Selecciona Edició
Connecta’t
ARQUITECTURA

Santa Eulàlia ens il·lumina

El Festival Llum BCN fa veure tota la il·luminació quotidiana de la ciutat com una proposta més

Un tren de dos pisos passa pels Encants, una imatge bonica, fugaç i verdadera.
Un tren de dos pisos passa pels Encants, una imatge bonica, fugaç i verdadera.

Aquest passat cap de setmana, i amb motiu de les festes de Santa Eulàlia, s’ha pogut veure el festival Llum BCN Poblenou, que tradicionalment es fa per la festivitat de la segona patrona de la capital catalana i que enguany s’ha celebrat al Poblenou, lluny del tipisme de Ciutat Vella. Les instal·lacions, algunes amb llum i imatges en moviment filmades, aconseguien reunir moltes persones mirant-les, alienades amb la naturalitat que confereix badar davant d’un audiovisual televisiu. La música ajuda, i molt, a aquest efecte, la impertinent música a la ciutat. La música que ens lleva el soroll de la ciutat, que és la seva veritable música i la converteix en un centre comercial. Per bona que sigui, al carrer no funciona. Altres instal·lacions, més similars a les habituals en aquests tipus de fires de llum, no acabaven per distanciar-se prou d’una proposta comercial o publicitària. Algunes poques instal·lacions, finalment, aconseguien que els dediquéssim una mirada agraïda.

Suposo que ha estat el fet que l’emplaçament del festival d’aquest any fos radicalment urbà i lluny del paisatge habitual dels centres històrics de la ciutat —cosa que també podem trobar en altres llocs on se celebren fires de llum, com Olot (Lluèrnia) o Manresa (Jardins de llum i Ponts de llum)— el que m’ha produït una revelació no mancada de realisme. Personalment, considero que aquest és l’aspecte més destacable i positiu del festival. I em va fer veure que les llums no intencionades eren el millor i aportaven una dosi d’allò ordinari que esdevenia quelcom fantàstic en mig de tantes propostes amb significat, el nom de les quals delatava la seva inconsistència: Axioma, Hipnocity o Xiu-Xiu, per exemple.

El conjunt d’edificis administratius, d’oficines i docents que s’agrupen a la banda sud-est de la plaça de les Glòries, al vespre, amb els seus contorns desdibuixats i imprecisos, ajudaven que la seva lectura fos quasi exclusivament a través de les finestres reduïdes a rectangles de llum més o menys familiars. Poc importava si l’edifici estava en construcció —com el de Ciutat de Granada amb Bolívia—, o en funcionament des de fa temps —com els la Universitat Pompeu Fabra—. Tots mostraven diferents retícules de finestres similars que permetien veure una mena de radiografia dels seus esquelets estructurals.

Conforme passejava pels carrers, molts d’ells tallats al trànsit de vehicles, mentre travessava grups de persones més o menys nombrosos i enmig de l’ambient de fira que donaven els foodtrucks, vaig començar a fixar-me que no eren tan sols els edificis d’oficines el que mirava amb nous ulls, sinó també les llums vermelles posteriors dels cotxes que esperaven la llum verda del semàfor, o la cridanera llum blava en moviment dels cotxes patrulla de la policia. L’efecte del festival alterava les coses que veia. Vaig recordar un text de Tomás Llorens sobre la pintura dels artistes valencians de l’Equip Crònica, allà pels primers anys vuitanta. En arribar a casa el vaig buscar. Pensar i mirar, es diu el text, i parla del poder de la bona pintura en influir sobre la manera de veure el món, i en un fragment especialment inspirat es diu això: “Hom ix de la llum neutral i de l’espai silenciós del museu i, tornant de nou a la vida del carrer, les cares dels passants encorbatats semblen dibuixades per Grosz, o els núvols arrodonits s’obstinen a estar-se, massissos i pesants, miraculosament sospesos en l’aire com en les teles de Léger, o els reflexos aigualosos de les sedes de les botigues de luxe es dissolen en pinzellades banals i esmorteïdes, com passa en alguns retrats del Goya. L’efecte em pot durar una hora o dues; de vegades més. Als pintors, em diuen, els pot durar molt més temps”.

Més enllà de la predictibilitat d’algunes de les instal·lacions, i sense desmerèixer la feina realitzada pels autors, el Festival Llum BCN fa veure les llums quotidianes de la ciutat com una més de les propostes. Una de debò, que tenim sempre allà i que no veiem per més que mirem. Quan marxava, recolzat a la barana del pont del carrer Tànger que s’enfila a la Meridiana, tot mirant les cobertes il·luminades dels Encants i les façanes animades del DHUB i de la Torre Glòries, va passar un tren de Rodalies de dos pisos i em va semblar que Santa Eulàlia em mostrava la millor de les instal·lacions del festival, bonica, fugaç i verdadera.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >