Selecciona Edició
Connecta’t

Barcelona retira l’estàtua d’Antonio López

L'Ajuntament acomiada la peça del navilier i marquès de Comillas amb una festa a càrrec de Comediants

L'Ajuntament d'Ada Colau retira l'estàtua d'Antonio López.
L'Ajuntament d'Ada Colau retira l'estàtua d'Antonio López.

“No volem una plaça dedicada a algú que es va fer ric traficant amb persones. Acomiadarem el marquès amb una gran festa”. Tamara Ndong, presentadora guineana establerta a Barcelona, animava aquest diumenge unes mil persones, molts nens, que van anar a veure com l’Ajuntament de la capital catalana retirava l'estàtua de l'empresari, mecenes i primer marquès de Comillas, Antonio López López (Comillas, Cantàbria, 1817-Barcelona, 1883), en un acte festiu amenitzat per Comediants.

El seu cas té una àmplia càrrega simbòlica, ja que diversos historiadors apunten que va traficar amb esclaus malgrat que aquesta activitat era il·legal des del 1837, tot i que sí que es va mantenir a Cuba i Puerto Rico. Altres veus ponderen la seva tasca filantròpica i qüestionen aquest passat esclavista que, en tot cas, recorden que va ser una pràctica estesa característica de l'època i de la qual es va beneficiar part de la burgesia catalana i espanyola. Familiars de l'empresari s'han plantejat demanar a l’Ajuntament que els doni l'escultura per posar-la a Comillas.

El Consistori va cedir el protagonisme a Comediants. Es van succeir números de circ, tallers infantils, una xocolatada i música a càrrec de l'Always Drinking Marching Band i del grup africà Djilandiang. Un castell de focs artificials va precedir a l'acció d'una grua que va desplaçar la figura fins a un camió.

La retirada de la peça que recordava qui va ser un dels màxims representants de l'alta burgesia barcelonina del segle XIX se situa dins d'una operació de revisió del nomenclàtor de la ciutat, impulsada per l’Ajuntament que encapçala Ada Colau. Les mesures van començar just després de prendre possessió arran de les darreres municipals: el juliol del 2015 es va retirar el bust de Joan Carles I que presidia el saló de plens municipal, que també va canviar de nom, de Saló de la Reina Regent al de Carles Pi i Sunyer, alcalde republicà de la ciutat als anys trenta. Noms de diversos carrers estan en discussió per veure si es modifiquen.

Després de casar-se amb una rica hereva, López va fer fortuna a Cuba i es va instal·lar el 1856 a Barcelona, on va fundar emporis com la Compañía Transatlántica, el Banco Hispanocolonial o la Compañía General de Tabacos de Filipinas. Va ser amic personal del rei Alfons XII, que el va nomenar marquès de Comillas i Gran d’Espanya. L'any de la seva mort, el 1883, el llavors alcalde barceloní, Francisco de Paula Rius i Taulet, va decidir erigir una escultura en honor seu, que es va inaugurar el 13 de setembre del 1884. Tot just un any després, es publicava un furibund opuscle sobre el seu suposat passat esclavista. L'autor era el seu cunyat, Francisco Bru, i potser apuntava una pugna per l'herència familiar.

A l'inici de la Guerra Civil l'estàtua va ser derrocada. El 1944, Frederic Marès va esculpir-ne una altra que es va situar al mateix lloc. A finals dels noranta, diverses entitats van sol·licitar la seva retirada. L'última proposta en aquest sentit va sorgir de la CUP i va tenir el suport de Barcelona en Comú, el PDeCAT i ERC. Hi van votar en contra el PP i Ciutadans; el PSC es va abstenir. El primer tinent d'alcalde, Gerardo Pisarello, va sostenir diumenge: “És un acte de reparació. El colonialisme i l'esclavitud són dels pitjors productes de l'espècie humana”. El popular Alberto Fernández, va acusar Colau de sectarisme i es va preguntar si el següent pas serà canviar el nom del Park Güell.

L’Ajuntament de Comillas i l’Associació Catalana de Capitans de la Marina Mercant van criticar la retirada i van destacar que López va ser un personatge clau en la història de Catalunya i de tot Espanya. Ana Menéndez, presidenta de la federació de veïns, va animar a votar en la consulta convocada per canviar el nom de la plaça (avui, Antonio López) pel d’Idrissa Diallo, primer intern mort al polèmic Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca, a Barcelona.

Després que el camió s’endugués l’estàtua al Museu d’Història de Barcelona, només va quedar el pedestal amb la reproducció del telegrama que Alfons XII va enviar en motiu de la mort del navilier i una làpida amb uns versos de Verdaguer.

Un gran benefici econòmic

Carles Geli

Només calia que sortís bé només unes quantes vegades per fer-se molt ric. Ser negrer era a finals del XVIII i bona part del XIX potser el negoci més lucratiu del segle. Per això, només en 24 anys, entre el 1751 i el 1775, es van transvasar d’Àfrica a Amèrica gairebé dos milions d'esclaus. Això sí, era un ofici de risc: pirateria, corrents marins o capacitat d'empatia amb els venedors africans a banda, els costos d'una expedició d’Europa a Amèrica, amb parada de proveïment a la costa africana, implicava una sagnia humana. Almenys el 20% de la tripulació (blancs, és clar) moriria. Menys que la mercaderia, de la qual es perdia un 15%. Tot, fruit d'epidèmies que s'intercanviaven. Els africans també estaven perjudicats per condicions físiques: amuntegats a la sentina, faltaven des de l'aire fins a l'aliment i l'aigua. Per rematar-ho, hi havia l'efecte banzo, saudade extrema per la qual els esclaus deixaven de menjar fins a morir de pena.

A l’Amèrica espanyola, en realitat, van anar a parar relativament pocs esclaus: es calcula que un 15% del total i d'ells, dues terceres parts per a les Antilles. Així i tot, fins a ordes religiosos i institucions educatives, segons alguns historiadors, van invertir en el tràfic d'esclaus. Res diferent del que es feia en països amb grans flotes, com Anglaterra, Holanda, França o Portugal, on mercaders i empresaris, moltes vegades amb suport governamental, enviaven vaixells. El problema era el fet que, si bé el tràfic d'esclaus va començar a prohibir-se el 1807 (Anglaterra), l'esclavitud va ser legal, almenys, fins al 1879 (Cuba). El contraban va sortir guanyant.

Força empresaris espanyols s'hi van dedicar: els canaris feien les seves famoses cavalcades a Mauritània, com recull l'antropòleg Gustau Nerín, que també cita, entre els negrers espanyols, andalusos (Pedro Martínez, Pedro Blanco), bascos (Julián de Zulueta, els Sangróniz), aragonesos (el comte d’Ibáñez), càntabres (com Antonio López o la família Suárez Agudín) o menorquins (el marquès de Vinent o Pau Álvarez Sinibel).

Encara que no hi ha constància documental, López no tenia vaixells dedicats al tràfic de negres, però sí que hauria transportat esclaus com a mercaderia. Això va ajudar a consolidar la seva fortuna, que també va fer modernitzant el trànsit de bucs a vapor. D'aquesta acumulació de capital es va beneficiar part de la burgesia catalana per la creació de bancs i entitats comercials. I també l'art: Gaudí i alguns dels millors artesans del Modernisme van creuar l’Ebre gràcies al seu mecenatge. També ho va fer Jacint Verdaguer, que li va dedicar el seu poema èpic L’Atlàntida.

MÉS INFORMACIÓ