Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

El passat com a matèria primera

D’episodis que semblen anecdòtics, a ‘El món d’ahir’ en fan de plens de significació

El director de cinema, Stanley Kubrick.
El director de cinema, Stanley Kubrick.

La Història segueix de moda, ven, interessa a la gent. I com sempre, és polèmica i genera tota mena d’ingerències. A Polònia, el Senat ha decidit fins i tot com s’han d’anomenar els camps de concentració, amb el risc d’anar a la presó. En el nostre àmbit més immediat, els documentals històrics seriosos tenen audiència, encara que naturalment hi ha de tot, i segueix havent-hi molta gent que busca respostes fàcils, encara que siguin tendencioses. Un dels canals per subministrar aquesta set de passat són les revistes d’història. Els recentment celebrats 40 anys de L’Avenç, la nova etapa de Sàpiens i els tres anys ja, a la xarxa, de la digital Ab Origine ens ho recorden. Productes diferents, però amb la mateixa matèria primera: el passat.

El passat com a matèria primera

EL MÓN D’AHIR. NÚMERO 5

Diversos autors
Minoria Absoluta
224 pàgines
20 euros

Fa cosa d’un any va arribar a les llibreries una nova proposta, El món d’ahir, que acaba de treure el número cinc, un moment prou significatiu per fer-ne una valoració. Dirigida per un comunicador que poca gent sap que va estudiar la llicenciatura en Història, Toni Soler ha emprès una aposta singular i arriscada. Amb una capçalera inspirada obertament en la cèlebre obra de Stefan Zweig, ha reivindicat des del primer número les múltiples possibilitats d’aproximar-se al passat; més encara, de reivindicar un espai híbrid en el qual poden confluir tots aquells que tracten, s’interessen o s’inspiren en el passat, a mig camí entre la història, la literatura i el periodisme. Aquesta àmplia intersecció fa que l’interès dels articles que s’hi poden llegir es basteixi sobretot a partir dels autors, que plantegen els temes amb molt marge d’acció. Això és el que la revista en diu “Història d’autor”, poc pautada convencionalment. És segurament per això que no requereix dels habituals consells editorials acadèmics, tot i que entre els qui hi escriuen sí que hi ha professors reconeguts.

Per al lector interessat en retalls d’aquestes restes del passat, el producte és molt reeixit. A partir d’històries molt concretes, d’episodis que podrien semblar anecdòtics, la major part dels autors saben construir un relat ben contextualitzat, de manera que l’episodi específic pren significació i valor interpretatiu. És clar que hi ha diferències entre els autors, però el to general és el d’una aproximació que combina la curiositat amb el rigor, amb un paper rellevant del tractament gràfic, que juga amb molta intencionalitat.

I com a exemple, en aquest número cinc es pot destacar un text de Manel Ollé, professor especialista en la Xina, que permet seguir a través de la història dels “mangos maoistes” el declivi de la revolució cultural de Mao, de manera que l’episodi concret del regal d’unes caixes de mangos esdevé el senyal inequívoc d’un procés de més transcendència. I també és molt interessant l’article del periodista Jordi Nopca sobre la vida novel·lada de Joan Urpí, colonitzador català del segle XVI en el que avui és Veneçuela, personatge que fa molts anys havia estudiat amb voluntat rigorosa Pau Vila i que ha reviscolat, sembla que amb alguns abusos, de la mà de l’escriptor Max Besora. És aquest un article que exemplifica els usos del passat, el joc entre l’estudi i la ficció.

Si parlem d’història d’autor és obvi que els noms propis dels que escriuen esdevenen la definició mateixa d’allò que es vol oferir. Així construeixen en aquest número un monogràfic sobre la relació entre cinema i història, amb aproximacions personalíssimes com la de Pere Gimferrer, o un Luis Buñuel que rememorava la seva infància com a espectador de cinema mut a Saragossa, on hi havia la curiosa figura d’un explicador; i amb noms com Stanley Kubrick, de qui se’ns descobreix l’obsessió per Napoleó i la documentació històrica que va recollir per a la pel·lícula que no va fer mai; o altres textos de Groucho Marx i Charles Chaplin extrets de les seves memòries. En definitiva, múltiples i personalíssimes veus per a una revista cuidada i ben feta, amb temes atractius, destinada a satisfer aquesta enorme set de passat com a referència cultural.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >