Selecciona Edició
Connecta’t
Marginalia

El folklore i l’altra cultura

Un país que viu només de tradicions folklòriques acaba assecant els cervells dels seus ciutadans

Monument a la sardana a Montjuïc.
Monument a la sardana a Montjuïc.

De cultures només n’hi ha de dues menes: les que posseeixen una fundació mítica —que més endavant es van transformar en cultures folklòriques, o del poble—, i les que es generen amb independència de les tradicions atàviques, i que solen significar una novetat en l’univers simbòlic d’una societat. Les senyoretes d’Avinyó, de Picasso i com a exemple, són un fet de cultura de primera categoria de la segona mena, com ho són els Sonets del Petrarca, la Metafísicad’Aristòtil, els edificis de Pal·ladi, la torre Eiffel, o les novel·les de Madame de Lafayette, de Virginia Woolf, o de Calvino.

Per contra, són fets de cultura popular, a casa nostra, els castells, la sardana, el tortell de Reis, el caganer, els calçots, els panellets i els penellons, les cargolades de Lleida, la gralla infernal, els acudits escatològics, el ball de bastons i cinquanta mil coses més. Aquests fets de cultura, en tant que folklòrics —recordem que folk-lore vol dir cultura popular— són d’una gran iteració, i no aporten mai cap novetat. Només la intervenció d’un o altre inspirat fa que, de vegades, presentin alguna variació: per exemple, Lluís Llach, que un dia s’avorria, va transformar la representació popular de la Passió de Verges en una mena de son et lumière, amb música de Xostakòvitx i tot —o cosa semblant, apocalíptica—, canviant paraules dels versos de sempre, i per tant la mètrica impecable que tenien, amb el pretext que ara no s’entenen, i convertint el tot en un nyap que ja no és popular ni arriba a ser espectacular.

<CS8.6>Cada vegada que en un país prenen vida, o reneixen, les passions nacionalistes, la cultura popular agafa embranzida, i, de passada, no se sap perquè, l’altra cultura queda subtilment però severament vigilada pels garants d’un ordre polític somniat, de vegades fet realitat (el III Reich), i de vegades, no (la I República catalana). A causa d’un estat d’opinió general emboirat i molt poc definit, els homes i dones que es dediquen, amb gosadia i tenacitat, a la producció d’obres de cultura del model singular —és a dir, les que aporten alguna cosa nova en el si d’una societat— es troben com deslegitimats per crear les seves produccions, més com més agosarada sigui la seva proposta cultural: un Tàpies o un Brossa, cosins germans, difícilment s’haurien produït en el nostre actual clima polític. Només cal saber que l’últim conseller de Cultura que vam tenir és un expert en cultura popular, especialment la dansa, i que la darrera directora de la Institució de les Lletres Catalanes ha deixat a punt insòlits homenatges a escriptors que en qualsevol país del nostre context —Espanya fins i tot— serien considerats de segona o de tercera fila: Pedrolo o mossèn Ramon Muntanyola, per exemple. Hauria estat més solvent homenatjar els nostres últims traductors de Shakespeare, Oliva i Sallent: almenys, aquests han treballat sobre un material de grandíssima qualitat, i ofereixen als directors de teatre la possibilitat de muntar obres de molt de valor. Però així va el món, o almenys el nostre.

</CS>Només s’albira una solució a aquest panorama: atès que la cultura innovadora —ni alta ni baixa, sinó nova— es produeix habitualment a les grans ciutats —és una de les coses més sensates que va dir Spengler, i després d’ell Lewis Mumford: vegeu la novetat del segon, La cultura de las ciudades, editat a Pepitas de Calabaza, 2018—, caldria organitzar una gran manifestació, sota els crits d’“Independència” i “Llibertat” —paraules que ja no volen dir gran cosa, però que serveixen per a tot—, patrocinat pels creadors de cultura de les grans ciutats del país —potser només Barcelona, perquè les altres capitals han quedat força contaminades per la inflació de populisme que ja sabem—, reclamant un repartiment equitatiu de les subvencions: 50% per al folklore —que ja és molt— i l’altra meitat per als innovadors: arquitectes, pintors, escriptors, filòsofs, escultors, dibuixants de graffiti, músics elèctrics, etcètera.

És clar que si la nostra república ha de ser com la de Weimar, situada entre dos règims autoritaris, el de Guillem II i el del Guia, llavors cal que tinguem esperança. A veure si surten una altra vegada aquells poetes catalans que van escriure entre la dictadura de Primo de Rivera i la del generalíssim: Verdaguer, Carner, Guerau de Liost, Riba o Foix. O com aquella gran florida intel·lectual de la república alemanya anterior a la Gran Guerra, és a dir, els pintors expressionistes, Kafka, els Mann, Grosz (molts, d’aquests!), Karl Kraus (molts, també!), Brecht o Reinhardt, Fritz Lang, Wiene o Murnau, i Walter Benjamin.

Un país que viu només de tradicions folklòriques acaba assecant els cervells dels ciutadans, originant melancolies, invitant a l’exili cultural, la seva gent abandonant TV3 en favor de qualsevol cadena oxigenada —ni Polònia és valenta com ho havia estat— i, en suma, convertint-se en un gran monument arqueològic deshidratat, eixarreït i mític en la seva fatalitat, com el pi de les tres branques.