_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Pompeu Fabra, artífex del català literari modern

Aquest dimarts fa cent-cinquanta anys que va néixer qui va adaptar la llengua catalana a les necessitats expressives d’una societat moderna, urbana i avançada

Pompeu Fabra.
Pompeu Fabra.ARXIU HISTÒRIC DE LA CIUTAT

Aquest dimarts fa cent-cinquanta anys que va néixer Pompeu Fabra, l’home que va encapçalar, en gran part va executar i en bona mesura va acomplir el procés de codificació del català o, per dir-ho com a ell plauria, l’elaboració de la llengua literària moderna. Sumàriament, això significava dotar la llengua escrita d’una ortografia unificada i universalment acceptada, d’una definició preliminar de la seva estructura gramatical i d’un inventari lèxic que havia d’incloure un desenvolupament terminològic i neològic, és a dir, dotar-la dels instruments que n’havien de fer una llengua apta a les necessitats expressives d’una societat moderna, urbana i avançada –apta, ben entès, per a la civilitat, per als nous costums, per a les arts i per a la ciència.

Aquest procés s’inseria en el projecte de construcció nacional promogut per la burgesia industrial il·lustrada de l’època amb el suport massiu del catalanisme d’arrel popular. Els avatars de la història havien interromput la funcionalitat de la llengua catalana en certs àmbits des del segle XVI, però aquesta mai no havia deixat de ser la llengua parlada per la gent –al mas, al taller, a la botiga, a la fàbrica i a casa: aquells al·ludits industrials tancaven tractes en català, per bé que lliuraven albarans, factures i correspondència en castellà, l’única llengua escrita que els havia ensenyat l’escola.

La Renaixença del segle XIX havia representat la represa del català com a llengua autònoma en escrits literaris; l’èmfasi era en la recuperació funcional: el compromís amb la forma de la llengua emprada era cosa de cadascú i objecte de litigi públic. A les acaballes del segle, el debat sobre la llengua havia esdevingut un debat sobre la seva imatge escrita, sobre l’ortografia catalana.

Fabra mateix va entendre la comesa de construir una llengua literària comuna com una “acció patriòtica” –a l’èxit de la qual tothom estava cridat i se n’esperava el compromís: els escriptors i homes de lletres de primer, però també la gent culta i el poble ras– i no era estrany llegir-li expressions com “ortografia nacional” i altres. De preferència, s’hi referia com l’obra de “redreçament” i de “depuració” del català.

La idea d’un redreçament de la llengua remet a la percepció que en algun moment de la història se n’havia torçat l’evolució espontània per raons exògenes a la comunitat de parlants, per la intrusió abassegadora d’altres llengües, i calia, doncs, reorientar-la mitjançant un procés conscient d’intervenció –un “acte de voluntat”–: una planificació lingüística, en diem avui. La idea de la depuració remet a la percepció d’un català embastardit que calia esporgar d’elements aliens (majoritàriament castellanismes), sobretot quan aquests no aportaven res que el català mateix no oferís, sigui perquè es podia recórrer al cabal de recursos expressius de la llengua antiga o de les varietats dialectals vives sigui perquè es podia confiar en les possibilitats de creixença interna de la llengua, mitjançant els mecanismes regulars de formació de mots i de nous girs gramaticals.

Llegits avui, els paràgrafs anteriors demanen potser alguns aclariments. Ens és familiar el concepte de “llengua nacional”, però pot sobtar-nos l’adjectiu referit a una ortografia, i també entendre’n la reforma com una activitat “patriòtica”. És en part el llenguatge de l’època i el reflex de l’època: la d’una Catalunya dinàmica socialment, econòmicament i culturalment, i amb la voluntat d’esdevenir una realitat política autònoma i lliure –d’una Catalunya que s’emmirallava en les nacionalitats europees emergents del segle XIX i en manllevava l’argumentari.

S’equivocaria de mig a mig qui inferís que Fabra havia de sostenir posicions polítiques conservadores. El seu republicanisme, la seva sensibilitat social, el seu compromís cívic i la seva posició en favor de les llibertats i la democràcia enmig de règims monàrquics, dictatorials, republicans i enfront de sedicions feixistes i ocupacions militars –que de tot va conèixer en vida i va pagar amb l’exili–, són tan innegables com les seves conviccions nacionals.

Fabra no podia donar als catalans i als catalanoparlants una llengua que no els havien pres mai, malgrat els intents persistents a banda i banda del Pirineu, però els la va endreçar i els la va acréixer en capacitat expressiva i en elegància. Tampoc no els va retornar l’antiga llengua de cultura de l’època medieval –de Ramon Llull, d’Ausiàs March, de Bernat Metge–, sinó una llengua literària moderna, un instrument homologable amb què podien concórrer en el concert de les nacions europees. I això ho va fer fonamentant l’obra en la seva expertesa lingüística –triar les millors opcions que li oferien els coneixements filològics del moment: una qüestió tècnica–, en la consciència d’estar realitzant una obra d’abast nacional i amb convicció patriòtica –una qüestió de substrat ideològic individual posat al servei del col·lectiu–, i en la capacitat de gestionar conflictes –que n’hi hagué: tota reforma lingüística mou passions– i de promoure el consens –una qüestió d’autoritat moral– entorn d’unes propostes l’èxit de les quals residia més en el fet que la societat les fes seves que en la coherència i la justificació interna –virtuts per les quals són admirades, altrament.

Els qui, adversaris del catalanisme a Madrid o a Barcelona, retreien a Fabra que havia “fabricat” un català modern “artificial” o que havia “ressuscitat” una llengua morta, haurien hagut d’adonar-se que –en aguda observació de Pierre Vilar– “com més l’obra fos considerada artificial, més significatiu seria enregistrar-ne l’èxit”.

De la reforma ençà, la riquesa de la creació literària en català –en prosa i en vers, en obres de ficció i d’assaig–, de la traducció literària i científica –en termes quantitatius i qualitatius–, d’estudis en les més diverses branques del saber, del periodisme i altres expressions culturals és deutora de l’obra fabriana i testimoni de la seva eficàcia.

Joan A. Argenter és membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_