Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Relats a la manera quasi clàssica

‘Recorda sempre això’, premi Marian Vayreda, representa un goig que fa honor al títol

L'antic barri Xino, de Barcelona, un dels escenaris dels relats.
L'antic barri Xino, de Barcelona, un dels escenaris dels relats.

Així com hi ha escriptors que centren la seva obra en una lleugeresa excessiva, alimentada per unes escasses onades vitals, i creen, al capdavall, una infinitud de mons molt irònics i intercanviables, també n’hi ha que encara pensen i creuen que la literatura no és una moda sinó una causa: aleshores nodreixen la seva literatura essencialment de vida, convençuts que només aprofundint en els seus secrets acabaran —potser— deixant un llibre perdurable.

'RECORDA SEMPRE AIXÒ'

Relats a la manera quasi clàssica

Antoni Carrasco

Empúries

192 pàgines

17,50 / @ 9,99 euros

Com si s’atrevís a fer el que ja gairebé ningú gosa fer, emmirallar-se en la literatura del passat i assajar el registre d’aquella cosa que es podria anomenar la nit fosca de l’ànima, o el mapa emocional sobre la manera d’enfrontar-se al dolor dels altres, a La segona lluna, premi Just M. Casero 2014, Antoni Carrasco (Santa Coloma de Farners, 1957) necessitava poc més de cent pàgines per narrar de manera impecable, sense escarafalls, amb molta calma i una fredor que cremava, lluny de les temptacions de l’exageració o la impostura, l’observació de la pena de la mort i els tràngols del dol. Eren tres històries aparentment independents que, a mesura que s’anaven enllaçant, aportaven mútuament una llum nova que les engrandia; totes tres, també, destil·laven l’aroma d’una escriptura lenta i summament calculada, allunyada de qualsevol vel·leïtat retòrica, experimental o descurada: eren tres relats escrits a la manera gairebé clàssica.

A Recorda sempre això, premi Marian Vayreda 2017, Carrasco repeteix la fórmula anterior —cada un dels set contes inclosos aquí és un capítol de la història del personatge protagonista i narrador—, i no s’aparta ni un bri de la claredat honesta de la prosa que marcava el ritme pausat del llibre anterior, com si l’objectiu primer de l’autor fos modular la seva veu amb fermesa, fugir de les falses aparences i no assumir ni un sol caràcter o gest que no li fos propi. La conseqüència és que tot s’impregna de veritat, i el lector té la sensació d’estar davant d’uns fets reals o d’unes memòries camuflades.

Però tot això, de fet, és el que importa menys: el que importa és que el text irradia la sensació d’estar davant d’una obra de maduresa, gens ingènua, escrita per algú que ha après del que ha viscut i del que ha llegit, i que, com un repte, en comptes de convocar sentiments innobles, excitar-se amb la tragèdia o alegrar-se amb la lascívia, privilegia l’amabilitat i la bondat, ingredients tan vells com l’art i la humanitat, i commou sense embafar: Recorda sempre això és el relat de la relació del narrador amb els pares al llarg dels anys, des de la infantesa en una caserna de la Guàrdia Civil al barri Xino de Barcelona —Misteriosos habitatges és una de les joies del llibre—, fins a l’estada amb la mare en un balneari o el viatge a Terra Santa en companyia del pare, tot passant per un episodi situat durant el servei militar. O, el que és el mateix, Recorda sempre això mostra la capacitat de Carrasco per recrear l’instant de prodigi en què un noi entreveu la verdadera gelor de la realitat fins al moment en què assisteix des de primera fila al calvari d’una dona i un home grans, sobtadament vulnerables, i que no desconeixen que s’enfronten a la decrepitud física des d’una serena nuesa. A l’entremig, és clar, el protagonista i narrador descobreix també la vida i les seves simulacions, el pòsit amarg de les renúncies i els fracassos, l’acceptació del declivi de les persones que estima, el xiuxiueig de la mort.

Carrasco prescindeix de la pirotècnia artificiosa i, a l’altra banda dels finals a la recerca desesperada de la sorpresa memorable, es decanta sempre per concloure el relat d’una manera tènue que permet que el lector hagi d’intervenir-hi per lligar el que sàviament interromp. Si a aquest aspecte s’hi afegeix que els diàlegs no xerriquen mai, que cada escena està construïda amb meticulositat, i que entre una i una altra tot transita entremig de la naturalitat i l’eficàcia, no costa gaire arribar a la conclusió que llegir Recorda sempre això representa un goig que honora el títol. Potser hi haurà qui lamenti la falta de sarcasme, o que no sucumbeixi al govern de la malignitat, o que li retregui l’abundància excessiva d’imatges inofensives d’una època determinada, però són justament aquestes imatges inofensives, l’absència de maldat, la renúncia al sarcasme, el que converteix Recorda sempre això en un llibre molt i molt convincent.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >