Selecciona Edició
Connecta’t

El trencadís del Park Güell perd la pell

L’Ajuntament de Barcelona batalla per impedir que els trossos de mosaic del Modernisme desapareguin

Desenes de persones, gairebé totes d’origen asiàtic, s’amunteguen a la porta d’un dels principals atractius turístics barcelonins: el Park Güell. Una peça fonamental de les fantasies modernistes d’uns visitants disposats a empassar-se a fotografies cada punt de la ciutat. Després de l’entrada, un conjunt d’edificacions retorçades inspirades en la naturalesa. El Modernisme, un corrent que a principis del segle XX estava disposat a trencar amb tot el que l’envoltés buscant una estètica que embadalís i transportés l’espectador qui sap on. Quan les parets, els sostres i mil i un acabats són rodons, corbs o esfèrics les teules per aïllar els edificis són impossibles. Va ser llavors quan artistes com Antoni Gaudí i, sobretot, Josep Maria Jujol, van idear la construcció de mosaics a partir de fragments de rajola trencada i units amb morter. Una tècnica vistosa, que en ocasions utilitzava materials de rebuig, i que es va batejar com trencadís.

Una perícia brillant amb immillorables resultats estètics i que ara, un segle més tard, s’ha convertit en un maldecap per a l’Ajuntament de Barcelona. L’emblema amb el qual es venen més souvenirs de Barcelona, el trencadís, perilla constantment. Es trenca, cau i fins i tot alguns (turistes i nacionals) se l’emporten com a trofeu de la seva visita a la capital del Modernisme. El consistori repara contínuament uns elements que algú va dir que eren material de rebuig.

Anna Ribas, arquitecta de patrimoni del consistori barceloní, assenyala les debilitats de l’icònic trencadís: “Està fet amb rajola de València, que és un element pensat per col·locar a l’interior. El van col·locar a l’exterior. Aquestes peces ceràmiques són, originalment, de 20 x 20 centímetres i es couen al forn i amb esmalt. Per fer el trencadís es trenquen i, per tant, s’afebleix la peça. Aquests trossos són els que s’enganxen en un suport amb un morter de calç”. Ribas detalla els enemics principals de les peces icòniques: “Els canvis climatològics, les gelades, el sol… fan que els trossos de ceràmica enganxats es trenquin. El coeficient de dilatació entre l’esmalt i el suport de les rajoles és diferent, fet pel qual no triguen a esquerdar-se. És llavors quan entra l’aigua, s’instal·len els fongs i les algues i, al final, cau l’esmalt”.

Les icòniques obres modernistes van perdent la pell amb la qual atreuen els visitants de mig món. El consistori porta anys posant fre a aquesta lepra constructiva. “Quan una peça cau, o se l’emporten, és habitual que comencin a desaparèixer les que l’envolten. Abans que això passi busquem rajoles de les mateixes característiques que la que s’ha desprès. Tallem un tros amb la mateixa forma i l’hi col·loquem. Quan podem reconstruir una peça ho fem i, si no, reproduïm la rajola perduda. El resultat no sempre és òptim ja que abans s’utilitzaven uns pigments molt tòxics que ara estan prohibits i es coïa en forns de llenya que feien fum i això feia reaccionar la peça de manera molt diferent”, recalca.

Manolo Cárdenas té 54 anys i porta mitja vida dedicant-se a fer de paleta. Fa vuit anys li van encarregar una feina al Park Güell, algú va veure la seva destresa i des de llavors la seva principal funció és substituir el trencadís. Sense saber-ho s’ha convertit en un descendent dels mestres modernistes que van parir el parc. Té l’ull acostumat i només fent una llambregada a una paret distingeix si hi ha peces en bon o mal estat, si són noves o antigues. Es passa la vida sobre una bastida i, potser, és un dels operaris més supervisats. Diàriament suporta amb simpatia les mirades de turistes desitjosos de conèixer, a cop de cronòmetre, els secrets d’aquesta part de la ciutat. “El treball que jo faig és gairebé com muntar un puzle. Haig d’anar buscant les peces que hem de col·locar i, després, és qüestió de paciència, molt bon gust i saber esperar que arribi la peça idònia”.

Manolo construeix i col·loca les peces perdudes, però la cap de conservació, Anna Cusó, és l’encarregada —juntament amb la seva companya Núria Prat— de restaurar les que encara tenen solució: “És un material difícil que té vida, moltes patologies i, el pitjor, es troba en plena intempèrie”. Carme Hosta, també arquitecta de patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona, enumera la quantitat de vegades que s’han restaurat parts del parc: “El banc del parc és delicat perquè a més s’hi asseu el públic, les cobertes dels pavellons d’entrada…”.

Només al Park Güell, el consistori va destinar el passat estiu 5.738.132 euros per a manteniment i rehabilitació. En aquest pressupost s’incloïa, a més d’altres partides, la restauració del trencadís. La tinent d’alcalde d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, Janet Sanz, reivindica la tècnica com “un element icònic de la nostra cultura, una mostra viva del modernisme i un dels màxims exponents de l’arquitectura catalana”. Sanz recorda que aquest estiu es van destinar 5,7 milions i al novembre 21 milions per dur a terme 179 actuacions destinades a “incrementar l’ús social de l’espai i el seu entorn al parc Güell”.

MÉS INFORMACIÓ