Selecciona Edició
Connecta’t
ART CRÍTICA i

El darrer cavaller

Círculo del Arte, de Hans Meinke, tanca, amb dibuixos d’Artigau per a un Tirant il·lustrat nonat

Els colors marquen el Tirant de Francesc Artigau.
Els colors marquen el Tirant de Francesc Artigau.

Círculo del Arte tanca, i amb ell tanca la seva millor quadratura. Hans Meinke, home de mar i de lletres, farà l’últim trajecte a una illa pròpia, viatge que sempre és una expedició de salvament —com diria Claudio Magris—, equipat amb la recol·lecció d’alguna cosa que a poc a poc desapareixerà sota les aigües. Aquests dies se’l veia al seu despatx, semblava un botànic classificant carpetes, rellegint notes manuscrites, trasplantant calaixos com testos perquè les condicions econòmiques a la Ribera ja no permeten més llum. Difícil embalar tota una vida, amb l’atzar de canvis històrics, aventures i complicitats; l’alta política i la humilitat de la poesia. I l’art.

TRIBUT A ‘TIRANT LO BLANC’

Francesc Artigau
Círculo del Arte
Princesa, 52, Barcelona
Fins al 24 de març

En el seu desig de durar una mica més, l’epopeia personal del cavaller Meinke coincideix en el camí amb la del cavaller Tirant lo Blanc. El 2005, per encàrrec de Meinke, Francesc Artigau va il·lustrar el llibre del valencià Joanot Martorell, més de 300 dibuixos que el van ocupar cinc anys. L’editor hispanoalemany tenia al cap l’edició bibliòfila de la monumental novel·la medieval, seguint, potser, el fil de la història des de la primera edició publicada a València el 1490, sortida de la impremta d’un altre alemany, Nicolás Spindeler. D’aquella edició es van fer 750 exemplars, gairebé un per cada 900 habitants de parla catalana de llavors, la mateixa proporció, compta Martí de Riquer, que va tenir la seva edició el 1969, 10.000 exemplars sobre un potencial de lectors catalanoparlants quinze vegades superior, nou milions.

Amb la crisi econòmica del 2008, el projecte de Meinke se’n va anar en orris. Una dècada després, els dibuixos d’Artigau s’alineen amb l’adeu de Círculo del Arte, i pot ser que almenys hi hagi un mecenes que en lloc de gastar-se 80.000 euros en una mala obra d’art censurada en una fira decideixi fer un gest rotundament patriòtic i finançar la primera edició il·lustrada d’aquest clàssic de les lletres catalanes (l’autèntica capsa de pandora d’Arco no van ser els grups feministes que reclamaven la igualtat en el món de l’art, sinó el fris amb les cares mig esborrades dels presos polítics, que va destapar l’essència rància de partits, mitjans de comunicació, galeristes, comissaris i artistes, més indignats amb la censura en si que amb la realitat que hi ha darrere de l’obra. Aquest és el veritable retrat sense pixelar i la millor obra creada involuntàriament per Santiago Sierra).

Tornant a les cavalleries, les il·lustracions del clàssic que va fascinar Cervantes tenen els colors de Fra Angelico, Masaccio i Piero de la Francesca: blau ultramar, vermell de Venècia i ocre daurat. Artigau va utilitzar l’aquarel·la, la caseïna i el dibuix al carbó i llapis per representar un Tirant fidel al marc històric, detallista en vestits, decorats, armes i maneres dels estaments socials de les cultures implicades en la trama. El decòrum en la representació de l’erotisme i la guerra, l’amor i la mort, arriba de principi a fi, radiant, fins a la desaparició terrenal de Tirant i Carmesina.

En el seu text per al catàleg de l’exposició, Martí de Riquer recorda una altra dada que avui sonarà rellevant. Després d’haver-se esgotat la primera edició valenciana de 1490, el llibreter de Barcelona Pere Miquel va emprendre’n una segona, però, a causa de la seva mort, el seu treball va quedar interromput i assumit set anys més tard per l’impressor castellà Diego de Gumiel, que llavors residia a la capital catalana. Ell mateix va publicar a Valladolid, el 1511, la versió castellana de Tirant lo Blanc, tot i que no hi figura el nom del traductor ni tampoc el de l’autor del llibre, la dedicatòria del qual a l’infant Ferran de Portugal és suprimida. Per als lectors castellans, el llibre va aparèixer com una novel·la anònima, i com a tal la devia tenir Cervantes quan la va salvar de la crema al Quixot. I encara pitjor: tampoc es fa constar que és una traducció d’una altra llengua, de manera que, si no tinguéssim les dues primeres edicions, de València i Barcelona, es podria haver arribat a sospitar que el text imprès el 1511 era l’original de la novel·la.

Això sí que era censura de la bona. Aneu a veure com galopa aquest Tirant, aquí segueix, en el fragor de les batalles. Amb una mica de sort hi haurà algun col·leccionista/donant anònim que la despengi per fer-ne un gest reivindicatiu: una nova edició del millor llibre del món. Gràcies, Meinke.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >