Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA | ANTONI ROS, DIRECTOR

“En els joves directors veig cada cop menys autenticitat”

Antoni Ros Marbà celebra 80 anys amb tres concerts al Palau, mentre diu que troba la felicitat i la pau interior en la música, refugi per superar la pèrdua de la seva dona

Antoni Ros Marbà, director d'orquestra.
Antoni Ros Marbà, director d'orquestra.

Continua sent un referent en la direcció orquestral i ha recuperat el plaer de compondre. Ja ha acabat la seva primera òpera, Walter Benjamin, amb un llibret de Tony Madigan que evoca els dies finals del filòsof alemany a Portbou —s’estrenarà al Gran Teatre del Liceu; encara no se’n sap la data exacta, però s’especula amb la temporada 2020-2021— i aquest dissabte s’interpreta al Palau la seva cantata infantil El concert desconcertant, dirigida per Manel Valdivieso. Com a director, Antoni Ros Marbà (l’Hospitalet de Llobregat, 1937) tornarà a empunyar la batuta al temple modernista l’11 de març, al capdavant de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, i el 7 de maig, amb la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, amb un programa que tindrà la preestrena el 25 de març al Festival de Pasqua de Cervera.

Pregunta. Segueix buscant, com de jove, la felicitat en la música?

Resposta. Això sempre, segueixo enamorat de la meva professió i sempre penso en les sàvies paraules del doctor Moisès Broggi: “La vida és com anar en bicicleta; si pares, caus”. El treball és molt important en aquests moments per a mi. Quan pateixes un cop tan dur com és la malaltia i la mort de la dona amb la qual has compartit mig segle de vida, sents ràbia i pena, però la música és una gran teràpia, t’ajuda a suportar la situació.

P. En l’ofici de dirigir, els anys aporten serenitat i més coneixement de les partitures. Es dirigeix millor amb vuitanta anys?

R. Si tens bona salut, sí, sense dubtar-ho, es dirigeix millor com més gran et fas. Però avui les orquestres i els seus responsables busquen més l’aspecte mediàtic i contracten directors joves, de bona figura, que es mouen molt i són fotogènics. I en molts casos descobreixes que aquests directors tan joves i ben promocionats per les discogràfiques no han tingut temps d’aprofundir en el gran repertori, i cal fer-ho pausadament, de manera molt reflexiva, amb capacitat analítica i coneixement de la tradició. Sense aquest bagatge, s’ofereixen lectures molt superficials, sense veritable personalitat. De fet, cada vegada veig menys autenticitat personal en els directors més joves.

P. Ser compositor, a més de director, ha de facilitar molt les coses a l’hora de recrear les partitures que dirigeix.

“Ser el director musical del Teatro Real de Madrid era un càrrec molt cobejat i el 1997 el PP va anar per mi”

R. És que molts dels directors més importants del passat eren també excel·lents compositors, com ara Wilhelm Furtwängler, Otto Klemperer i molts altres. Però hi ha molta gent jove que avui estudia amb els discos, no estudien a partir de la pròpia òptica que neix de dins, fruit de l’anàlisi i la meditació. El mateix Furtwängler deia que una obra no la tens assimilada fins que l’has fet una dotzena de vegades. I Sergiu Celibidache advertia que, si vols copiar un tempo d’un altre director que no s’ajusta a una realitat viva, el fiasco musical està servit. Veig joves directors que tenen bons braços i apunten bones maneres, però moltes vegades la seva formació de base grinyola.

P. En la seva carrera ha estat titular de les millors orquestres espanyoles —des de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (avui OBC) a la Nacional d’Espanya (ONE), la de RTVE o la Reial Filharmonia de Galícia—, i també ha portat el timó de formacions estrangeres, com l’Orquestra de Cambra Holandesa. Ara bé, com a director convidat, cada concert ha de ser molt especial...

R. He après a gaudir la vida amb més calma, i cada concert és una experiència gratificant. Em fa molta il·lusió el concert de l’11 de març al Palau, en què dirigiré l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, una formació jove de gran qualitat i entusiasme, en un programa amb obres de tres dels meus compositors més estimats: l’scherzo de La filla del marxant, d’Eduard Toldrà, el meu mestre; una suite d’Els mestres cantaires de Nuremberg, de Wagner, i la Primera simfonia de Brahms.

P. El novembre passat, va tornar a dirigir l’OBC a L’Auditori. Com veu el moment artístic de l’orquestra de la qual va ser titular més de 15 anys?

R. Hi ha músics d’un nivell extraordinari a la plantilla, però s’ha acusat la crisi i queden moltes places per cobrir, i això no és bo per consolidar la qualitat d’un grup. Però també és molt important la figura del director titular, que no solament ha de cuidar els seus propis concerts. Un bon titular ha de crear una manera de tocar i intentar mantenir el segell personal d’una orquestra. El nivell tècnic ha pujat molt, però, i això és un problema en totes les orquestres avui en dia, ja que el sistema de treball obliga a muntar els programes sense temps suficient per aprofundir en les obres. Els assaigs no donen diners i el repertori s’està empetitint. Hi ha una visió molt comercial de la música i les orquestres estan perdent la seva identitat.

P. Ara té més temps per compondre, que va ser la seva primera vocació.

R. Era una assignatura pendent, i ara tinc més temps. Abans, la meva activitat com a director d’orquestra amb prou feines em deixava temps per compondre. He escrit coses puntualment, des de cantates per a nens a l’orquestració de cançons de Frederic Mompou, però ara faig menys concerts, i això és fruit d’una elecció personal i vital. És el moment de complir les meves aspiracions com a compositor. I això que, sovint, quan estàs escrivint una obra i no et surten les coses, ho passes malament fins que trobes la idea que fa que tot flueixi. De vegades surt amb molta facilitat, però llavors has de ser molt crític i treballar la idea per veure si funciona o no de veritat.

“Hi ha músics d’un nivell extraordinari a la plantilla, però s’ha acusat la crisi i queden moltes places per cobrir”

P. Saber que el Liceu estrenarà Walter Benjamin, la seva primera òpera, el deu fer feliç.

R. I tant, m’ho he passat molt bé component i treballant a fons amb el llibretista, Tomy Madigan. Ens fascina el personatge de Walter Benjamin, i l’òpera centra la seva mirada en el seu dramàtic final a Portbou, on va morir per una sobredosi de morfina, o potser es va suïcidar. El llibret ambienta la seva última trobada amb Bertolt Brecht i evoca la seva relació amb altres grans escriptors i pensadors d’una època convulsa, sacsejada per l’auge del nazisme i la intolerància. L’òpera és teatre i cant, i he escrit una música pensada per a les situacions teatrals. Les àries no són decoratives, tot obeeix a una lògica musical i dramàtica que, això esperem, aconsegueixi impactar i emocionar l’espectador.

P. El Teatro Real de Madrid celebra amb magnificència el seu bicentenari i molts obliden que vostè va ser el seu primer director musical, encara que la política, o més ben dit, determinats polítics, van arruïnar la seva etapa abans de la reinauguració el 1997...

R. Vaig treballar amb il·lusió en un projecte que va quedar truncat amb el canvi de Govern i l’entrada del Partit Popular. Era un càrrec molt cobejat i el PP va anar per mi. En veure el panorama, vaig preferir marxar. Fins i tot teníem a punt la inauguració, amb Don Giovanni, de Mozart, i per preparlo a fons, el baríton Carlos Álvarez va treballar l’estil amb Miguel Zanetti. Al final, el Real es va reobrir el 1997 amb La vida breve, de Falla, i jo vaig dirigir l’estrena de Divinas palabras, d’Antón García Abril.

P. Com veu la situació política que viu Catalunya?

R. No tinc carnet de cap partit polític, tot i que, com tothom, tinc els meus credos. Sempre he pensat, però, que un artista treballa per a tots i prefereixo mantenir les meves opinions en l’àmbit personal.

P. Encara que no ho ha cultivat professionalment, vostè sempre ha defensat el repertori pensat per a cobla, al qual consagra el seu tercer concert al Palau.

R. La cobla m’agrada molt. No deixa de ser una agrupació lleugerament híbrida, amb instruments molt autòctons a la primera fila —tibles, tenores, flabiol— i a la segona, trompetes, trombó i fiscorns i un contrabaix, l’únic instrument de corda a la plantilla. Hi ha un repertori de gran valor, amb obres magnífiques de Garreta, Serra, Toldrà, Morera, Oltra, Lamote de Grignon i tants d’altres. Aquest concert és una declaració d’amor a la cobla i els seus clàssics, en el qual, a més, estrenaré una sardana titulada Quatre vegades vint, per celebrar el meu aniversari —els 80 sonen més bé a la manera francesa—, que és un viatge a través del temps a partir d’un tema que vaig compondre quan tenia 20 anys. Jo mateix vaig dirigir-ne l’estrena —es titulava Impressions de la Cerdanya—, però la partitura es va perdre. Ho recordava perfectament i ara ho he recuperat amb harmonies noves. Abans del concert al Palau, dirigiré aquest programa el 25 de març al Festival de Pasqua de Cervera, com una preestrena que em fa molta il·lusió dirigir en un festival que defensa a ultrança la música catalana.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >