Selecciona Edició
Connecta’t

Ni Colau ni Carmena podran complir les seves promeses en habitatge

Barcelona i Madrid fan un esforç insòlit però insuficient per augmentar el parc públic de lloguer

Llogaters dels pisos per a gent gran de Ca l'Isidret, a Barcelona, després de rebre les claus.
Llogaters dels pisos per a gent gran de Ca l'Isidret, a Barcelona, després de rebre les claus.

Les alcaldesses de Barcelona i Madrid, Ada Colau i Manuela Carmena, van guanyar les eleccions municipals del 2015 amb les promeses en matèria d’habitatge com a eix central dels seus programes. Colau va prometre en campanya construir 4.000 habitatges públics de lloguer, i Carmena, ja al Palacio de Cibeles, va assegurar que en construiria 4.200 fins al 2019. L’esforç que tots dos Ajuntaments estan fent per augmentar el parc públic de lloguer és insòlit: a més de construir busquen aconseguir pisos de lloguer comprant, captant la cessió de particulars o signant convenis amb grans forquilles com la Sareb o entitats financeres. Però les xifres al final del mandat estaran lluny del que van prometre.

A Barcelona, durant aquest mandat l’Ajuntament ha lliurat 505 pisos de l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació (IMHAB), i assegura que quan acabi el mandat en seran 900 i n’hi haurà 3.000 més en marxa (en obres, licitades o en projecte). A Madrid, on admeten que la previsió va ser exagerada, no hi ha hagut lliuraments, però hi ha 2.356 pisos en marxa. En comparar, cal tenir en compte que la població de Madrid (3,1 milions de persones) gairebé dobla la de Barcelona (1,6 milions).

9.000 AJUDES AL LLOGUER PER CAPEJAR LA TEMPESTA

El pla d’habitatge d’Ada Colau (aprovat amb els vots del PDeCAT i Ciutadans) té un horitzó de deu anys (2016-2025) i promet “canvis estructurals”. Un excel que convé imprimir en DinA3 quantifica tots els objectius: en el d’ampliació del parc d’habitatge assequible la xifra puja a 8.096 pisos més, entre els construïts per l’Ajuntament (que ha doblat el personal de l’Institut Municipal d’Habitatge, de 150 persones a 300) per altres operadors —cooperatives de cessió d’ús, cohabitatge, l’operador mixt—, captats de particulars o bancs, comprats...

Però mentrestant, i per capejar l’incessant tempesta del lloguer, també són engruixades les xifres d’increment de les ajudes: al pagament de rendes i subvencions per a la rehabilitació. En aquest punt posa l’accent el gerent d’Habitatge, Javier Burón. Des del 2015 s’ha passat de 5.000 beneficiaris de les ajudes a lloguer-ne a 9.000: “En només dos anys de 10 milions d’euros a gairebé 24”. Una injecció que “està suposant una treva per a les persones que poden viure en el seu habitatge de lloguer gràcies a una ajuda pública”, subratlla.

En el cas de la capital catalana, les vies per augmentar la borsa inclouen altres fórmules imaginatives, com esgotar l’edificabilitat en blocs ja construïts, estudiar la possibilitat de convertir baixos buits en habitatges, fer pisos prefabricats provisionals en solars municipals o crear una societat mixta —amb un soci privat— que construeixi i gestioni el parc.

Als dos ajuntaments, els partits de l’oposició han trobat en la política d’habitatge un front contra el qual disparar. Pels incompliments i perquè totes dues ciutats pateixen una bombolla dels preus del lloguer com no s’ha vist mai: en tres anys han pujat un 30% a Barcelona i un 40% a Madrid. A totes dues ciutats, la pressió dels pisos turístics i de fons que adquireixen edificis sencers per rehabilitar-los està expulsant els veïns dels seus barris. A Barcelona hi ha 59.000 persones que sol·liciten habitatge públic. A Madrid, n’hi ha 20.000.

Davant les crítiques, les dues alcaldesses reivindiquen el treball que han fet i recorden que les competències en matèria d’habitatge són autonòmiques i que la llei que regula els lloguers (la LAU) només la pot reformar el Govern central.

El gerent de l’àrea d’Habitatge del consistori barceloní, Javier Burón, assenyala que des que el govern de Colau va arribar a la plaça de Sant Jaume el parc públic de lloguer ha augmentat, per diverses vies, de 1.143 pisos a 8.423. Amb les xifres previstes a la fi del mandat (9.237), Burón defensa que Barcelona “haurà fet en quatre anys el 27% del que va fer entre el 1927 i el 2015”. El global, el pressupost que el consistori destina a habitatge, s’ha multiplicat per quatre.

A Madrid, l’objectiu és recuperar el parc d’habitatges anterior a la cessió de 3.000 a fons d’inversió realitzada per l’exalcaldessa Ana Botella. “Quan vam arribar a l’Empresa Municipal de Vivienda y Suelo (EMVS) vam veure que hi havia 2.000 pisos buits del parc municipal. Vam haver de reorganitzar l’empresa i el primer any va ser gairebé en va. Però ara tots els habitatges estan assignats, i ja tenim en fase d’obra o licitació 2.500 nous pisos”, defensa Arantxa Pascual, gerent de l’EMVS.

A tots dos Ajuntaments l’aposta és no perdre patrimoni a la llarga i fer tots els pisos de lloguer. Però el taló d’Aquil·les és que la promoció pública (i més quan cal finançar lloguer —Barcelona ha recorregut al Banc Europeu d’Inversions—, on la inversió triga dècades a recuperar-se) té uns ritmes exasperants. D’aquí el frenesí a comprar o captar pisos buits del parc existent. Carmena ha obtingut de la Sareb 100 habitatges en usdefruit i n’ha adquirit a bancs i particulars 40 més. Les xifres barcelonines són més engruixades: 468 pisos comprats (mai vist fins ara, insisteixen els gestors de l’àrea) i 240 captats per a la borsa de lloguer.

A Barcelona les crítiques a la política d’habitatge de Colau van monopolitzar l’últim ple i l’alcaldessa va respondre amb contundència afirmant que assumeix competències que no li corresponen. Colau va recordar que el preu del lloguer el va desregular el ministre socialista Miguel Boyer, que el PP i CiU el van desregular encara més, i el PSOE va aprovar el desnonament exprés, que el PP va rescatar la banca... Divendres passat, ERC va insistir que Colau “acabarà el mandat amb menys de 1.000 habitatges protegits acabats”.

Els retards de l’equip de Carmena també alimenten les crítiques. El PSOE, soci d’investidura de Carmena, alerta que dels 4.200 pisos promesos, només un 20% està en obres. La regidora Mercedes González apunta que l’Ajuntament de Madrid no ha fet els deures i que el “balanç és molt pobre”: “Han perdut mig mandat i avui falta sòl per 1.800 habitatges nous”, afirma.