Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Coscubiela en estat pur

L’autor no ha estat mai políticament correcte, i el llibre n’és una prova evident

Joan Coscubiela, al Parlament.
Joan Coscubiela, al Parlament.

Quan s’escrigui amb certa distància el que va passar a Catalunya el 2017 serà obligat recordar la intervenció de Joan Coscubiela al ple del Parlament del 7 de setembre. Mai un diputat procedent del comunisme havia acabat ovacionat dempeus, al mateix temps, pels hereus del franquisme, per la nova política que diu representar Ciutadans i pels companys de viatge socialistes. I mentre això passava, algun diputat de Catalunya Sí que es Pot, el mateix grup parlamentari de l’orador, mirava al sostre amb evident estupefacció, tot engrandint encara més el moment.

Coscubiela en estat pur

EMPANTANADOS
Joan Coscubiela
Península
319 pàgines
17,90
@ 10,99 euros

Aquelles paraules des de la tribuna van ser una premonició del que vindria després amb la proclamació de la independència i uns efectes polítics, econòmics i socials perdurables durant anys. Ara, aquell parlamentari menut ha tancat la seva etapa política de primera trinxera amb un llibre trepidant on relata descarnadament aquelles setmanes, amb un títol directe (Empantanados) i un subtítol (Una alternativa federal al sóviet carlista) que ho diu tot. L’autor no ha estat mai políticamente correcte, i el llibre n’és una prova. No evita els qualificatius per referir-se a la seva curta experiència parlamentària a Catalunya, i el lector acaba dubtant si va resultar més esgotador ser un dels “hijos bastardos de los comunes” (pàg. 196) a qui no estimen els seus pares, que haver de combatre el veritable enemic (un Govern del PP enrocat i un independentisme desbocat amb la unilateralitat).

L’obra està dividida en tres parts i es llegeix d’una tirada, però resulta especialment recomanable la primera, on es detallen les interioritats parlamentàries i polítiques, externes i internes, d’aquells mesos de setembre i octubre. Ada nos dejó en la estacada (pàg. 183) és el títol d’un dels molts apartats que faciliten al lector anar al gra, tot i que el llibre destil·la de cap a peus quelcom més que la discordança política entre gent de suposada afinitat.

“Decisiones como esta [la ruptura amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona] no pueden someterse a la nariz de Ada Colau, por mucho olfato político que tenga la alcaldesa” (pàg. 177), confessa l’exdiputat, que es defineix com a integrant d’“una patrulla nipona”: uns parlamentaris procedents d’Iniciativa per Catalunya i enviats per l’estat major dels comuns a “defender posiciones difíciles en una isla alejada del Pacífico” (pàg. 181), tot i saber que no els rescataran mai.

“Llevábamos dos semanas de legislatura y ya habíamos pasado de ser ninguneados por nuestro espacio político a ser considerados parte de la caverna” (pàg. 195). “Fue una legislatura políticamente insostenible y humanamente insoportable” (pàg. 153), diu qui, en un altre lloc, confessa els plors dels diputats del grup quan els generals els obligaven a votar la Llei del Referèndum en contra de la seva voluntat. “Nos sentíamos derrotados políticamente, pero sobre todo, destrozados como personas” (pàg. 201).

Coscubiela ignora del tot Albano-Dante Fachin i Anna Gabriel, dos dels diputats amb qui va mantenir una relació més agra; descriu Oriol Junqueras com un home poc de fiar i menysprea Gabriel Rufián. On es despatxa a gust, però, és contra la “División Mediática Ítaca” enfront de la “División Mediática Brunete”, alhora que considera que TV3 va convocar les manifestacions independentistes (pàg. 229).

L’obra reivindica la posició de Catalunya Sí que es Pot de no quedar encaixonada entre els dos blocs parlamentaris i té duríssimes paraules contra les lleis indepes i la seva tramitació. “Cacicada parlamentaria” (pàg. 50) o “orgía de incumplimientos ilegales” (pàg. 56) són algunes de les expressions que empra, i de manera insistent equipara els líders independentistes amb Rajoy. Especialment encertada és la metàfora del procés com el riu d’Okavango, que desemboca al desert del Kalahari (Botsuana), formant un delta on les aigües s’evaporen o es filtren, però no arriben mai al mar.

La segona és més declarativa que altra cosa. Creu que la Constitució està en fallida (pàg. 215), critica que “no vaya a ser que, al final, el proceso constituyente se convierta en un proceso destituyente” (pàg. 217), i acaba admetent la seva “enveja sana” pel moviment independentista per la seva capacitat aglutinadora i d’alternativa social. El colofó són les 40 planes de la tercera part, on més enllà de la posar la història recent davant del mirall, relata la proposta federal i de reformulació de l’Estat autonòmic com a alternativa real.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >