Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Dogmes, creences i procés

El processisme s’ha revelat com un sistema de creences que perdona els pecats dels seus practicants. Amb el simple fet d’abraçar el bé suprem de la independència retòrica, qualsevol culpa desapareix

Concert en solidaritat amb els exconsellers empresonats.
Concert en solidaritat amb els exconsellers empresonats.

El moment polític que viu Catalunya és tan excepcional com polisèmic. Alguns poden creure —dins del capítol de recuperació de les institucions d’aquesta independència que va durar quatre dies— que el Consell de la República brussel·lès de Puigdemont servirà per estroncar ferides patriòtiques, a més d’engegar i tutelar un procés constituent, encara que sigui a distància i en l’esfera privada. D’altres, en canvi, veuran en aquesta operació un objecte tan inútil com les dietes del Sacre Imperi, convocades per triar emperador després del segle XV, quan aquest era designat per successió dinàstica, sense que prínceps, prelats o cardenals poguessin decidir.

Els mitjans de comunicació també permeten diverses lectures. Es poden veure TV3 i Catalunya Ràdio com les emissores públiques més objectives d’Espanya, regides per professionals solvents i indiscutibles. D’altres, en canvi, observen com Esquerra Republicana i Junts per Catalunya s’entreguen amb passió celtibèrica al repartiment de càrrecs en els diferents ens de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: des de caps d’informatius fins a directius. I ningú s’avergonyeix que aquest sigui un dels esculls per aconseguir un acord de govern.

La immigració ofereix un altre exemple de polisèmia. Catalunya és un país que acull refugiats polítics i econòmics. Molts estan orgullosos d’haver participat i organitzat la gran manifestació d’ara fa un any justament per denunciar que el Mediterrani s’ha convertit en un mar de mort. D’altres, com SOS Racisme, recorren a la memòria i recorden que tan sols fa un any que alguns capdavanters de la independència —ara presumptament disposats a acollir— es negaven des de les seves alcaldies a empadronar immigrants en situació irregular.

Passa el mateix en el terreny de la indústria d’armament. Molts es poden sentir legitimats per esbroncar el Govern central o el Rei per la venda d’armes a països en guerra. D’altres, en canvi, també veuen que una vintena d’empreses amb seu a Catalunya fabriquen material militar —segons el Centre Delàs— i altres companyies tenen sucosos contractes de treball per a Frontex, o per al Sistema Integral de Vigilància Exterior, que contribueixen a aixecar l’Europa fortalesa, explica la periodista Nora Miralles en la seva investigació publicada per l’Observatori Crític dels Mitjans.

El processisme s’ha revelat com un sistema de creences que perdona els pecats dels seus practicants. Amb el simple fet d’abraçar el bé suprem de la independència retòrica, qualsevol culpa desapareix: corrupció, xenofòbia o control polític dels mitjans de comunicació… I no falten raons per reafirmar-los en aquesta fe. Quatre dels seus dirigents segueixen empresonats malgrat que han renunciat davant el jutge a la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), de repetir que la república era de fireta i d’assegurar que no l’avalen. Les compareixences de Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras i els altres imputats —excepte les de la CUP— davant els tribunals s’han convertit en autèntics actes de fe: malgrat el penediment, segueixen entre reixes. El jutge Llarena no en té prou que acatin la Constitució i que renunciïn a la DUI, al seu atrezzo, sinó que exigeix —segons la interlocutòria— constatar que la “possibilitat de nous atacs efectivament hagi desaparegut o que gradualment es vagi confirmant que el canvi de voluntat és de veritat i real”. A pesar que dos dels presos són càrrecs electes, per a la justícia preval la confirmació del “canvi de voluntat” de cor per sobre del fet que hagin estat triats democràticament pels seus conciutadans. El reforçament de la fe processista es completa amb aquestes euroordres de detenció contra Puigdemont i els exconsellers ara a Bèlgica: es dilaten o es contreuen a voluntat judicial. Per tot això, entitats com Amnistia Internacional, poc sospitoses del que alguns mitjans no dubtarien a qualificar de “connivència amb el separatisme”, consideren desproporcionada i injustificada la presó preventiva aplicada als dirigents independentistes, la qual cosa, d’altra banda, no deixa de realimentar el seu esperit martirial.

Per acabar amb aquesta dualitat que enfronta l’heretgia amb l’ortodòxia, cal moure veritats revelades a banda i banda de la taula. És l’hora de la política, aquesta via que el Govern central no s’ha pres la molèstia d’explorar i que el processisme ha utilitzat retòricament. Cal canviar dinàmiques. No és fàcil en una Catalunya que preveia assolir la independència en 18 mesos, sense fre ni marxa enrere. I tampoc amb un Govern central que exhibeix com un trofeu polític cada cop judicial a l’independentisme. Cal acabar amb aquestes metàfores dogmàtiques que consideren la blasfèmia com un delicte i un dret la concessió d’una medalla policial a Nostra Senyora Santíssima de l’Amor.