Selecciona Edició
Connecta’t

L’esclavisme omnipresent

Més enllà del defenestrat Antonio López, a Barcelona i Catalunya es mantenen multitud de petjades d'altres fortunes de negrers

La plaça d'Antonio López, ja sense l'estàtua, aquest dilluns.
La plaça d'Antonio López, ja sense l'estàtua, aquest dilluns.

Eliminar el passat esclavista dels carrers de Catalunya seria una tasca extenuant. Antonio López, marquès de Comillas, de qui l’Ajuntament va retirar l’estàtua diumenge, ni tan sols és el cas més provat del tràfic de persones del segle XIX entre Àfrica i Amèrica. Grans noms de la burgesia van aixecar fortunes com a negrers, persones que tenen carrers dedicats, edificis emblemàtics i un passat entre tenebres.

L’historiador Josep Maria Fradera va publicar el 1984 La participació catalana en el tràfic d’esclaus, estudi de referència sobre la matèria. Fradera va determinar que a mitjans del segle XIX el capital català va concentrar el 74% de la importació de la mà d’obra forçada a Cuba. El professor de la Universitat de Miami Joaquim Roy apunta al llibre Catalunya a Cuba que fins al 1820, tres anys després que es firmés el primer tractat entre la Gran Bretanya i Espanya per prohibir el tràfic d’esclaus, els comerciants catalans havien introduït el 23% del gairebé milió d’africans desembarcats a l'illa des del segle XVI.

Fradera explicava que molts catalans hi van veure una oportunitat de negoci després de la progressiva il·legalització del tràfic de persones a l’imperi britànic i als Estats Units. “Una porció gens menyspreable del valor afegit de la nostra societat està construït a partir de l’enorme dineral que va generar el tràfic il·legal d’esclaus africans”, escriu l’historiador Xavier Juncosa al llibre Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica. Juncosa recorda que l’èxit de l’Exposició del 1888 “va ser possible perquè trenta anys abans, després de la demolició de les muralles, un grapat d’empresaris van imaginar una nova ciutat gràcies, en bona part, a les desenes de milions que van repatriar els indians del suculent tràfic d’esclaus”. Bona part del primer desenvolupament de la Barcelona més enllà de les muralles cap al nou Eixample va ser en part possible per inversions com les del capità negrer Josep Carbó o de l’esclavista Agustín Goytisolo Lezarzaburu –avantpassat dels germans escriptors Goytisolo, explica a Negreros y esclavos Martín Rodrigo, professor d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra.

De la prohibició al ‘boom’ del tràfic

Liberalització del tràfic. El comerç espanyol d'esclaus d'Àfrica a Amèrica es va liberalitzar el 1789. Entre aquell any i el 1820 els vaixells procedents de ports catalans van passar d'introduir a Cuba el 24% a introduir-ne el 74% dels esclaus, segons Josep Maria Fradera.

Gran Bretanya pressiona. Espanya va signar el 1817 el primer tractat amb Gran Bretanya per a la prohibició del tràfic de persones entre Àfrica i les colònies. La marina britànica actuava com a policia dels mars i va establir tribunals d'una banda a l'altra de l'imperi per perseguir el tràfic d'esclaus.

Beneficis astronòmics. La progressiva desaparició de la competència dels negrers britànics i nord-americans va ser aprofitada pels comerciants i naviliers catalans. Els historiadors indiquen que els riscos de les expedicions il·legals eren tan alts que només uns beneficis astronòmics podien compensar-los.

Últim vaixell negrer.. Es considera 1873 com la data de l'últim desembarcament d'esclaus a Cuba. S'estima que des del segle XVI van arribar a l'illa un milió de treballadors forçats africans.

Més clamorosos son els casos d’homes que a mitjans del segle XIX eren al cim de la societat catalana: per una banda destaca l’empresari químic i navilier Josep Vidal Ribas, que està documentat que com a mínim va finançar tres expedicions d’esclaus. Va ser accionista de referència del Banc de Barcelona i només a l’Eixample la seva família va ser propietària de catorze promocions immobiliàries. Vidal Ribas té un carrer dedicat al seu municipi natal, Sant Feliu de Llobregat, i també a Esplugues de Llobregat. Un altre referent és Jaume Torrents, portentós industrial a Cuba que va reinvertir part dels seus beneficis en immobles a Barcelona, el més conegut, l’actual seu de l’Ateneu Barcelonès, que va ser la seva residència. Juncosa assegura que sis dels seus vaixells van participar en el trasllat d’esclaus africans a Cuba i destaca que Torrents havia de pagar una comissió per cada treballador forçat introduït a Cuba a la reina consort Maria Cristina a través del banquer i militar Manuel Pastor.

A tocar de la plaça d’Antonio López serpentegen davant del Port Vell els Porxos de Vidal-Quadras. Van ser construïts pels germans i banquers Manel i Aleix Vidal-Quadras Ramon, vinculats a l’esclavisme per nombrosos acadèmics. A Barcelona, al barri de Sarrià, també hi ha un carrer Vidal-Quadras dedicat a Aleix. A Vilanova i la Geltrú s’honora la memòria d’un dels noms paradigmàtics del comerç d’esclaus, Salvador Samà. Una cèntrica rambla porta el seu nom a Vilanova. El col·legi que regenten els escolapis en aquest municipi va ser una donació de Samà.

Existeixen reminiscències del colonialisme, però també de l’esclavisme en la cultura popular catalana. A l’avinguda Diagonal de Barcelona hi ha la Font de la Palangana, també coneguda com la “del negrito”, de l’escultor Eduard Batiste Alentorn. L’escultura reprodueix l’escena d’una nena que amb una esponja vol rentar la cara d’un nen negre. Un dels gegants de les festes de Vilassar de Mar representa Pere Mas Roig, el Pigat, famós capità negrer. El Pigat era germà del rebesavi de l’expresident de la Generalitat Artur Mas.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ