Selecciona Edició
Connecta’t
POTI-POTI OPINIÓ i

Puigdemont, pas cap a on?

Alguns articles defensen Oriol Junqueras com a candidat en comptes de Jordi Sànchez

Carles Puigdemont, durant el missatge emès dijous.
Carles Puigdemont, durant el missatge emès dijous.

Puigdemont va fer dijous un pas al costat, però no tota la premsa ho interpreta de la mateixa manera. A sobre, aquest matí, ERC ha advertit que la proposta de Puigdemont d’investir president Jordi Sánchez és de Junts per Catalunya i que Puigdemont s’hauria saltat la línia de legitimitat de restituir els membres de l’anterior Govern obviant Oriol Junqueras. De fet, alguns articles de la premsa d’aquest divendres ja es pregunten per què Sànchez i no Junqueras. Puigdemont ha replicat des de Rac 1 subratllant que la presidència li correspon a JxC. En fi...

Ferran Casas (Nació digital) analitza que Puigdemont va ser prudent dijous i va afirmar que Sànchez és "el candidat que proposarà Junts per Catalunya", conscient com és que no té garantits els suports. “ERC s'aferra ara a la "restitució" que la llista del president va brandar en campanya per atrapar-los amb els seus propis arguments. En aquest context, dues incògnites. La primera és què dirà la CUP, que dissabte reuneix el consell polític i on ja s'han alçat algunes veus queixoses per la renúncia de Puigdemont a ser investit i que argumenten que, tant per tant, president d'esquerres. La segona és fins a quin punt ERC mantindrà el pols o si tot plegat és només una eina de pressió en el tram final de la complexa i llarga negociació sobre el full de ruta de la legislatura i el repartiment de les àrees de gestió. Això és el que pensa el PDECat en un moment en què ballen encara conselleries com Ensenyament, Cultura o Governació”. A El Punt avui és Andreu Pujol qui defensa: “Posats a investir, Junqueras”. Si un dels motius, argumenta, de la campanya va ser la restitució del govern legítim “no té gaire solta que s’obviï el vicepresident Junqueras. “Preu per preu, sabates grosses”. I també a El Periódico hi ha un article preguntant-se “per què no Junqueras”. És de Roger Palà. “Si l’independentisme vol investir un pres polític, seria més lògic que el candidat fos el líder d’ERC”. Desconeixent, lògicament, l’advertència d’avui d’ERC, el text afirma que la situació demostra la “inesgotable capacitat del món convergent de marcar l’agenda, imposar prioritats i determinar el relat del sobiranisme”.

Puigdemont, pas cap a on?

El Punt Avui obre la portada amb un “Pas endavant” i l’editorial afirma que Puigdemont passa a l’ofensiva, i proposant Jordi Sànchez, empresonat a Estremera, obliga a l’Estat a demostrar si té cintura política. Xevi Xirgu es pregunta: “Renúncia. Quina renúncia?”. És una paraula que escoltarem, escriu, “a més d’una tertúlia d’aquestes farcides d’unionistes que tenim al país”. El director del diari afirma que ell es va fixar en què Puigdemont va parlar de no claudicar i de retirada de la presidència “provisionalment”. El president “ha plantat cara”. Odei A.-Etxearte qüestiona que un jutge del Suprem sigui qui determinarà si Sànchez pot ser o no president obligant la majoria parlamentària a proposar un altre candidat. “L’opinió de Llarena valdrà més que les urnes”, conclou.

L’editorial de l’Ara s’encapçala amb “Un pas al costat que ha de servir per foragitar el 155”. El diari defensa un Puigdemont liderant el front judicial internacional i un Govern que ha de funcionar amb total autonomia. L’única cosa que demana és que aquest procés que té com objectiu deixar en evidència l’estat espanyol “no s’allargui més de l’estrictament necessari”. També defensa que entre el Consell de la República de Bèlgica i el Govern català “el repartiment de papers sigui clar”. “Seria un error que des de l’exili es vulgui interferir en la governança de la Generalitat”. Esther Vera contempla com la construcció del relat independentista passarà per deixar en evidència Llarena quan “ataqui els drets polítics de Jordi Sànchez i intentar altres investidures. L’estat espanyol s’anirà enfonsant una mica més en l’autodestrucció democràtica”.

El Periódico parla del “peculiar” pas al costat de Puigdemont. “La renúncia del president i la candidatura de Sànchez pretenen prolongar el pols amb l’Estat” però també allarga una crisi que ja ha tingut greus conseqüències polítiques, socials i econòmiques. “Des de Brussel·les, Puigdemont suma i segueix mentre Catalunya resta”. La Vanguardia diu a portada que Puigdemont fa un “pas enrere”. Màrius Carol escriu que més que un pas al costat “va semblar que en feia un endavant, situant-se al capdavant d’un nonat consell de la república, que tutelarà l’autogovern català. Acabat el suau, torna l’aiguardent”. Lola García també analitza el paper d’aquest consell. Puigdemont, escriu, volia que el govern efectiu de Catalunya se sotmetés a les seves directrius. Al final, però, va quedar per sota d’aquesta aspiració. El consell “liderarà el camí cap a la independència efectiva” i ho farà “en estreta col·laboració” amb el Govern “De moment”, acaba, “no hi ha cap mandat escrit que estableixi que l’Executiu es sotmet als dictats de Puigdemont”. “Puigdemont s’aparta, però vol seguir”, és el títol de l’editorial d’aquest diari que veu un JxC que continua presentant la independència i la república com una cosa a l’abast de la mà i una ERC “que ja ha entès que la il·legalitat no porta enlloc” i “que és més raonable formar un Govern que treballi pensant en tots els catalans i que així provi de guanyar-se la seva confiança, no ja amb arengues i més confrontació”. Pilar Rahola contempla una Catalunya amb dues capitals: Barcelona i Waterloo. I Sergi Pàmies explica que seguint el ple del Parlament, es confirmaven els pitjors presagis: espectacle de la ineficàcia, tossuderia de no corregir la dramàtica pèrdua de drets autonòmics, atemptat contra el respecte individual i col·lectiu, autocomplaença d’uns portaveus -“uns i altres”- ancorats en la verborrea...”Intueixo que això va per llarg, que necessitarem molta franquesa a l’hora d’expressar els nostres estats d’ànim i que no podem desinteressar-nos del que passa ni deixar de ser crítics. Encara que no entenguem res”.

Puigdemont, pas cap a on?

Per a La Razón, Puigdemont només busca mantenir la tensió amb l’Estat i crear una bicefàlia entre Barcelona i Brussel·les que “convertiria en un titella el president oficial de Catalunya, però que permetria a Puigdemont sostenir la ficció que encara compta”. L’editorial de l’Abc parla de “bucle”. Els independentistes, segons el diari, quan desisteixen de reafirmar la declaració d’independència ho fan per la pura por d’anar a la presó. “Això no és fer política. És emprenyar la gata”. Torrent, la CUP...”només volen guardar les aparences de fals centurions del separatisme sense que res els esquitxi, mentre el Suprem fa el treball per aparèixer després com a víctimes obligades a passar pàgina”. José María Carrascal es pregunta com se les arreglaran un president a l’exili i un altre a la presó “si no han estat capaços de posar-se d’acord?”. “O és una altra de les seves murrieries per guanyar temps?”.

El Mundo diu que Puigdemont es rendeix, però allarga el desafiament. L’editorial del diari considera que les maniobres de Puigdemont confirmen el criteri del jutge Llarena: la rebel·lió continua en marxa. “A la vista de decisions com les de Torrent, concloem que la seva pèrdua de sentit de la realitat és tan aguda o el seu tacticisme tan irresponsable com per perpetuar el conflicte amb l’Estat al preu de privar els catalans del seu autogovern”. El diari afirma que l’Estat no cedirà, “però sembla que els separatistes necessiten que la Justícia els ho recordi”.

Salvador Clot (El Món) escriu que “La pilota és a la teulada del Suprem, que haurà de passar la vergonya de mantenir tancat un candidat -saltant-se el precedent d'un etarra -empresonat sense judici que, a sobre, té la majoria suficient per ser elegit. (...) Han passat quatre mesos d'arbitrarietat i autoritarisme però, a partir d'ara, serà l'Estat qui haurà de començar a defensar-se en unes instàncies impossibles de controlar, com són el Comitè dels Drets Humans de l'ONU, el Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg o els sistemes judicials d'altres estats”. Vicent Partal (Vilaweb) defensa que la decisió de Puigdemont és un pas endavant. No hi ha República, escriu, però tampoc una Catalunya autonòmica. La confrontació és manté oberta”. “És lògic i normal que el PP i l’unionisme intenten reduir la complexitat de tot això que he explicat a un simple ‘pas al costat’ del president Puigdemont. Que també ho és, és clar. Perquè el parlament ha tingut por de proclamar-lo i ha cedit a la pressió espanyola. Ja he dit repetidament aquests dies que crec que cedint no s’hi guanya res i que cedir és una mala estratègia. Però aquesta ha estat la decisió del bloc independentista al parlament, dels tres partits, i poca cosa podem fer-hi nosaltres”.

Guillermo Dupuy (Libertad digital) consiera que arrenca la tercera fase del cop d’Estat. “Solament des de la complicitat o l’estupidesa es pot negar al procés la seva capacitat de mantenir Catalunya apartada de l’ordre constitucional”. L’autor critica “l’indolent, acomplexada i incompetent classe política constitucionalista”. Amb tot, escriu, “Puigdemont somnia despert si creu que podrà donar el cop d’Estat des de Brussel·les”. Ignacio Varela (El Confidencial) creu que passarà molt de temps fins que Catalunya torni a tenir un govern que mereixi aquest nom i no un piquet de “gamberros i agitadors institucionals”. I teoritza una “ulsterització” del conflicte recordant que el Govern britànic va mantenir suspensa l’autonomia de l’Ulster cinc anys i va repetir la mesura quatre vegades més. “Ningú sensat pot desitjar tal cosa per a Catalunya... tret, potser, alguns independentistes astuts”.

Mònica Terribas (Catalunya Ràdio) sosté que Puigdemont vol que el Consell de la República “comenci a funcionar ja la setmana que ve per construir la República des de l'exterior”. “President del Consell de la República a Waterloo i president de la Generalitat autonòmica a la presó. Excepcional, del tot. Com tot”. Jordi Basté (Rac 1), que aquest divendres ha entrevistat Puigdemont, el veu decidit a escampar al món el conflicte català amb l’Estat espanyol. Iñaki Gabilondo, per la seva banda, contempla aquesta doble presidència a Barcelona i Brussel·les com un monstre bicèfal. I aprofitant la setmana del congrés de mòbils a Barcelona, acaba subratllant les enlluernadores joguines dedicades a la comunicació i com la incomunicació avança. Avui “Barcelona és la capital d’aquesta paradoxa i l’Espanya política, des de fa molts anys, el seu paradís. El país on, ja que tots tenim raó sempre, floreixen els diàlegs de sords i el parlar foradat”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >