Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Periodista en guerra

Jo hauria volgut escriure com Guifré Bosch, ploma gràcil que explica tot això de la brigada i que sap mirar en les trinxeres enemigues quan prenen Belchite

Fotograma de la pel·lícula 'Sin novedad en el frente'.
Fotograma de la pel·lícula 'Sin novedad en el frente'.

La sensació és que va ser simultani: la vaca volant cap amunt a l’esquerra, fora de l’enquadrament, i un dolor punyent clavant-se a l’aleta dreta del nas. Un paio amb davantal i botes de pluja disposat a atonyinar-me per segona vegada al crit d’“I tu què collons fots!” si el guàrdia urbà no l’hagués agafat. Quines coses: em feia mal, el carrer oscil·lava una mica i notava que les cames em feien figa, però era feliç: m’agredien per primera vegada en acte de servei. Era un periodista en guerra. Ja feia una estona que em sentia un autèntic professional: havia tornat de la facultat i, poc després d’asseure’m a dinar, trucava a un confident del barri, a l’estil Watergate: havien de desallotjar la vaqueria del carrer Torrijos, potser l’última de la ciutat, aprofitant la migdiada. Notícia bomba! Vaig agafar la càmera de fotos de la meva mare sense mirar-la (no vaig voler retrobar-li a la cara el retret després que hagués rebutjat unes proves per a Caixa Penedès) i vaig enfilar el carrer pensant ja en l’exclusiva que, fotos incloses, a més de publicar a la meva revista, Carrer Gran, potser també podria vendre a un diari. Tenia fins i tot l’arrencada del text, jugant amb les tres grans deesses vaques egípcies: Hathor, Nut i Isis. Déu, quina rutilant estrella del periodisme estava a punt de meravellar al firmament!

Tot va ser menys èpic, és clar. Vaig ser el primer a arribar, però no l’únic periodista. I a banda de crits i plors i empentes i el cordó de la urbana, la desfilada de vaques va ser ràpida, algun mugit hi posava cert color i alguna defecació dels animals, la pudor. I la vaqueria va abaixar la persiana. Qui em va arriar era un dels propietaris, nerviós. No vaig intuir llavors la poètica de l’home comú com a heroi, ni que aquesta tristesa davant de la tragèdia enfilava amb els grans del periodisme i la literatura de la I Guerra Mundial: els Barbusse, Dos Passos, Manning, Remarque de Sin novedad en el frente... També em va faltar la profunditat de camp de Romà Jori, Gaziel o Frederic Pujolà… Tot això no ho vaig saber fins més tard.

Aquells dies només duia ulleres per llegir, però no crec que m’haguessin rebutjat els del Club Siperita, 13 soldats republicans catalans, tots voluntaris, que es van trobar a Belchite durant la Guerra Civil. Van acabar creant un diari mural humorístic, un llit col·lectiu monumental amb totes les seves mantes per combatre el fred de Terol del 1938, una fantàstica tribuna per debatre els discos que havien de conformar la seva discoteca de jazz, que va commocionar Alcañiz. Com que tots portaven ulleres, se’ls coneixia com la Brigada del Vidre, tal com ha batejat amb ganxo la professora de literatura Maria Campillo el seu últim llibre, una aguda recopilació de les cròniques de 24 periodistes catalans durant la guerra publicada per L’Avenç.

Jo hauria volgut escriure com Guifré Bosch, ploma gràcil que explica tot això de la brigada i que sap mirar en les trinxeres enemigues quan prenen Belchite. “Dona: la clau del triomf és la modèstia. Ni escots. Ni braços nus. Ni vestits curts, ni oberts, ni cenyits”, diu reflectint un cartell feixista a la porta d’una església. “Nenes bones: si són blancs els vostres pensaments, per què han de tenir els vostres llavis el color dels dolents?”, recull d’un opuscle tirat pels carrers recuperats.

Aquestes cròniques fan venir ganes d’haver pogut recollir les gestes de Pancho Villa, com es coneix, sense més, l’heroi de la Columna Macià-Companys, un soldat anònim, proveït només de granades de mà, sobre el qual escriu Joaquim Grau el novembre del 1936: “Tan bon punt el vèiem encarant-se a un tanc rebel com el trobàvem a dins, victoriós i amo del que hi havia”. O d’haver conegut el “cavaller de Lagardère”, com de manera fevaliana i espadatxinesca defineix Avel·lí Artís Gener, Tísner, el seu admirat i tràgic tinent, sempre amb el seu bastó-estilet. I plantejar-se si seguir o no Pere Calders i els seus gallards companys dinamiters de la seva brigada de xoc, que, entre la indisciplina i l’heroïcitat, s’aventuren per túnels subterranis de Terol que travessen territori enemic. Un grandíssim conte de terror d’un fet real.

Entre escrits que reflecteixen somnis de victòria impossible i propaganda (sembla que només els feixistes passaven de bàndol; els costos humans i materials de l’ofensiva de l’Ebre són mínims; “tenim un gran exèrcit (…) les operacions demostren una exactitud matemàtica”, segons Tísner; els camps de concentració són idíl·lics, no com els de Franco; la victòria de la República és “propera i innegable”), hi ha la vida quotidiana al front. Així, Tísner mateix llençarà un preciosíssim pot de mel que li envien de casa perquè no pot suportar més com se li claven les tires de la motxilla, “inversemblantment primes” i que actuen com una serra. “El ranxo s’acaba abans que la gana”, admet Siegfried Bosch, tot i que parla d’uns invariables “cigrons amb salsa al matí i salsa amb cigrons a la nit, però amb un règim simultani d’arròs amb aigua”. Alguna vegada hi sura una mica de carn, de ruc.

Hi havia altres guerres: la de cançons entre trinxeres, com recull en un gran text Josep Morera Falcó, tot i que no impedien un intercanvi de premsa enemiga, del qual és testimoni un altre dels grans, un tal Rovira per a Diario de Barcelona, que participa havent dinat en un partidet de futbol a 500 metres del front. I en un context en el qual “tota confidència sembla una debilitat”, com reconeix en la seva crònica intimista Manuel Cruells, “de sobte, un cop sec a la meva dreta. Diríeu que és una pedrada. Estic ferit. Per sobre dels pantalons travessa la sang vermella, mentre deixo, en arrossegar-me, un rastre sobre la neu (…) La cama em queda freda, insensible”, descriu l’impacte d’un tret Josep Sapés…

Això meu no va ser una bala; un mastegot, més aviat... És llegint tot això que recordo la història de les vaques. Que com va acabar? Fatal: un reporter gràfic d’una agència que va arribar tard em va proposar que, a canvi de cedir-li fotos, em revelava el rodet. Un fiasco: ho va fer com si fos de professional, en blanc i negre, però el rodet familiar era en color i, és clar, no se’n va salvar ni una.

Aquell seria el primer gran desencís de l’ofici. Amb els anys, avui cada parpella està carregada de quilos de decepcions professionals. Ja només espero que Hathor compleixi: quan el llarg procés de momificació acabava, amb la càlida i gran superfície de la seva llengua despertava el difunt a la nova vida. Però en el meu cas ja no sé si vull que sigui per gaudir d’uns altres temps periodístics o, definitivament, per despertar-me en un altre món.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >