués la possibilitat d’aplicar l’article 155.

Ja sabem què va passar i la seva conseqüència servirà de retret recurrent. Llibres com el de Santi Vila, publicat aquesta setmana i titulat significativament D’herois i traïdors, en són una mostra. Ignorar el que no va passar no aparca poder fer un exercici d’ucronia i deduir per lògica que signar el decret electoral hauria canviat el destí de les coses. De tantes coses que avui sembla inabastable resumir-les per excessiva acumulació de desencerts, imprudències, crítiques i venjances que els contraris han reconvertit en bromes, acudits, facècies i improperis. I ja ningú entén res ni aconsegueix fer-se càrrec de la dimensió del desastre. Un país, Catalunya, orgullós de si mateix convertit en l’escenari de disputes grotesques per retenir un tros del poder que ells mateixos han permès aprimar.

És sabut també que davant d’aquest lamentable panorama s’han desenvolupat les negociacions entre Barcelona i Brussel·les. I que les posicions en absolut homogènies del grup independentista han nedat novament entre les aigües turbulentes del risc de la traïció. La feblesa interna dels partits concurrents hauria permès que un Puigdemont tan dolgut personalment com crescut electoralment imposés els seus criteris davant del dubte dissimulat i el temor reverencial dels seus companys de viatge de ser ara ells els assenyalats com a traïdors. Efecte bumerang del que havia passat i que manté l’artefacte sobrevolant els seus caps desbordats.

Abans de res potser convé reconsiderar com l’insult ja és relatiu justament pel fet d’haver-ne abusat. Malgrat que se la vulgui reconvertir, la política que s’exerceix és del segle XX. Un mètode que tenia en els arguments de Maquiavel la norma de conducta mai acceptada públicament. Un “príncep” que disposava que qui no sabés trair no podia exercir el poder. I no són per ventura alguns d’aquests fràgils líders independentistes fills del pujolisme més maquiavèl·lic? Aquell moviment que va fer confondre la grandesa d’uns legítims conceptes nacionals amb la misèria d’alguns comportaments personals, avui criticats fins i tot pels qui els van permetre. Un llarg període que ha vist eclipsades les seves bones accions per algunes pèssimes raons. Les que perviuen.

I com que tot va de democràcia, ¿no n’és precisament un traïdor qui evadeix fiscalment, qui es comporta cínicament, qui enganya el seu electorat, qui la utilitza per a les seves finalitats, qui s’amaga en un tuit anònim per desqualificar, qui s’atorga el domini del públic al marge del públic, qui s’empara en la seva funció per créixer, qui pressiona el feble, subvenciona la posició del fort, margina el dissident, eludeix respectar el contrari, mostra intolerància permanent, nega a l’altre la llibertat d’expressió que exigeix per a ell mateix o compra favors personals a través d’intermediaris comissionistes? Les traïcions de les que ens parla la història les hem vist especialment a través del cinema èpic. Però fins i tot alguns d’aquells covards han estat reparats per la mateixa història uns segles més tard, quan, seguint la definició d’Alfons X, s’ha recordat que “els pitjors traïdors són els que deixen errar el rei a consciència”.

MÉS INFORMACIÓ