Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Les coses del menjar

Qui va decidir que a Catalunya ja no calia fer les coses bé? I quan?

L'expresidenta del Parlament Carme Forcadell.
L'expresidenta del Parlament Carme Forcadell.

“Quan els fets canvien, canvio d’opinió. I vostè?” La sentència de John Maynard Keynes ha quedat per a la història com a exemple de justificació. La que permet aparèixer com a algú que s’adapta a les circumstàncies sense necessitat de ser mínimament coherent. Però passa que l’influent economista la va deixar anar en un període tan difícil en el terreny social com volàtil en l’àmbit polític. Quan l’acusaven de canviar de camisa cada dos per tres sobre la política que s’havia de seguir en temps d’entreguerres i gran depressió. Una època per a la qual pretenia un criteri moral marcat per la raó i no pels interessos de grup o de partit, com ha explicat el professor Antón Costas.

Amb el pas de les dècades, la inesgotable tendència a la justificació com a sinònim d’explicació permet recórrer a l’aforisme amb la mateixa frivolitat amb la qual es construeixen trinxeres ideològiques i es destrueixen llaços fraternals. I probablement, com en tot, la cosa es trobi al punt mitjà, que és el que hem decidit marginar perquè buscar-se enemics facilita considerar-se coherent o fins i tot presumir dels cops de timó. Fixem-nos en l’ús permanent del però com a argument falsament exculpatori dels propis errors. El que va començar caricaturitzat com l’i tu més en la constant batalla partidista, s’ha sofisticat fins a tal punt que ningú amb projecció pública seria avui capaç de deixar anar la seva arenga sense la conjunció adversativa. Aquesta i les que l’acompanyen.

En un rampell m’imagino un concurs protagonitzat per polítics i adlàters –periodistes inclosos, per descomptat– exposant els seus arguments sobre l’actualitat sense poder contraposar la posició pròpia amb la del contrari. I que sonés una gran fanfàrria acompanyada de crits reprovatoris a l’estil dels Tacañones de l’enyorat Un, dos, tres, amb un públic divertit que s’ho passaria bé cada vegada que es caigués en l’error. De retorn a la serenitat, ho intueixo impossible. Per falta de concursants amb perícia, és clar. Una perversa tradició ens ha situat en el consol de l’oprobi aliè com a justificant de la limitació pròpia. I així seguim inadequadament els passos de Lord Keynes perquè poden més els interessos personals o de grup que no pas les raons econòmiques, polítiques i socials contra les quals Keynes lluitava. Davant dels exemples sobrats de falta de coherència que ens bombardegen cada dia ja només cal esperar que més que practicar el que es pensa, es pensi el que es fa en línia amb el que es diu.

Escoltar aquests dies les declaracions judicials dels polítics imputats arran del procés redunda en la imperiosa exigència de rigor, una altra virtut pública aparcada. I, és clar, la coherència sense rigor tendeix a estar fora de lloc. Sé que tot això té rèplica, per descomptat, perquè si alguna cosa sembla immutable és la capacitat del Govern espanyol, amb la maquinària de l’Estat al darrere, de pervertir el sentit més profund de la democràcia per insistir que les coses siguin més el que semblen que no pas el que són. Però aquesta tàctica previsible, avalada per centenars d’anys de pràctica, no dispensa ni dels errors propis ni de l’exigència inherent que hi havia marcada a foc en l’ADN català.

Segueix pendent de resposta la doble pregunta inexcusable: Qui va decidir que a Catalunya ja no calia fer les coses bé? I quan? Convertir la legítima bandera reivindicativa en el llençol que ho embolica tot és tan pesat com ineficaç. Ja no cal remetre’s a les proves: són moltes i molt constants. Afegir el martirologi als comptes del rosari només fa enfurismar un contrari que tampoc és capaç d’entendre que ben aviat li espera un inevitable efecte bumerang. Però, sobretot, segueix mantenint empresonats de manera inacceptable els qui han assumit amb coherència la conseqüència dels fets que se’ls imputen. El risc intangible de Puigdemont avui és que cada dia que passa amb Junqueras, Forn i els Jordis a la presó és una jornada favorable a una alta consideració cap a ells pel seu valor per part dels qui no van votar independentisme. És com si la consciència cívica i moral dels empesos a sumar-se a la reivindicació més per denunciar l’abúlia espanyola que no pas per convicció volgués reparar el que consideren un error electoral d’haver premiat un fugit més que no pas un pres.

Tot això té a veure amb les paraules. Amb les que s’utilitzen voluntàriament de manera imprecisa per crear equívocs. Amb les que configuren una permanent pluja de propaganda creuada. Amb les que es pretén amagar per part de tots una realitat ineludible. I ja hauríem de saber que podem evadir la realitat, però no podem evadir les conseqüències d’evadir la realitat. Ho va escriure Ayn Rand molt abans que el Tea Party la convertís en la seva pensadora de capçalera. I ho va fer perquè sabia que amb les coses de menjar no s’hi juga.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ