_
_
_
_
_

O’Neill: “No hi ha ningú a qui vulgui fotografiar”

La Filmoteca mostra una generació de retrats de llegendes del cinema i la música

Faye Dunaway, el dia després de guanyar l'Oscar en 1977 per "Network"
Faye Dunaway, el dia després de guanyar l'Oscar en 1977 per "Network"TERRY O'NEILL (FILMOTECA)

Terry O'Neill va començar a fotografiar per casualitat. El seu somni era convertir-se en bateria de jazz. Per aconseguir-ho, va pensar fer-se auxiliar de vol per agilitzar els seus viatges als Estats Units, però va recalar en el servei fotogràfic de la companyia aèria British Airways. Aquesta primera casualitat el va portar a capturar, per accident, el secretari d’Exteriors britànic a l'aeroport mentre dormia envoltat d'un grup d'africans engalanats amb robes tribals. Era el seu bitllet al món professional de la fotografia. La imatge li va valer el seu primer contracte en un diari (Daily Sketch) i va significar l'inici d'una carrera com un dels màxims retratistes de les principals figures del cinema i la música del moment.

Nascut a l'est de Londres, O'Neill ha desenvolupat la seva carrera com a retratista. El reporter, de 79 anys, va repassar a la Filmoteca de Catalunya alguna de les seves innombrables anècdotes en la seva dilatada carrera a la inauguració de “Terry O'Neill. El rostre de les llegendes”, una selecció de 66 d'entre 30.000 dels seus retrats que es pot veure fins al 13 de maig. La mostra va començar la seva marxa el 2013 a la Fundació Telefónica de Madrid i va aterrar l'1 de març a la Filmoteca acompanyada del mateix autor.

Amb la seva petita càmera de 35 mil·límetres, O'Neill va retratar l’star system dels seixanta i setanta. Va immortalitzar llegendes com Steve Mcqueen, Clint Eastwood o Audrey Hepburn. “Imposible fer-li una mala foto”, recorda, d'aquesta última, amb somriure d'entremaliat. El fotògraf de Frank Sinatra durant 30 anys és, certament, d'una altra època en la qual el retratista podia passar fins a dues setmanes amb el personatge. L’acompanyava, vivia amb ell. Era la seva ombra i això li permetia congelar moments irrepetibles.

David Bowie en el seu disc "Diamond Dogs" el 1974.
David Bowie en el seu disc "Diamond Dogs" el 1974.TERRY O'NEILL (FILMOTECA)

La seva capacitat per ser “invisible”, la seva paciència i la seva discreció, a més de dots per a les relacions públiques, són els trucs que O'Neill, diu, utilitzava per apropar-se als seus objectius. És seva la històrica imatge dels Beatles al pati dels estudis d’Abbey Road. La primera portada d'un diari il·lustrada per un grup de música pop es va esgotar en unes hores. A aquesta portada la van seguir moltes més a Time, Stern, Paris Match o Vanity Fair.

Amb una cara amable, Amy Winhouse mira relaxada l'objectiu. David Bowie fuma abraçat a Elisabeth Taylor. Keith Richards recolza el cap durant una sobretaula. Són moments íntims, de descans i també instants de nombrosos rodatges. Va trencar la monotonia dels guanyadors dels Oscar de cinema quan va retratar una abstreta Faye Dunaway asseguda a la piscina d'un hotel davant el seu guardó. De Sinatra, O'Neill recorda que ell mateix “era una història”. De Mandela, “un home realment meravellós” i d’Elton John, que odiava que li fessin fotos. O'Neill ha plegat.. Ara, explica, “el showbusiness és molt avorrit”. “És una pena que els famosos no donin accés als fotògrafs”, es lamenta. Al veterà fotògraf no li interessa seguir disparant la seva màquina. Al seu judici, les grans figures es fan malbé, mal aconsellades, als programes “roses” de la televisió. “No hi ha ningú a qui vulgui fotografiar”, conclou. Amb una excepció: Messi.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_