Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La democràcia sempre guanya

Per Puigdemont, el missatge del 21-D era que ell havia de ser "restituït" com a president de la Generalitat, malgrat haver perdut les eleccions enfront de Ciutadans i d'haver obtingut un modest 21,7% dels vots

Puigdemont en la seva conferència a Copenhaguen.
Puigdemont en la seva conferència a Copenhaguen. Efe

En la seva famosa conferència de Copenhaguen, Carles Puigdemont va explicar als danesos i al món en general que en les eleccions del 21 de desembre “el poble català va enviar un missatge”. Quin era el missatge? Per a Puigdemont, el missatge era que ell havia de ser “restituït” com a president de la Generalitat, malgrat haver perdut les eleccions davant de Ciutadans i malgrat haver obtingut un modest 21,7% dels vots. I que el seu deure era reprendre la via unilateral a la independència, malgrat els amplis recels que la unilateralitat provoca entre les seves pròpies files, com s’està veient aquests dies de vacil·lants negociacions per a una investidura impossible.

És veritat: el bloc independentista va obtenir la majoria absoluta. En un Parlament de 135 escons tenir-ne 68 o més (i el bloc en té 70) dona la majoria absoluta. Però també és veritat que al darrere de la majoria absoluta d’escons no hi ha una majoria absoluta de vots. Aquesta –i no la desbocada repressió o la reiterada incomprensió europea– és la principal feblesa del bloc independentista.

A Copenhaguen Puigdemont també va dir allò que Catalunya aspira a ser la Dinamarca del sud. La paradoxa és que Puigdemont va dir el que va dir en un país on regeix un sistema electoral amb el qual el bloc independentista no hauria obtingut la majoria absoluta d’escons. En termes comparatius, Dinamarca té un dels sistemes electorals més proporcionals del planeta. En les últimes eleccions parlamentàries (18 de juny del 2015), la llista més votada –els Socialdemòcrates– va obtenir el 26,3% dels vots i es va endur el 26,9% dels escons; al Partit Popular danès el 21,1% dels vots li va reportar el 21,1% dels escons. Etcètera. En contrast, en les eleccions catalanes del 21 de desembre el bloc format per Junts per Catalunya, ERC i la CUP es va endur el 51,9% dels escons amb el 47,5% dels sufragis.

Puigdemont no ha dit mai que Catalunya aspiri a ser la Bèlgica del sud –Artur Mas sí que parlava de l’Holanda meridional–, però en qualsevol cas la veritat és que el sistema electoral del país on resideix actualment també posaria contra les cordes la seva majoria absoluta independentista. De fet, és la mateixa Constitució belga la que estableix una norma que, si s’apliqués a Catalunya, es carregaria aquesta majoria absoluta. Es tracta de l’assignació d’escons a les circumscripcions electorals. A Bèlgica, el nombre d’escons de cada districte és estrictament proporcional a la seva població: aquesta xifra correspon al resultat de dividir el nombre d’habitants de cada circumscripció per l’anomenat divisor federal, que s’obté, al seu torn, dividint la població del país pel nombre total d’escons.

Aplicat a Catalunya, això significaria que a Barcelona li tocarien 100 escons (en lloc dels 85 actuals); a Tarragona, 14 (en lloc de 18); a Girona, 13 (en lloc de 17), i a Lleida, 8 (en lloc de 15). Amb aquest repartiment, i sense tocar res més, les eleccions del 21 de desembre haurien llançat un resultat sensiblement diferent: Ciutadans, els comuns, la CUP i el PP s’haurien quedat igual, però el PSC li hauria esgarrapat un diputat a ERC i dos a Junts per Catalunya. En altres paraules: amb 67 escons, el bloc independentista s’hauria quedat per sota de la majoria absoluta. El bloc seguiria tenint un percentatge d’escons (49,6) més elevat que de vots (47,5), però Puigdemont ja no podria anar per Europa dient que el 21-D el poble català "va enviar un missatge".

L’argument per perpetuar la sobrerepresentació de les províncies de Tarragona, Girona i, especialment, Lleida és que cal conciliar la proporcionalitat amb la representació territorial. A aquest argument s’hi poden oposar dos fets. En primer lloc, com demostren els estudis realitzats precisament sobre el cas danès, la proporcionalitat no està renyida amb la representació territorial. En segon lloc, el sistema electoral català no garanteix a la pràctica la representació territorial. Ara mateix la província de Lleida té 15 representants al Parlament, però n’hi ha prou amb comprovar on viuen per adonar-se que hi ha territoris molt extensos –com les Garrigues, el Pallars Jussà o la Segarra– que no tenen veu directa a la Cambra. A la vista de la nostra simulació, no és estrany que als programes electorals tots els partits parlin de millorar la proporcionalitat del sistema electoral excepte… Junts per Catalunya, ERC i la CUP. Pel que sembla, els partits republicans creuen que la democràcia sempre guanya només si el sistema electoral bufa a favor.

Albert Branchadell és professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB.

MÉS INFORMACIÓ