Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

I per què es parla el català?

L’èxit de la llengua catalana pertany a la gent i als mecanismes legals dels quals ens hem dotat

A principis del segle XX només un 5% de la població era castellanoparlant.
A principis del segle XX només un 5% de la població era castellanoparlant.

La pregunta del titular seria absurda si no fos que, des d’aquest racó de món, hem contradit totes les dinàmiques de substitució lingüística conegudes, i a dia d’avui el fet que es parli el català amb l’extensió amb què ho fem, i que tingui una posició “privilegiada” en comparació amb la resta de llengües sense estat d’Europa, és considerat com una fenomenal anomalia. I poso “privilegiada” així, entre cometes, perquè malgrat la formulació amable que atorga l’ordenament jurídic espanyol a les altres llengües, cal recordar que la salut del català no ha depès mai dels vincles amb l’Estat.

Tampoc s’han de buscar els motius de la pervivència de la llengua en allò de la “fidelitat lingüística”, per la qual s’ha atribuït als parlants de català un comportament resistencialista que, estranyament, no sembla tenir cap altra comunitat de parlants d’Europa. Només els catalans som així de linguocèntrics? Ningú més ha plantat cara com nosaltres a una llengua d’abast mundial? Lluny de creure en explicacions sentimentals, farem bé de considerar els punts següents:

Primer, durant el segle XIX, Catalunya experimenta un creixement demogràfic extraordinari, que fa augmentar la població de 850.000 a 1.700.000 en només 60 anys. Aquest fenomen, combinat amb la revolució industrial, amb l’epicentre a Barcelona, permet no tan sols mantenir l’excedent de població en el propi domini lingüístic (a diferència del que passa amb el gallec, o amb les llengües regionals franceses, castigades per l’emigració als centres industrials), sinó també eixamplar-ne la base, a través de la incorporació de la immigració valenciana i de la primera immigració castellanoparlant, que acaba aprenent la llengua catalana per un procés d’immersió comunitària i de classe.

Segon, també al segle XIX, Espanya és un país profundament analfabet. A mitjan segle es calcula que l’alfabetització ronda el 25%, un percentatge molt més baix en el cas de les dones, que eren les qui transmetien la llengua: 11,5% el 1860, 19,9% el 1877, 26,6% el 1887 i 33,5% el 1900. I cal tenir present que, en un context sense mitjans de comunicació audiovisual (falta molt per a la ràdio), només l’escola era un possible focus de castellanització. No és estrany, doncs, que es calculi que, a principi del segle XX, a Catalunya només fos castellanoparlant de llengua materna el 5% de la població.

Tercer, l’extensió social del català es conjuga, a la segona meitat del segle XIX, amb la recuperació de la producció escrita en llengua catalana, un fenomen que s’estén per tot Europa i que viuen també llengües properes com el gallec i l’occità. A diferència d’aquestes dues llengües, però, el català té una base popular en creixement i una classe dirigent que converteix la llengua en un element associat a una identitat i a una determinada reivindicació política. Hi ha, per dir-ho així, una mena d’aliança espontània entre classes que afavoreix el català.

Quart, la demanda política de l’oficialitat topa sistemàticament amb la negativa de l’Estat espanyol, que a la llarga s’hi avindrà a contracor. Primer amb les negatives a les Bases de Manresa (1892) i a la primera petició formal d’oficialitat (1916), quan el Congrés dels Diputats va sotmetre a votació la petició de la Lliga Regionalista. Finalment, l’oficialitat del català arriba amb la República per la via dels fets consumats, quan l’Estatut de Núria proclama l’oficialitat única per al català i la Constitució republicana hi posa el pedaç de la cooficialitat, en una formulació que, amb lleugers retocs, reprendrà la Constitució de 1978.

I cinquè, l’actual Constitució espanyola no atorga a les llengües cap reconeixement més enllà d’una proclamació benintencionada (article 3.3). Ben al contrari, es limita a admetre la cooficialitat mentre així ho determinin els respectius Estatuts d’autonomia (article 3.2), la qual cosa consagra la fragmentació de la llengua i fa que, paradoxalment, pugui ser igual de constitucional reconèixer el català (Catalunya) com no (Aragó). Amb la Constitució a la mà, res no impedeix que l’estat pugui ser oficialment monolingüe en castellà, i ha estat l’Estatut, amb les lleis de Normalització i de Política Lingüística consegüents, el que ha permès afermar-se a la llengua catalana.