Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Trencar amb les fabulacions

No és només Puigdemont el que està en fuga de realitat, també el Govern espanyol segueix instal·lat en el seu particular núvol

Hemicicle buit del Parlament.
Hemicicle buit del Parlament.

Brussel·les segueix a la mateixa distància, però en cada nova aparició Carles Puigdemont sembla que és més lluny. La realitat se li escapa. I la seva fugida no és a l’espai virtual. El que proposa és més antic, una mena de desconnexió dualista, de divisió del Govern català, amb una ànima a Brussel·lès que insufli alè a un cos a Catalunya. Del discurs –encapsulat en vídeo– que Puigdemont va pronunciar dijous, només dues coses tenien caràcter efectiu immediat: la seva renúncia “provisional” a la candidatura a president, perquè Roger Torrent iniciï un nou torn de consultes, i l’anunci que Junts per Catalunya proposaria Jordi Sànchez en lloc seu. Tota la resta va ser una fabulació per donar solemnitat a les estructures d’acompanyament de la seva figura, que pretén construir a l’entorn d’un Consell de la República.

Il·lusòria és l’apel·lació a la proclamació de la República que mai va existir, com s’han encarregat de repetir els seus protagonistes, als mitjans de comunicació i en seu judicial. Com il·lusori és pretendre que un referèndum com el de l'1 d’octubre legitimi una ruptura republicana. L’1-O va ser un èxit de l’independentisme per la mobilització ciutadana i per la resposta enrabiada del Govern espanyol, que es va sentir burlat, però en cap cas reunia les condicions per a un reconeixement internacional i, en comptes de capitalitzar-ho convocant eleccions immediatament, Puigdemont i el seu Govern van tirar pel camí impossible fins a arribar a un xoc del tot previsible. I il·lusori és crear un espai de legitimitat a Waterloo, com li va recordar Esquerra Republicana en sumar-se a una moció dels comuns, que advertia que el centre de la política catalana és al Parlament i no en un altre lloc.

Al matí, els diputats independentistes havien engegat, per fi, el cerimonial que hauria de conduir a un nou Govern, amb una declaració de reconeixement del president Puigdemont. Les mocions que diuen molt però no produeixen cap efecte legal són especialitat de l’independentisme. La resposta de Puigdemont, amb el seu discurs d’autolegitimació, anticipa que el comiat serà lent, però és segur. No obstant això, mentre pugui, mantindrà l’estratègia de la tensió, per evidenciar les contradiccions del règim. Per això l’aposta és Jordi Sànchez, que, com Puigdemont, té tot el dret a ser triat, com va reconèixer el mateix Govern espanyol quan es va presentar a les eleccions. La dificultat rau en els requisits que han d’autoritzar els tribunals. Puigdemont hauria de passar prèviament pel jutjat amb altes probabilitats d’acabar a la presó i no està disposat a provar-ho. Sànchez, en una inexplicable situació de prolongada presó preventiva, necessita l’autorització del jutge per poder assistir a l’acte d’investidura. L’opció Sànchez marca un camí que allarga els procediments, quan és una evidència que és urgent formar govern, recuperar l’autonomia, i que cada part assumeixi una mutació estratègica, com correspon a l’etapa que sorgeix del daltabaix del 27 d’octubre, quan l’independentisme va demostrar la seva impotència i l’Estat espanyol va exhibir la força, demostrant que no hi hauria vacil·lació en la defensa de la unitat de la pàtria.

Som, per tant, en una situació anòmala. I és trampós negar-ho. Que s’hagi imposat la interpretació de la legalitat que han fet les institucions de l’Estat no impedeix constatar que som davant d’un problema polític d’envergadura, que obliga totes dues parts. I que la sensació de deteriorament de la democràcia espanyola es propaga, quan fins i tot un diari conservador com The Times s’atreveix a demanar que “s’aturi l’assetjament a separatistes catalans i es negociï atenent l’interès nacional”. Perquè no és només Puigdemont el que està en fuga de realitat, també el Govern espanyol segueix instal·lat en el seu particular núvol, el que el va portar a negar el problema durant cinc anys i, per tant, a renunciar a afrontar-lo políticament. Som al davant de dues línies que només convergeixen per xocar. Entre tanta fabulació, recuperar la relació institucional requereix que l’independentisme accepti que va fracassar en la seva estratègia, que la virtut de la prudència s’imposi en el carrusel judicial i que el constitucionalisme doni mostres de distensió i de reconeixement als dos milions de persones que van votar l’independentisme. Que no és poc, tenint en compte les ferides que ha deixat aquesta baralla desigual. Hi ha algú amb autoritat per fer el primer pas?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >