Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

La vella mística femenina

El mètode inductiu serveix tant per calmar-nos a l’hora de conèixer el món com per fer-nos forts a l’hora d’aguantar-lo

La filòsofa i periodista Betty Friedan, el 2000.
La filòsofa i periodista Betty Friedan, el 2000.

El mètode inductiu serveix tant per calmar-nos a l’hora de conèixer el món (se’n diu fer ciència) com per fer-nos forts a l’hora d’aguantar-lo (se’n diu fer paciència). M’explico: el que fa el raonador inductiu, bàsicament, és obtenir conclusions generals a partir de premisses particulars. Que què dic? Que n’esteu farts de fer-ho i que vosaltres també sou raonadors inductius. Cada dia inferiu conclusions de l’estil: “Tots els corbs són negres” (perquè no n’heu vist cap de blanc); “Tots els homes són iguals” (parlo per les dissortades premisses d’un raonador inductiu que no soc jo ni sou vosaltres, aclareixo), o bé “Cap dona té un orgasme per haver deixat brillant el terra de la cuina”. Això últim és una conclusió de la raonadora inductiva Betty Friedan (1921-2006), escriptora, feminista cabdal, mare triple i fregadora de terres normal, molt normal. No com la Carmeta P. de qui us parlaré a continuació.

És evident que si Friedan, l’autora de The Feminine Mystique, hagués conegut la Carmeta P., la seva inferència sobre les dones, les fregones i els orgasmes hauria tingut una excepció oficial que bé valdria una columna de diari. Sí: existeix una mestressa de casa que té un orgasme cada vegada que frega. Avui té 80 anys, viu a Sant Cugat i que no li toquin el motxo! De jove, havia llegit Friedan. De fet, encara porta el seu llibre vermell a la butxaca de la bata, un autèntic best-seller, un Pulitzer, un dels millors treballs sobre allò que li havia passat tota la vida, i que no tenia res a veure amb el plaer de fer les coses ben fetes ni amb l’amor a la seva gent, sinó amb l’esclavitud d’una mística suposadament femenina que li havien clavat al cervell. I allò no podía ser, ho havia escrit la inspiradora Betty, companya de misèries i d’esperances a l’altra banda de l’oceà: les dones havien de viure enllà de la intendència domèstica.

Les dones (això semblava una revelació angèlica no fa pas gaire) havien de tenir objectius deslligats d’aquesta mística. Ah! Però la Carmeta no podia deixar de tocar el cel cada vegada que les rajoles li tornaven la potent lluïssor pel seu èxtasi casolà. D’altra banda, també s’havia sentit culpable i un punt desenganyada… un clímax diari, després d’expulsar marit i criatures del seu territori de luxúria, no era exactament allò que esperava de la vida familiar ni tampoc de la pretesa insatisfacció existencial de la mestressa de casa. Però això ja ho ha superat. La culpa i el desengany li rellisquen com un terra moll. Finalment, ella és l’excepció feliç a l’encertada inducció dels motxos de Friedan. Sempre la veureu amb un somriure complet. Li ve del mirall dels rajols i se li enfila per les cames fins al centre del seu indòmit secret antirevolucionari.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >