_
_
_
_
_

Moià: d’un deute titànic a la recuperació

Un dels municipis més endeutats d’Espanya aconsegueix reduir el seus números vermells del 395% fins al 100% en vuit anys

Josep Catà Figuls
Moià ha aconseguit reduir el seu deute del 395% al 100%.
Moià ha aconseguit reduir el seu deute del 395% al 100%.Cristóbal Castro
Más información
Política al golf i amb espardenyes

A la fleca de la Conchita, una veïna de Moià que viu a l’edifici on té el negoci i que a la seva edat —no es pregunta— encara despatxa amb delit els clients habituals, hi ha un forn molt antic que funciona amb manovella. “Això és de fa molts anys, hem vist tot el que ha passat al poble”, explica orgullosa. “Abans, el pa que sobrava, el donàvem als porcs, al soterrani, on ara el meu marit mira la tele”, detalla. En aquesta part de la casa, una placa amb una inscripció —“El bon català, de les pedres en fa pa”— resumeix sense saber-ho els últims anys de Moià: el que va ser un dels municipis més endeutats d’Espanya, amb un 395% de deute sobre el seu PIB, aconseguirà el 2019, després de dolorosos ajustos, situar-se en el 100%.

“Encara tenim deute? Això no s’acaba mai”, lamenta la Conchita, que culpa l’administració de la dramàtica situació a la qual va arribar el poble: “Es comprava i es comprava i no es pensava com s’hauria de pagar”. La gran pilota que va formar el deute va arribar a ser desesperant per a aquest municipi de poc més de 6.000 habitants. Després de 28 anys de govern convergent a l’alcaldia, l’actual alcalde, Dionís Guiteras (ERC), va guanyar les eleccions el 2011 i es va trobar amb una administració en situació de fallida tècnica. El titular d’aquella època era apocalíptic: “A partir d’agost no podrem ni enterrar els morts”, explicava en aquell moment. Amb un pressupost anual d’uns set milions d’euros, arrossegava un deute de 25,5 milions i la tresoreria estava buida. Començar a pagar-la implicava deixar de pagar nòmines, patir per no haver de tallar el llum dels carrers i replantejar tots els serveis, des de la policia local i l’escola de música fins al cementiri.

Les principals mesures que va impulsar Guiteras: advertir els proveïdors i les entitats bancàries que no cobrarien i acomiadar el 40% del personal de l’Administració. La policia local, per exemple, va passar de 15 agents a tenir-ne set. L’escola de música es va tancar. El Consistori va replantejar tot el seu funcionament i totes les despeses van passar a estar completament controlades, a més de mantenir els impostos alts. I l’Estat central va intervenir els comptes i es van pagar les factures pendents immediatament. El termini de pagaments als proveïdors ha passat dels dos o tres anys als 13 dies. Des del 2012 l’Ajuntament ha tancat amb superàvit tots els anys, ha passat d’un deute del 395% a l’actual 180%, i preveu que a mitjans del 2019 es redueixi fins al 100%. “Encara serà superior al 75%, que és el màxim que es permet als Ajuntaments, però podrem dir que, en vuit anys, hem aconseguit alguna cosa, ja que pensàvem que en necessitaríem 30”, afirma Guiteras, que informa els veïns periòdicament mitjançant assemblees ciutadanes.

L'antiga caserna de la Guàrdia Civil segueix tancada.
L'antiga caserna de la Guàrdia Civil segueix tancada.Cristóbal Castro

Molts consideren que, paral·lelament, s’han d’exigir responsabilitats. L’associació Moià Deute lamenta que l’alcalde actual no hagi volgut enfrontar-se als antics governants i no hagi portat als jutjats tot el deute. Però Guiteras ho veu diferent: “Era molt important aixecar les catifes, però sense ànim de venjança. Si hem vist alguna cosa sospitosa l’hem portat a la Fiscalia, al Tribunal de Comptes o a Anticorrupció”.

De l’època del malbaratament, els dos símbols més evidents són, d’una banda, l’antiga caserna de la Guàrdia Civil de l’entrada del poble, on l’antic alcalde, Josep Monràs, va projectar un bloc de pisos socials que costava tres milions d’euros i que no es va dur a terme. D’altra banda, un gran aparcament subterrani que està inacabat i que va costar cinc milions d’euros. A això se sumaven les nòmines, les dietes abusives (a les quals s’incloïen les copes, el tabac i els plats més cars) i la sobredimensió de l’administració, per la qual cosa mantenir el Consistori en funcionament costava 3.000 euros al dia, i 3.000 euros anuals només per a cafès. “Era la tempesta perfecta: un alcalde amb actitud de cacic, unes administracions que no vigilaven (ni la Generalitat ni l’Estat van advertir el creixement del deute) i una població a la qual ja li estava bé”, explica Guiteras.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Josep Catà Figuls
Es redactor de Economía en EL PAÍS. Cubre información sobre empresas, relaciones laborales y desigualdades. Ha desarrollado su carrera en la redacción de Barcelona. Licenciado en Filología por la Universidad de Barcelona y Máster de Periodismo UAM - El País.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_