Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Literatura, mal i decadència

A Catalunya, tan cristiana i amb una burgesia pròspera, no hi hagué mai exabruptes, desordre sexual, incorrecció

Un provocador nu d’Egon Schiele.
Un provocador nu d’Egon Schiele.

Ja ho va dir el bisbe Torras i Bages: “Catalunya serà cristiana, o no serà”. A causa d’un cristianisme derivat en universal germanor excursionista, tenim l’independentisme que tenim, dogmàtic i mancat de sentit de l’humor, com totes les religions. Estem acordats amb la història de Crist, del qual ara ja és sabut que formava part d’un estol de galileus, quasi un exèrcit, que l’única cosa que volia de debò era independitzar els israelites del poder de Roma: la història ens ve, als catalans, com bunyol dins la mel. Però parlarem de literatura, avui.

Després del romanticisme —i, de fet, des de la tragèdia grega i la poesia llatina— molts països del continent, sobretot França i Anglaterra, Alemanya no tant, van tenir una tendència molt visible a presentar el mal a la literatura. A França, en especial, essent els escriptors molt moderns i escaldats amb els suposats guanys culturals de l’hegemònica burgesia des de Lluís Felip d’Orleans, només va caldre que aparegués la figura de Baudelaire —que va escriure unes Flors del mal que en català mai han tingut ressò—, perquè les impremtes s’omplissin de llibres en què es fa notable la presència el Mal, les blasfèmies, les marranades, les prostitutes, les drogues, els alcohòlics i els drogodependents: addictes a l’absenta (la “musa verda”) i a l’opi, sobretot, a la segona meitat del segle XIX.

Aquell va crear escola: no en la persona del seu millor deixeble, Maupassant, però sí en els autors de llibres que exalçaven les neurosis, les clorosis, la sífilis, l’esquizofrènia i tots els mals que es puguin imaginar.

Péladan va escriure Le Vice suprême; Barbey d’Aurevilly, uns Contes cruels; Rachilde, que ara es comença a reeditar, no va parar de presentar situacions incòmodes per als benpensants; Sade va ser reeditat i comentat per tothom, i això fins als nostres dies; Lautréamont va parlar de “fer un pacte amb la prostitució per tal de sembrar el desordre entre les famílies” (Gide les odiava, directament: “Familles! je vous hais! Foyers clos; portes refermées; possessions jalouses du bonheur!”); Flaubert, Mallarmé i Wilde van escriure sobre la pèrfida Salomé, presentant-la com una barjaula de patent. Què em dieu de les novel·les de Lorrain, de Camille Mauclair, d’Eekhoud o de Jean Lorrain? Tot decadència, tot diàlegs fraternals amb el diable, tot desordre sexual, tot exabruptes i incorrecció.

Catalunya, tan cristiana, i amb una burgesia pròspera quan a França ja era considerada pels escriptors una classe decadent i blasmada, va produir, en aquells mateixos anys, molt poques coses que s’hi assemblin. Verdaguer, de fet, és l’únic català que va tenir tractes amb el dimoni —llegiu els seus quaderns d’exorcisme, que fa que la pel·lícula de William Friedkin sigui santedat al costat seu; a Vayreda hom s’apunyala (bravo!), Pompeu Gener va fer llibres sobre la mort i el diable, sobre les heretgies i sobre les “literatures malsanes” (ara anem bé!). Els baixos fons de Barcelona van ser més cantats per escriptors francesos que per catalans, amb unes quantes excepcions modernistes, que s’agraeixen (La xava, de Juli Vallmitjana). La tan grapejada Salomé va ser cantada per Geroni Zanné: “Pels erms de la Judea, / la imatge d’Astartea / en èxtasi profunda has adorada, / i la terrible dea de Fenícia, / mare de la impudícia, / en ta carn malaltissa s’ha encarnada”. I coses pitjors. La dolenteria de la dona —tòpic d’aquells anys i de tota la vida— va ser narrada, a la manera de Victor Hugo, per Prudenci Bertrana (Josafat, llibre del qual recomano una última edició molt ben documentada).

Hauríem pogut esperar dels darrers quaranta anys de la nostra història la proliferació d’una mica més de maldat, crim dostoievskià (no el policíac, que sempre és castigat), blasfèmies nietzscheanes, pessimismes schopenhauerians, sodomies de quarto fosc, deliqüescències a l’estil Adoré Floupette, pactes demoníacs, tables tournantes, transmigracions, Madame Blavatsky comparada amb Rodoreda; morts que s’alcen, difunts que us parlen a cau d’orella; una pintura de Courbet, brutal, sobre l’origen del món, i uns quadres d’Egon Schiele que espanten: el Mal, el Mal.

Però no hi ha res a fer. Vam tenir un romanticisme tou —res de semblant a un E. T. A. Hoffmann, a un Kleist, o a una Mary Schelley—, de flors i violes, de jocs neotrobadorescos, de schöne Seelen (“ànimes belles”, com la que narra Goethe als Anys d’aprenentatge, traduït al català), després un modernisme més visionari en pintura i en arquitectura que en literatura (Nonell!), i un noucentisme que, segons Maria Aurèlia Capmany (com enyoro les nostres xerrades a la Virreina!), va ser la responsable de tot el xaronisme, escenes idíl·liques i cants místics que han vingut després (però Carner és molt gran).

En suma: cap mitologia catalana dels últims dos-cents anys no ha sembrat la possibilitat que molts dels moviments catalanistes que es veuen avui dia hagin anat més enllà d’una pietas pròpia de la Setmana Santa: Catalunya serà cristiana, però no serà el que desitjava ser.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >