Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Els altres

El procés independentista ha permès a Ciutadans una calculada ambigüitat sobre l’eix social per captar vots de rendes baixes dels cinturons industrials

Inés Arrimadas a Santa Coloma de Gramenet.
Inés Arrimadas a Santa Coloma de Gramenet. efe

Un element essencial d’un règim democràtic és l’alternança en el poder. Malgrat donar-se aquesta possibilitat, segments importants de la població poden percebre que ells i els qui els representen mai hi han participat. Això els porta a veure determinades institucions com a inaccessibles i alienes. És el que ha passat els últims quaranta anys a Catalunya i explica, en part, l’auge recent de Ciutadans.

El 2003, després que CiU guanyés les eleccions catalanes però Maragall aconseguís la Generalitat, Marta Ferrusola va exclamar: “És com si entres a casa i et trobes els armaris remenats perquè t’han robat”. Una casa, la Generalitat i els ens públics que en pengen, on un entramat de famílies convergents es va perpetuar 23 anys.

Els dos tripartits van permetre l’entrada a l’Administració de capes de la societat que no hi havien tingut accés. Va ser una substitució parcial, però es va repartir joc. Per la via del PSC ho va fer un segment que havia arribat a considerar l’àmbit municipal com el seu espai natural i, per moments, donava per impossible accedir al Govern autònom. Per la via d’ERC hi van accedir una allau de noms, molts procedents de comarques, amb un perfil més jove. Els uns i els altres van ocupar càrrecs fins llavors en mans majoritàriament de quadres barcelonins.

Cedint al PSC la governabilitat de Catalunya, ERC pretenia substituir CiU com a catch-all catalanista des del centreesquerra i renovar l’ambient als despatxos (els armaris, per Ferrusola). Però l’estratègia passava, sobretot, per aconseguir que els socialistes sentissin la Generalitat com a pròpia. Havien de patir en primera persona el sempre difícil equilibri amb el poder central. La complexa gestió diària amb Madrid havia de fer-los compartir amb el nacionalisme català els greuges del Govern espanyol de torn.

D’acord amb la deriva dels quadres més catalanistes del socialisme cap a postulats proindependentistes, n’hi va haver prou amb mitja dotzena d’anys (2003-2010) perquè els ideòlegs d’ERC aconseguissin el seu propòsit. Malgrat tot, el triomf va ser parcial. El sector menys catalanista del PSC va entendre que els tripartits no havien deixat prou espai als seus quadres. No va ser casual que el 2006 intel·lectuals que no pertanyien al partit, però alguns d’ells no gaire allunyats d’aquesta òrbita, creessin Ciutadans.

El nou partit va venir a donar veu als que per la seva extracció social i ubicació geogràfica –en bona part immigrants acabats d’arribar de la resta d’Espanya o catalans fills de l’ascensor social amb pares majoritàriament votants del PSOE–, volien la seva part del pastís però no han aconseguit mai posicions laborals (no funcionarials) i càrrecs de confiança a l’Administració catalana perquè no tenen contactes que els obrin les seves portes.

Avui les seves elits no balbucegen Els segadors al Parlament perquè el seu discurs no forma part de la tradició del catalanisme, sinó que prova de convertir la Generalitat en una administració a l’estil de les regions franceses. D’aquí l’interès per eliminar l’obstacle que suposa el català per accedir a la funció pública i canviar el currículum escolar a Catalunya. Desnacionalitzar l’Administració catalana significa crear oportunitats perquè els altres hi accedeixin.

Després de començar amb la socialdemocràcia i virar cap al liberalisme, el procés independentista ha permès a Cs una calculada ambigüitat en l’eix social per captar majoritàriament vots de rendes baixes dels cinturons de Barcelona i Tarragona. Un públic a qui ni l’últim Zapatero ni Rajoy no han solucionat els efectes de la profunda crisi econòmica. Però també uns catalans que mai han percebut que la Generalitat, pujolista o tripartida, resolgués els seus problemes.

Ernest Lluch ja va alertar als vuitanta que el catalanisme només es consolidaria i s’expandiria si integrava la immigració i els seus fills des del progressisme. Els qui han governat Catalunya no li van fer cas i han fracassat en explicar en aquests caladors per què una Generalitat de tradició i component catalanista és millor que un govern regional a la francesa.

La crisi econòmica i la globalització han colpejat amb duresa els cinturons industrials. Per a molts dels seus habitants l’independentisme amenaça el darrer refugi just quan tota la resta s’enfonsa: la concepció d’allò que un creu que és, l’orgull de pertinença a una entelèquia, l’espanyolitat. La defensa d’aquest bastió és el que ven Ciutadans sense parangó.

Si hom viu a Catalunya com si ho fes a qualsevol altre lloc de l’Estat i amb la llei del mínim esforç pot optar a una ocupació pública estable, per què hauria de complicar-se la vida afegint-hi el domini del català i de l’imaginari catalanista? No sembla que els ideòlegs de l’independentisme tinguin respostes tangibles a aquesta qüestió més enllà d’eslògans grandiloqüents que davant de mancances més immediates resulten buits.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >